El mussol i la lluna

Surto de casa amb la lleganya mig arrencada per la ràpida dutxa, la camisa mig mal cordada i la clenxa fent corbes. Quan trepitjo el carrer, la llum dels fanals es oberta i les meves petjades ressonen en el carrer buit, sense ànima. Sento l’olor del matí que encara no ha estat capaç d’aclarir el dia. Em defensen de la foscor quatre bombetes enceses. L’olor de mar arriba fins aquí a Gràcia portat per un vent fi que ajuda a treure la xafogor d’aquest estiu.Camino, maquinalment cap el carrer Gran. Giro la cantonada i un baf de deixalles em va arrufar el nas. La columna grisa del abocador neumàtic està impassible, però em fa deixar de respirar les quatre passes de creuar-me’l. Respiro fons, l’olor de la meva colònia s’imposa. Sort en tinc, penso de ser magnànim en la quantitat de colònia. Travesso el carrer gran en verd. Tampoc puja cap cotxe, però el semàfor insisteix en que ara puc passar, doncs passo. I arribo a l’altre cantonada. Torno a aguantar la respiració, és el ritual de cada dia. Si respiro durant les quatre o cinc passes següents, sentiria el forts, fortíssims, vapors de les subtileses que algú, potser un malalt de la pròstata va deixar aquesta nit. És l’explicació que vull donar-me per no pensar que aquell tros de carreró mal il·luminat és el lloc triat pels excessos de cervesa d’alguns que poden disposar de temps, a la nit, per fer altres coses, quan jo he de dormir per llevar-me a les cinc. Més avall l’olor dels arbres o la gespa que regant molt de tard en tard. Els arbres em refresquen la pituïtària i els puc veure sense mirar-los. Més avall uns olor de perfums exòtics quan surten tres o quatre noies d’un local amb llums de neó i guarda jurat a la porta. Elles trenquen el silenci del matí amb les seves converses amb veu alta. Suposo que encara tenen al cap la música estrident i pensen que si no criden no s’entendran. El guarda els somriu amb una ganyota de la seva barbeta prògnata, el nas gros , els ulls petits i d’immens front que li fa d’una calba amagada amb un afaitat d’última hora. El guarda fa olor de colònia barata, però te un somriure de persona que no hi és tota a pesar de la seva imatge imponent. Pel camí, els de sempre. La noia sud-americana, amb carns abundoses que mostra amb orgull per l’escot i la faldilla curta. Molt ben pentinada i maquillada. Va seria, no fos que la confonguin, i fa olor de fustes i cafè sobre la seva pell morena, lluenta de la pujada.El jove que puja cada dia amb la motxilla, que segurament va a descobrir aventures pels territoris ignots de Gràcia. Fa olor de sabó. Les dues companyes, segur que oficinistes de la Generalitat, totes arreglades, però no de marca, fan olor a colònia a granel i a laca. Es nota la crisi. A la parada, l’olor del cigarret de la noia que porta el cabell tenyit de caoba, molt arrissat. Baixa d’un autobús, fa el cigarret i n’agafa un altre. Alguns dies no li dona temps a acabar-lo i l’ha d’aixafar amb el peu. Sempre porta texans i fa una olor de tranquil·litat, encara que se la veu sempre molt nerviosa. Arriba el meu autobús, el xofer fa olor d’autobús, com si anés incorporat, la parella del Poble Nou, on baixen, sempre fent manetes i en tenen més de quaranta, fan olor d’espígol i escolten una radio amb un auricular cada un. I jo, mirant com passen els carrers. Però ni així es fa de dia. I els olors ens fan viure en un altre món d’ombres i sutileses. ¿Seran aquests els olors del món?