El celler de Noah Gordon
Avui m’he acabat de llegir el llibre El Celler de Noah Gordon, el llibre ens parla del Josep un jove agricultor que decideix crear un bon vi a una terra pròpia de la vinya, el Penedès. La historia passa en un poble fictici d’aquestes terres catalanes i ens narra com devia ser un poble penedesenc abans de l’arribada de la plaga de la fil.loxera.
Com a novel·la històrica et permet aprendre una mica de la situació política del país en aquell moment però també dels usos i costums de l’època, i de com es feia en aquells temps. És un llibre senzill i molt amè de llegir i que enganxa des de el primer moment.
També explica una mica el funcionament de les colles castelleres, crec que ho explica més des d’una visió actual que de com eren les colles en aquell moment, però està força bé l’aproximació, he decidit extreure’n uns pensaments del protagonista, que poden reflectir el perquè algú fa castells:
“Quin passatemps més estrany!”, va pensar en Josep. Però , tanmateix, va haver de reconèixer una nova realitat: acabava de descobrir una activitat que li agradava molt.
La caiguda no és inevitable — va advertir l’Eduard als castellers -, si tothom sap exactament què ha de fer , és clar , i ho fa sempre exactament igual … Ens cal força, equilibri , coratge i sentit comú.
En Josep va anar content a l’assaig tot i que no entenia perquè li agradava tant allò. Es preguntava què devia fer que uns homes volguessin pujar a les espatlles dels altres per fer una torre de carn i ossos tan alta com es pogués.
“…va anar content a l’assaig tot i que no entenia perquè li agradava tant allò. Es preguntava què devia fer que uns homes volguessin pujar a les espatlles dels altres per fer una torre de carn i ossos tan alta com es pogués.”
I a quants de nosaltres no ens passa el mateix que al protagonista? Malgrat reconèixer el grau d’estupidesa d’enfilar-se els ens sobre els altres ja fa molts anys que m’he posat la faixa i la camisa de color, uns pantalons blancs i el meu mocador verd al cap, i …TERÇOS AMUNT…. acotxador, tres passes… VA aguanteu fort, que no es deformi…. i al final “PORROMPOMPOM PORROMPOMPOM” tots junts amb els mocadors a la mà.
Ara entenc el e-correu ho sento lapsus lingua em vaig confondre de celler!!!
Per cert ahir a traves del You Tube vaig ensenyar als xinesos això de fer castells. Eps!! quatre explicacions per enfilar-se i vam fer un pilar de quatre, aquí hi ha material de poc pes i molt àgil, qui sap si veurem els “Trempats de Huangyan” apadrinats per la colla castellera de Gràcia, la il.lusio que no ens falti mai.
Ja saps Carles amb els dies que has d’estar per allí … pots anar començant els assajos, et podem donar algunes indicacions des d’aquí