què diu que què?

Diumenge passat vaig anar al Nou Sardenya a veure l'Europa – Palafrugell. Resultat: Europa 8 – Palafrugell 2. Feia molt de temps que no disfrutava tant en un partit dels escapulats. Des que torno a ser soci, ara fa tres anys, he vist més futbol en tres partits que he anat al camp, que en les dues temporades anteriors. Podrem guanyar o perdre, però almenys no anem al camp a llegir el diari.

El Club Esportiu Europa encara el seu centenari amb bones vibracions. Diumenge 4 de febrer hi ha eleccions a la presidència. No estic massa al cas de les candidatures, si voleu informar-vos us passo un enllaç interessant a FutbolCatalunya. El fòrum de les eleccions està animat. Només em sap greu que costi tant implicar la gent de Gràcia, de les entitats… a la família europeísta. És una llàstima. D'altra banda, la salut de l'escola de futbol base ens augura la continuitat d'aquest històric de l'esport.

Seguint la cadena iniciada pel Guillem Espriu jo també explicaré cinc coses que no sabeu de mi, més que res perquè començo a sentir vergonya que el darrer post sigui de l'octubre passat.

1. Als cinc anys ja volia ser periodista; la vocació va sortir quan anava a veure el meu pare que treballava als tallers de La Vanguardia i veia tots aquells rotllos enormes de paper, planxes de plom i tinta.

2. La meva besàvia i el meu avi van ser socis del Club Esportiu Europa (la besavia sembla que tenia el carnet número 3); jo hi havia anat molt quan era petit. Em vaig tornar a fer soci fa tres anys, quan l'equip va baixar de categoria i encara ho soc. El 938.

3. Vaig estar quinze anys al Grup de Teatre del Casal Claret, on havia fet, entre altres, els Pastorets.

4. El 20 de maig de 1992 era a l'estadi de Wembley, a la final de la Copa d'Europa entre el Barça i la Sampdoria. Just després del gol de Koeman vaig rodar escales avall per la grada.

5. Vaig ser padrí de confirmació d'un conegut periodista gracienc. Y hasta aquí puedo leer….

Ale, que segueixi la cadena la Reies, i la Pema, a veure si reobre el seu bloc i decideix que lo seu és escriure i ens deixa en ridícul als demés

Ja hem passat l'equador de la campanya electoral. Aquí va un vídeo del Polònia sobre el porta a porta que fan el Sergi Mas / Montilla i la Manuela de Madre. M'encanta la referència a la dona del Maragall.

Remenant per la xarxa he trobat una pàgina realment curiosa. És diu Que fué de?  i et permet saber a què es dediquen les estrelles de la música i la tele dels 80, i quina cara fan ara, per exemple, els membres de Parchís o René Higuita, per posar dos exemples de naturalesa diversa.

Des d'aquí suggereixo al meu amic Miquel Pellicer que ens faci una adaptació del Que fué de? però amb graciencs d'orígen o adopció que un dia van ser cèlebres, com Teresa Sandoval o Ricardu Pinet. Per cert, a partir d'avui en Miquel m'ha enredat per escriure un article setmanal a Transversal sobre Gràcia. A veure si ens en sortim.

Per començar la setmana amb una mica d’energia aquí teniu aquest vídeo de la Colla Vella dels Xiquets de Valls descarregant el primer castell de nou del segle XX. Va ser el 25 d’Octubre de 1981 per Santa Úrsula i encetava la segona època d’or dels castells. La imatge retro és molt bona, però lo millor són els comentaris del locutor.

Aquest diumenge he estat una de les persones que els Castellers de la Vila de Gràcia han aconseguit mobilitzar per anar a fer pinya al XXI concurs de Castells. És cert que el resultat no ha estat el que tothom esperava. Sortir de plaça havent carregat només la torre de set i el quatre de vuit estic segur que haurà deixat un mal regust de boca a tothom.

Però hi ha una cosa més important que això. He vist una mobilització important de gent de Gràcia amb la colla de la camisa blava. La veritat és que feia goig veure els peus dels castells amb tot de gent amb la samarreta blava. Gent que -suposo- com jo que ens és complicat assistir als assajos i a algunes diades per motius de feina i que ens falta la darrera empenta per participar més activament de la colla.

És veritat que hem quedat avantpenúltims, però la impressió que m'he emportat ha estat excel·lent. Estic segur que si la colla sap canalitzar bé aquest suport d'avui, ampliar la colla i noves fites com les del tres de vuit són a tombar la cantonada.

Com que m'he introduït al món Youtube, aquí va el vídeo promocional del concurs. La música és una mica National Geografic, però què hi farem. Per cert, si no hi heu assistit mai, de veritat que val la pena, hi ha un ambient brutal.

PD. prometo escriure molt més sovint

Un racó qualsevol de Barcelona. Els dobles de Xavier Trias i Alberto Fernández Díaz formen un comando incívic. Mentre el convergent fa un graffitti on textualment posa "Xo pijo on vull", el popular diu: "…des de la centralitat i la moderació… vamos piolín" i es posa a pixar a la paret. Mentre, el doble de l’alcalde -l’impagable Queco- ens explica als "barceloneeesos" les bondats del tramvia (hi puja sense bitllet i quan el revisor li demana, el fals alcalde el multa perquè la mendicitat està prohibida. Amb sense aturador)

Mentre, la consellera Tura "allà on es roba una bossa, hi haurà sempre una mossa" passa de defcó2 a defcó1 i es comunica de rovelló1 a gírgola2. A la mateixa hora, Maragall i Carod es prenen uns finos a la Feria d’Abril i senten com Lluís Llach canta "quelcom es more en l’ànima, -assasssinssss- quan un amic fot el camp…" El doble del príncep Felip es fa una assegurança, i quan l’empleat li pregunta "¿usted tiene familiares a su cargo?" el doble del príncep li contesta "a mi cargo no, al suyo". El doble de Zaplana aconsegueix crispar fins i tot al dalai-lama. Mònica Terribas pregunta enfàticament "…per què?, la pregunta és: per què?" I Ferran Adrià (bulli, bulli) ensenya al mindundi com preparar una "eferificació" d’una pizza de verdures picades al disc dur d’11GB. Deliciosa.

Però per deliciosa la feliç coincidència: el dia que Maragall canvia mitja dotzena de consellers, TV3 programa "sis a traició". La conya estava servida.

Acabo amb el "cameo" d’un gracienc: en Jordi Ràfols, dels Castellers de la Vila de Gràcia, vestit de diputat i ajudant a Carod-Rovira a fer un pilar que acaba a terra.

Si no l’heu vist mai, proveu de mirar-lo qualsevol dijous sobre dos quarts de deu a TV3. Estic segur que us serà difícil no riure. això si que és televisió que val la pena. Llarga vida al Polònia.

koniec

web del Minoria Absoluta a RAC1 on podeu escoltar totes les imitacions

La setmana passada vaig tenir la sort de poder visitar l’interior del refugi antiaeri de la Guerra Civil que hi ha al capdamunt del carrer Nou de Rambla. Està pràcticament escarbat sota la roca de la muntanya de Montjuïc i segons els que en saben, és el més ben conservat de tota Barcelona.

Era la tercera vegada que hi entrava, tot i que aquesta va ser una visita especial. Especial perquè per primera vegada vaig poder travessar la petita reixeta que separa la part visitable del refugi (un passadís que amb prou feines arriba al mig centenar de metres) de la resta de la construcció. Una reixa que sempre havia vist tancada.

Més enllà d’aquesta reixa, les galeries són absolutament espectaculars. Aproximadament uns 400 metres lineals de túnel a les fosques on sembla ben bé que el temps s’hagi aturat. Els bancs de fusta estan completament desintegrats, i encara pots ensopegar amb objectes dels habitants del refugi durant la guerra o potser de la postguerra. La humitat que baixa de la roca de la muntanya et fa sentir una sensació de xafogor potser comparable a la que devien sentir les persones que s’hi devien protegir.

Si tot va bé aquesta visita completa es podrà fer a partir de l’octubre del 2006 sense necessitat d’haver de saltar cap reixa. La commemoració del 70 anys de l’inici de la guerra ens portarà com a regal la redescoberta d’una realitat que ha estat sistemàticament silenciada.

Tant de bo que aquest aniversari ens porti bones notícies també pel refugi de la plaça del Diamant. Després de la nova ordenació de la plaça no hi ha d’haver excuses per poder passejar-nos per la nostra part de “ciutat foradada”.

És inevitable. A totes les feines sempre hi trobes el maníac obsessiu de l’ordre. Qui escriu això no es considera ni molt menys una persona endreçada. Acostuma a conviure amb un desastre de llibretes, agendes, papers i paperots sobre la seva taula de treball; i en el seu petit gran desordre ho acostuma acabar trobant tot. M’encantaria ser infinitament més endreçat, però ho tinc a pendents.

No estic en contra de la gent endreçada. Estic en contra dels maniàtics compulsius de l’ordre. Estic en contra que per trobar aquell telèfon que necessites urgentment hagis d’anar obrint carpetes i subcarpetes, la majoria d’elles tan inútils i innecessàries com el seu propi creador. I el tresor final és un inf_telf_pers_2005.xls on la majoria de la gent que hi ha ja no treballa a l’empresa. Això si, t’assabentes que en Marc Ruiz Agustí va neixer a (Vilanova i la Geltrú, 1972) Té collons la cosa.

Aquest tipus d’animals d’oficina (per abreujar, i d’ara en endavant batejarem com en “subcarpetes”) està molt ben considerat entre els superiors. Ell és l’encarregat d’organitzar-ho tot. Des de les piles de paper reciclat, a coordinar els moviments de la senyora de la neteja (limpiar cera, pulir cera); d’organitzar les vacances de la resta de personal a muntar el sopar d’empresa on tothom s’ho ha de passar estupendament.

Té la barra de presentar-nos una carpeteta-organitzadora que ha comprat al todo a 100 per endreçar coses com si fos el gran salt endavant que la empresa necessita. A la resta ens tracta de dinosaures; li disgusta profundament que no fem les coses com ell voldria. Els seus mètodes semblen tan dinàmics i moderns… Ho és tant que si t’ha de dir algo, t’envia un mail (perquè així queda registrat, diu ell). “Benvolgut/da….. (aquí una collonada darrera l’altra) …salutacions cordials, signat: nom i dos cognoms. Per què girar-se i comunicar-se com una persona normal?

On dimonis haurà après en subcarpetes a fer taules d’excel i pintar-les de colors perquè tothom admiri la seva feina?? Pobre de tu que la subcarpeta que has creat no tingui_un_munt_de_guions_baixos_absurds i que hi hagi una trista majúscula fora de lloc. La resta de companys admirem en subcarpetes en secret. Estem convençuts que és un venedor de fum professional, però el seu punt friki ens resulta entendridor.

Inicio des d’aquest raconet una humil campanya contra aquests pollastres. Demanem que els guardin a la subcarpeta més remota del sistema; que de tant en tant l’informàtic de la casa es passi a veure’l i li tiri cacauets.

Bona part de la meva jornada laboral la dedico a corregir textos de notícies per a poder ser emeses per un informatiu de televisió. Reconec que una de les coses més surrealistes que recordo és rebre un text sobre el refugi de la plaça del Diamant de Gràcia, on es deia textualment que havia estat construït durant la primera guerra civil.

Això em ve al cap ara, justament quan m’expliquen que la setmana passada l’escriptor Salman Rushdie va venir a la biblioteca Jaume Fuster a fer una conferència; em diuen que la mateixa redactora de marras ens va oferir una notícia d’un tal “Sàlmon” que venia a fer no se què. (a empaperar la sala de lectura, potser?)

Vull creure que la professió no està tan summament perduda, que hi ha esperança mentre la majoria llegeixi els diaris i estigui mínimament informada de les coses. Però m’espanta pensar que a les facultats de periodisme i comunicació donen el títol a gent que parla de la primera guerra civil i és queda tan ample.

Ara que tothom parla del 30 aniversari de la mort de Franco, vaig sentir opinions de nens que pensaven que el Caudillo era l’inventor del franc francès. Això mateix. I va propiciar la primera guerra civil, diria la redactora. I també pescava “Sàlmons”, afegeixo jo.