Ernest Folch: “Tenim una cultura immadura”
Nascut a Barcelona fa 36 anys. Llicenciat en filologia catalana, tot i començar en el món de la mà de Jaume Vallcorba (Quaderns Crema) el seu cognom està lligat a Grup 62 (va ser-ne director editorial) i Ara Llibres, editorial de la qual n’és el fundador.
-He escrit una història sobre el Vaticà, secrets i persecucions policials. Puc triomfar amb aquesta història?
-Aquesta mena de thrillers van ser conseqüencia de l’èxit del ‘Codi da Vinci’, que va produir milers de seqüeles a tot el món. Els lectors cada cop més sabem diferenciar un autor de culte i un autor de gran consum. Si els editors som honestos i tracem la frontera perquè ens passa com el cinema, que un dia et ve de gust veure una pel·lícula de Kieslowski i al dia següent, un film d’acció.
-Ara però un escriptor novell vol ser un Dan Brown en comptes d’un Jordi Coca.
-Pot passar que un autor essencialment literari vulgui ser vol ser un autor mediàtic o bé també pot passar que algú no vulgui sortir de la seva closca literària. Els editors hem d’estar atents als fenomens per intentar conduir l’autor o aconsellar-lo.
-Era inevitable acabar sent editor sent el fill d’un dels més importants del país?
-Després d’acabar la llicenciatura de filologia catalana tenia dubtes si dedicar-me a la docència o fer un màster de periodisme d’El País. Tot just en aquell moment em va trucar en Jaume Vallcorba i em va donar la possibilitat de treballar a Quaderns Crema. Havia de decidir entre anar a Madrid pagant o quedar-me a Barcelona cobrant.
-Abans de Frankfurt vas dir que estàvem davant d’un dels “moments més excitants de l’edició en català”. Continuem trempats?
-Ho vaig dir en el moment de deixar Grup 62 i venir a Ara Llibres. Estàvem a les portes de la Fira de Frankfurt i en un moment en què la concentració editorial que tenia el gran Grup, que semblava perillosa però que al final ha esta menys del que semblava, era també estimulant per a la resta d’editorials perquè ens obligava a millorar i ser més competitius. El temps ha demostrat que estem en un esclat que s’ha produït per la forma com la resta d’editorials han reaccionat al gran grup.
-La filosofia de Grup 62 era per tant contrària a la teva idea del món editorial?
-La veritat és que vaig marxar de 62 perquè em feia més il·lusió provar coses pel meu compte i amb la meva gent. Ara Llibres em permet innovar amb coses més flexibles com la no-ficció, el llibre d’encàrrec, sent multicanals i, sobretot, sent més internacionals. Tenim una oficina a la Xina i ara n’hem oberta una altra a Londres.
-La clau és l’exportació?
-Almenys hem de saber com anar a mercats com el xinès o el britànic que fins ara han estat poc investigats per la indústria catalana o espanyola, que ha tendit més cap a Amèrica Llatina. És el moment d’anar a Europa perquè mai he entès que vinguin editors europeus a vendre’ns productes i nosaltres no fèiem el mateix.
-La Fira de Frankfurt ens ha fet més fàcils les coses?
-S’ha exagerat la seva importància, abans i després. Va ser una experiència positiva però no ens ha salvat a cap de nosaltres ni ens salvarà. La Fira de Frankfurt va tenir moltes coses positives però també alguna de negativa, com per exemple, el debat sobre llengua i cultura, que va demostrar que encara som una cultura insegura i immadura, cosa lògica perquè no tenim un estat al darrera.
-El moment interessant de la indústria editorial contrasta amb la situació delicada de la llengua?
-Pot ser una situació complementària malgrat que sembli una contradicció. La qüestió de la llengua és molt complexa. Els polítics no han estat ni capaços de fer un país bilingüe. Hem millorat però estem lluny: ves a correus, a un jutjat o a un restaurant on no trobaràs la carta en català. Ara bé, la producció editorial a Catalunya té unes ventes molt altes i el llibre ja no es compra com a identificació ideològica sinó com a objecte de consum.
-Totes les històries tenen un ‘però’…
-El llibre en català té un mercat petit i els editors no podem invertir prou en proporcionar uns salaris significables per tal que molts autors es puguin dedicar a escriure només. L’única forma de viure d’escriure és augmentar molt la freqüència de publicació i això fa que el mercat se saturi i el lector es col·lapsi. Al final acaben triomfant aquells autors que tenen paciència i publiquen cada tres o quatre anys.
-Tal i com està el món de la política, la vostra línia d’Instant Books [llibres lligats estretament amb el context social] són garantia d’èxit?
-L’instant book sempre ens ha anat bé perquè al principi no ho feia ningú i ara tenim un bon procés de producció que fa que entre que s’escriu i surt al carrer no passi gaire temps. La nostra metodologia de treball és clara per tal de recollir les preocupacions de la gent. Cada matí, el primer que fem és llegir el diari per saber què passa al món. Gairebé cada setmana apareix un tema que és alguna cosa que preocupa més enllà a un periodista i es converteix en una qüestió de la societat.
-En els darrers temps la teva opinió s’ha tornat molt mediàtica en tertúlies en diversos mitjans de comunicació…
-No vaig a les tertúlies perquè vulgui influir a algú amb les meves opinions. De cop i volta m’ha arribat aquesta possibilitat però ara estic començant a dir no a algunes coses perquè la meva feina és ser editor i no tertulià. El que és cert és que sempre m’ha agradat tenir una opinió i una visió concreta sobre la realitat immediata i la seva interpretació. Una tertúlia és un espai ideal per reflexionar, equivocar-se i aprendre a saber com t’equivoques. La meva feina mai serà ser tertulià i és inevitable que quan surt als mitjans la gent et conegui més.
Leave a Reply