Llucia Ramis: “Som covards davant del poder”
Nascuda a Palma de Mallorca fa 31 anys, va arribar a Barcelona amb divuit per estudiar Periodisme a l’Autònoma. Des de llavors, ha treballat a la ràdio, d’hostessa i de redactora en cap a la revista literària ‘Quimera’. És col·laboradora de l’edició catalana d’El Mundo, on cada setmana escriu la crònica Plexiglàs del suplement ‘Tendències’. Acaba de publicar ‘Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys’.
-El llibre és un manual per a la generació que tenim trenta anys?
-Com a estratègia de màrqueting seria perfecte, però és un error. El dia de Sant Jordi venien molts pares per comprar el llibre als seus fills. Però els que tenim trenta anys, no ens agrada que ens etiquetin i ens resistim a pensar que la realitat és com descriu el llibre.
-És difícil etiquetar-nos però tenim uns trets comuns?
-Ens costa decidir i prendre decisions i per aquest motiu, acabem agafant tot perquè així segur que no ens equivoquem. No obstant, el problema és que vas cansat i angoixat per la vida. No volem perdre res i ens acabem saturant. Som la generació Ikea, baix cost o com vulguis dir-ho.
-Com va sorgir la idea del llibre?
-Faig cròniques culturals per El Mundo des del punt de vista una mica trapella. Un dia l’editoral em va trucar i em va preguntar si estava interessada en escriure ficció. L’única condició és que mostrés el tipus de vida de la gent de trenta anys, que viu a Barcelona i té professions liberals.
-Una radiografia generacional…
-En el fons, el que volia era escriure una història que fos divertida i que fes riure.
-Vas aterrar a Barcelona fa dotze anys. T’has fet gran amb aquesta ciutat?
-M’agradava més la ciutat quan vaig arribar. En aquell moment em semblava una ciutat molt acollidora. Ara però, és una ciutat que et satura d’informació. Metafòricament seria com el clau que pegues amb un amic per passar-ho bé i s’ha tornat la típica parella amb qui vius, que te l’estimes molt però que estàs fins els nassos perquè no et deixa espai per a tu.
-Intentant ser capital de tot?
-Sempre necessita ser capital de qualsevol cosa o celebrar festivals. No pot aturar-se perquè des del 1992 s’ho ha cregut massa. S’hauria de relaxar.
-A la teva novel·la és un personatge més. És una senyora gran obsessionada per la seva aparença?
-La comparo amb una vella, passada de voltes, que es deixa fer de tot perquè li ha promés que estarà guapa. Que si ara, sil·licona, que si ara bottox,… sempre esbudellada per les obres.
-Sent mallorquina, t’atreveixes a explicar com som els catalans?
-El cert és que només conec els barcelonins. Crec que opineu molt, intenteu estar sempre a l’última i estar a prop d’Europa. No està malament estar a prop d’Europa però tampoc ho és tot.
-La Barcelona postmoderna, però, t’ha anat molt bé per a la teva feina de cronista cultural.
-I tant, Ja m’agradaria que hi haguessin més actes perquè sempre et trobes els mateixos. A més a més, em va bé perquè en aquests actes hi ha beguda de franc.
-I canapès?
-Bé, no sempre. Quan no n’hi ha, ho poso a la crònica!
-Què li manca a Barcelona a nivell cultural?
-Crec que manca que la gent es mogui una mica més.
-Quin tipus de gent et trobes?
-Crec que a Barcelona es repeteixen dos varietats. D’entrada, hi ha més editors que escriptors. Després, hi ha molts llatinoamericans que intenten emular la història de Vargas Llosa o Garcia Márquez. Fa poc el símbol era Bolaño i ara intenten veure si la flauta sona un altra cop.
-Com t’imaginaves amb vint anys el teu futur?
-Segurament, superfixa i amb una feina establerta. Als vint anys penses que vas pel bon camí però amb trenta, te n’adones que igual mai tindràs res fix. Tinc amics que s’han passat tota la vida amb contractes per obra i acaben despatxats sense més.
-Aquestes són les notícies que mai sortiran als diaris?
-Hi havia gent que em deia que a la meva novel·la hi havia coses que no podien ser. Crec que som covards davant del poder. Sempre hi ha un punt que la gent desconfia i es calla. En el nostre cas, els periodistes som un dels més maltractats laboralment.
-Sempre ens quedarà pujar-nos dalt d’un garrofer a Mallorca?
-A mi ja no. Aguantem mentre tinguem un paradís però cada vegada més al viure a les ciutats, ens queda menys teps per aquests somnis. Estem immersos en un vertigen constant.
-Estàs immersa dins la primera divisió literària?
-El llibre ja està a la segona edició perquè funciona com a producte. Com a novel·la sempre et queda la sensació que podries haver arreglat moltes coses però m’agrada com ha acabat.
-I ara?
-La meva idea és fer una segona novel·la per reflexionar sobre la desorientació de les persones i la irrealitat que creen els mitjans de comunicació i el terror a la nostra societat. Ara bé per escriure, o tens molta pasta per tenir temps o bé treballes molt els caps de setmana. Molta dedicació i moltes cerveses.
-57 litres?
-Si una pàgina escrita és una llauna de 33 centilítres,.. tu compta.
Què en penses
Un llibre: Ara estic llegint: “Moren més per desamor”, de Samuel Bellow. És un geni.
Quina musica escoltes: David Bowie, Waterboys, The Smiths, Antonia Font,…
Una pel·lícula: ‘Ghost dog’ de Jim Jarmush.
A quina hora et lleves: Dos quarts de deu
Una cervesa: qualsevol menys Cruzcampo i San Miguel
No et pots perdre: No m’hauria de perdre un concert de Radiohead
Un restaurant. El Jamon Canario, a la plaça Letamendi.
Una ciutat: Barcelona.
Un somni. Tenir-ne més.
Catalunya. Vint minuts de l’home del temps.
Una imatge de decadència. Els japonesos al costat de l’ordinador posen un cactus perquè s’emporti els ions positius. El meu cactus està fet pols…
Una mania. Sempre em toco molt la cara. Sóc supersticiosa quan agafo un avió. Quan començo un sudoku adalt de l’avió, l’he d’acabar perquè si no, penso que l’avió s’estavellarà. Al final, n’hi ha molts que no acabo.
Entrevista publicada a Enderrock, estiu 2008
Leave a Reply