“No sé quant durarà la crisi però seguirem invertint“
Eric Schmidt, conseller delegat de Google
Clemente, l’heroi de Barcelona
Herois a cada cantonada, a cada comunitat de veïns, a cada barri però tots anònims. Un dia salven a una noia de les mans del seu exnovio que l’intenta assassinar enmig del carrer i un altre dia ajuden a altre gent amb gestos igualment heroïcs a sentir-se millor, a seguir en el camí. Petits-grans gestos. Precisament és la idea dels Herois de Barcelona, impulsat pel Diari de Barcelona,que aquest dijous ha arribat a bon port.
El jurat d’Herois de Barcelona ha decidit atorgar, per unaniminat, el premi Heroi de Barcelona 2008 a Clemente Martínez, el protagonista del vídeo Ioga amb Clemente, pel seu coratge, la seva dedicació a ajudar als altres de manera altruista, perquè, tot i els seus més de 80 anys i el dolor d’una lumbàlgia,
continua fent classes de ioga de forma desinteressada als seus companys i companyes del Casal Municipal de Gent Gran de Penitents.
Avui comença l’era Obama
Lincoln, Roosevelt, Kennedy,… són moltes les comparacions que aquests dies es fan amb Barakc Hussein Obama, el president número 44 dels Estats Units. El propi Obama s’ha encarregat d’alimentar aquests paral·lelismes homenatjant el president que va abolir l’esclavitud emulant el viatge en tren de Pensilvania fins a Washington, uns dies abans de la seva presa de posessió.
Les edats de la genialitat
Una de les darreres campanyes publicitàries de Vodafone ha causat certa polèmica en el món dels invents després de seguir difonent una de les llegendes urbanes més exteses amb l’invent del telèfon. Segons Vodafone, Alexander Graham Bell va ser l’inventor del telèfon i així es mostra en la seva campanya, que pretén unir el vell invent amb les noves tendències d’aquest aparell. La veritat, però és que l’autèntic inventor fou l’italià Antonio Santi Giuseppe Meucci, nascut a Florència l’any 1808. No obstant, aquest petit detall no és l’únic que sembla que Vodafone passa per alt.
Cignes negres
“Ningú necessitarà més de 640Kb de memòria en el seu ordinador personal”. La frase és de Bill Gates el 1981. Aquesta ‘brillant’ predicció conforma una no menys brillant llista de deu profecies tecnològiques recopilades per la revista ‘T3’ i publicades aquests dies. Dos anys després de les paraules de Gates, un professor britànic, Ray Hammond, va predir la revolució que provocaria Internet a les nostres vides. En aquest cas, la va encertar de ple.
Fars per acabar l’any
Els fars no són només objectes físics sinó gairebé metàfores que s’apropien de la llum per referir-se a la llum però no estic segur que m’atreu més d’ells, si la història, el seu ús o la simbologia. Només sé que m’agraden des de ben petit. Ara recordo el Far de Sant Sebastià, que il·luminava des de Calella de Palafrugell bona part d’aquesta part de la Costa Brava però al llarg dels anys he crescut amb una espècie de fixació que em fa descobrir-los en la seva part literària i fotogràfica.
Fraga, Andreotti,… retirar-se per no fer el ridícul
No tothom sap retirar-se a temps. Morir amb les botes posades sembla el lema d’alguns polítics com Fraga o Andreotti. El primer demana que pengin als nacionalistes i l’italià es queda congelat en directe. Deu ser que a l’home que va dominar Itàlia durant més de 50 anys no li ha agradat gaire ‘Il Divo’, la pel·lícula que repassa la seva fosca trajectòria. Aquests dos cuiners de l’Estat són senadors i ambdòs casos, el millor és el silenci i la retirada una vegada s’han escapolit dels tribunals per les seves responsabilitats dubtoses.
Educació? Parlem de coses concretes
Que em perdoni la ‘societat civil catalana’. Organitzar un acte per “alertar de la necessitat de millorar l’educació a Catalunya” és una tautologia que ratlla gairebé l’insult. Necessitem coses concretes i no paraules, manifestos o fums.
Bon nadal, merengue!
L’edició digital de Mundo Deportivo torna a llançar el ‘Portal del clàssic’. Coincidint amb el Barça-Madrid de dissabte que ve, pots felicitar les festes als teus amics, rivals i familiars.
Odies Barcelona?
Ara fa unes setmanes em va caure a les mans un llibre amb un títol prou explícit: ‘Odio Barcelona’. La portada encara és més impactant ja que trobem uns bombarders tirant bombes per sobre de la zona del port de la ciutat. Es tracta d’un experiment assajístic de dotze autors que si fa no fa són de la meva generació (en el cas de Llúcia Ramis, no només compartim anys sinó també hem compartit classe o bar de la facultat) en el qual es va desgranant motius i justificacions per discrepar del que es considera “pensament unidireccional”, és a dir, la versió oficialista de Barcelona. Benviguda sigui qualsevol reflexió que vagi més enllà de tot allò que ens porti al debat. Ara bé, quan acabo el llibre. Em faig la pregunta: Odio Barcelona?
No m’ho penso gaire. No, no odio Barcelona si per Barcelona s’entén la ciutat. No m’agraden els pensaments únics però no puc odiar la meva ciutat, tan plena de vida, de tradicions (totes relatives i arbitràries, ja ho sé), de petites coses i petits moments que m’han fet persona i em fan viure.
Quan reparteixen mastegots, els periodistes tenim tots els números de la rifa
En Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies, ho explica molt bé, detalladament: “Càrrega dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra [web] contra els estudiants que es manifestaven aquest matí a Barcelona contra el pla de Bolonya. Quan la policia carrega en una manifestació sempre hi ha algú que rep. Normalment són els manifestants, els que reben els cops. Sovint són policies i manifestants, els agredits. És menys habitual, però no excepcional, que també rebin els professionals de la informació, els fotoperiodistes especialment. La persona que apareix en la fotografia que acompanya aquest apunt és José Colón, un freelance que publica al diari Público. Vuit punts de sutura al llavi per l’agressió dels policies en la càrrega d’aquest matí. [Cientos de estudiantes ocupan la Universidad de Barcelona] Els Mossos han anat a sac, no s’han tallat ni un pèl. El fotògraf de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) Albert Salamé també ha resultat agredit, però no tan escandalosament com Colón i d’altres companys fotoperiodistes. ”
Continue reading ‘Quan reparteixen mastegots, els periodistes tenim tots els números de la rifa’
L’emoció dels castells
Ningú diria que a en Quim Perelló no li agrada el futbol. La veritat és que posa els péls de punta escoltar-lo narrar el 3 de 7 aixecat pels Castellers a la plaça de la Vila. Potser no s’aixecarà mai davant una jugada individual d’en Messi però jo m’aixeco avui i aplaudeixo a una persona que ha fet tant pels castells en una emissora local que actualment dóna tan poc.
Testimonis de l’Amèrica del segle XX
Ara tenim George Bush, hem tingut a Rumsfeld i la Condoleezza. Però un cop rera un altre cop, els Estats Units d’Amèrica van lluitar per les llibertats d’Europa a la primera meitat del segle XX. Eunice Szpillman ens descobreix les fotos de la Biblioteca del Congrés que ara podem gaudir al flickr. Són testimonis a tot color d’una època, impressionants gravats de l’american way of life.Es tracta de 1.600 fotografies que es van fer durant la Segona Guerra Mundial, quan Estats Units no només tenia una autoritat moral sinó que va llançar les seves tropes per reconquerir Europa del perill nazi.
Precarietat periodística
Sóc de digestió lenta i a vegades em costa més del compte reflexionar. Ja fa unes setmanes que va acabar el Congrés de Periodisme de Càceres i encara em falta posar l’accent sobre aquest esdeveniment. Bé, posem fil a l’agulla.
Dels debats existents em quedo amb la sensació que el debat sobre el periodisme ciutadà va omplir massa temps i poca matèria gris. On queden les propostes per renovar la professió al mateix temps que es renoven les idees per lluitar contra la precarització laboral? Potser no són temps de demanar qualitat a la feina? Ens resistim a continuar sent precaris?
