Del Bruc al Turó Park
Gràcies al popular Miguel Raposo, el meu bloc es nodreix de l'humor polític que tot blocaire necessita. El seu article "La JNC, al estilo batasuno" és un compendi de paral·lelismes barats i mancats de rigor i respecte. Criticar l'acte de la JNC és no tenir memòria. Potser caldria recordar la vegada que senyores benestants i veïnes del Turó Park van parar un plenari del Districte de Gràcia per tal de protestar per la reforma que l'Ajuntament volia fer en el citat parc al costat de la plaça Francesc Macià. Aquestes senyores també eren radicals basques a punt de dinamitar la democràcia?Potser és que les agradables senyores del Turó Park són potencials votants del Partit Popular i no estan les coses com per criticar als propis simpatitzants? Potser…
Els cadells convergents són radicals bascos? No vull donar-te lliçons de democràcia però precisament el respecte significa moltes coses i no precisament les que professen alguns "companys de viatge". Fer paral·lelismes té aquest problema, a vegades es confonen pomes i peres.
La ràdio, en perill
Transversal Web, diari digital dels barris de Gràcia
Sense criteri
Tinc la remota sensació, només remota, que la societat políticament correcta avança cap a la alineació de l'individu com a ésser pensant. El criteri serà en uns anys només un indici d'una societat llunyana que existí algún cop al nostre país i en gran part, algun dia haurem d'obrir els ulls i apuntar al Consell de l'Audiovisual de Catalunya d'aquest petit apocalipsi. El CAC acaba de demanar a Cuatro que no emetin el programa de lluita lliure americana en horari infantil marcant un cop més la ratlla del que ens fa persones i robots.
Un servidor ha crescut amb les pel·lícules de Rambo, la lluita lliure i la poca dissimulada violència de Bola de Drac i no ha caigut en la temptació de ser ni un boixnoi ni un roba-bolsos-de-iaies. Neccessita la nostra societat organismes o institucions que marquin les pautes d'allò que han de veure els nens a la televisió o ens farem algun cop responsables de l'educació dels més petits? El problema no és, crec jo, no permetre als jans veure segons quins programes (per què no es plantegen prohibir Xinxan també?) sinó educar a aquests perquè tinguin prou criteri per saber quines coses són bones i quines no. Mentrestant, seguirem jugant a demonitzar la televisió, internet i el que faci falta. És més fàcil buscar responsables fora de casa nostra que intentar analitzar quina societat estem construint.
La societat seguirà sent políticament correcte dins la hipocresia dels que volem fer lleis per marcar-ho absolutament tot. El criteri, que el bombin i el cervell, per reposar el barret.
Unir esforços, un repte interessant
"Podria ser Gràcia un territori pioner en aquest sentit, podríem en el nostre Districte, en els nostres barris iniciar alguna proposta unitària que permetés visualitzar aquest canvi de dinàmica que ens cal? Pensem-hi. No dic que sigui fàcil ni en tinc la fórmula, però em penso que és el que ens cal."
Miquel Pagès, president d'ERC-Gràcia
Els corbs del PP
Miguel Raposo, popular de Gràcia
Espero que algun dia el PP se'n doni compte de la classe de corbs que ha alimentat durant anys. Miguel, coneixes la famosa dita: "Cria cuervos y te sacarán los ojos…"?
Voltregà femení, quines cracs!
L'hoquei patins és un dels esports més maltractats en els darrers anys. Si a sobre li sumes l'etiqueta 'femení', la cosa sembla més que depriment. De totes maneres, avui no toca parlar de manca de suports, patrocinadors o administracions. Toca celebrar que el Voltregà Femení ha guanyat la Copa d'Europa per primera vegada a la seva història. Igual que va fer el Barça fa unes setmanes, les osonenques s'han convertit en les millors del continent. Carla Giudici, crac de la revista Enderrock d'aquest mes (#151) s'ha convertit en la gran protagonista marcant els dos gols de la final. Celebro la victòria i espero que no hagin de sortir més a l'Interviú per demanar suport econòmic. Les millors del món no són professionals d'aquest esport però es deixen més la pell que qualsevol jugador culé que va al gimnàs del Camp Nou.
Concert econòmic sagnant
"El govern espanyol ha demostrat que li impressiona més 90 morts que el 90% del Parlament de Catalunya. Vegin qui té concert econòmic i qui no"
Francesc Homs, diputat de Convergència i Unió
El meu país no és tan petit
Recordo estudiar el mapa lingüístic dels Països Catalans amb certa curiositat quan arribaven les qüestions relacionades amb un petit poble de la illa de Sardenya anomenat L'Alguer. Sempre m'havia imaginat aquesta localitat on es parla una variant dialectal del català gairebé com el petit llogaret de les aventures d'Asterix i Obelix que resistia l'invasió dels bojos romans. Ryanair m'ha permès però comprovar que estava equivocat
Aquests dies he pogut escapolir-me de la crisi del Barça, de la Champions i els Jocs Olímpics per desconnectar i la veritat és que ha estat una experiència molt recomanable. Què a prop estem de gairebé qualsevol lloc d'Europa i de sentir-nos com a casa en un poble de parla catalana d'uns 40.000 habitants, que conserva l'encant dels pobles d'abans però sense acabar sent un reclam turístic a l'estil de Port Aventura.
És destacable l'esforç que fan els algueresos per fer-se entendre i, sobretot, per passar de l'italià a l'alguerès si cal. Algú de vosaltres direu que és una qüestió interessada de mostrar el millor als turistes. Potser teniu raó, en part. Ara bé, viatgeu a França o a la península Itàlica per comprovar com se les gasten amb els turistes.
Malgrat la pluja que ens ha acompanyat aquests dies, la sort ens ha dut a coincidir amb el cap de setmana de portes obertes dels museus i amb l'anomenada Cabalgata Sarda, una manifestació folklòrica que esdevé a la localitat pròxima de Sassari. Pel que fa als museus i esglésies de L'Alguer, destacar que els escolars han fet de guies durant aquest cap de setmana, com una activitat més programa als instituts.
Si pregunteu pels preus d'hostals, restaurants i altres serveis, caldria dir que no són cap ganga però són assumibles en molts casos. Si aneu amb pressupost reduït (o no), sempre us quedaran les anomenades 'pizzes al taglio', porcions fantàstiques d'una de les coses que millor saben fer els italians. Per cert, me n'oblidava, us he dit que L'Alguer està a la illa italiana de Sardenya? Una bona proposta per al cap de setmana, sortint des de Girona.
Gràcies, Frank
Gràcies, Frank, per haver-nos donat dues lligues i una Copa d'Europa, per haver estat un cavaller dins i fora del camp, per seguir tenint el 'fair play' corrent per les teves venes i demostrar que un entrenador també pot ser algú mesurat i sense estridències. El teu darre gest t'honora. Tant s'havia parlat del passadís dels jugadors que tu també vas voler demostrar el reconeixement al Reial Madrid sumant-te a la corrua de jugadors del Barça al Bernabéu. Ara potser és l'hora dels mesquins, dels que en saben molt de futbol i diuen que has perdut el respecte del vestidor i que calia un canvi.
Ara és l'hora dels adéus però també dels agraïments, de recapitular i veure els teus mèrits i sobretot de no oblidar que tu has estat l'entrenador d'un dels millors equips de la història del club.
Els mesquins en saben molt de futbol, de recomanar i suggerir noms i criticar l'entrenador, dient que era un titella. La vida n'està plena de llestos i aprofitats. No te'ls escoltis, que malgrat que ara te'n vagis, hi haurà molts que t'agraïrem el que has fet. Gràcies, Frank.
Ultratge
La senyera la pots cremar, trepitjar o escopir. Almenys això és el que haurien d'advertir les normes d'ús de totes les banderes que surten de fàbrica. Ara bé, ni ho intentis amb una bandera espanyola. L'ultratge és màxim i les penes, de presó perquè evidentment si cremes una bandera d'Espanya immediatament al delicte original li sumes el de desordre públic, tot i que tu estiguis a cent quilòmetres del lloc dels fets. El sol fet de pensar en cremar la roja-i-gualda és delicte.
En Franki, un jove terrassenc, passa aquests dies llargues hores a l'ombra de la presó per ultratge a la bandera espanyola. Ni la pressió popular ni les manifestacions contra aquest empresonament mouen la maquinària penal de l'Estat, embrancat en judicis contra l'honor a la pàtria mentre continua el seu col·lapse judicial.
Cafè per a tots!, criden els constitucionalistes però en definitiva seguim amb la mateixa fal·làcia de sempre. Ni el finançament és igual per a tots ni les mostres de llibertat d'expressió són iguals per a tots. Si un seguidor radical de l'Espanyol crema una senyera durant un partit de la Copa Catalunya és democràcia. Si un alternatiu català crema una bandera, és ultratge.
Voleu que us digui que és per a mi ultratge? Ultratge és que la Constitució reconegui el dret a una vivenda digna i la dignitat te l'has d'embolicar en paper de diari, com un entrepà de sardines.
Ultratge és que en un estat que vol ser plurilingüístic no es pugui parlar en català al Congrés dels Diputats.
Ultratge és tot aquell acte que nega el reconeixement de la memòria històrica pel bé de la unitat i la reconciliació. Ultratge és tot aquell que nega el diàleg i s'autoafirma en la repressió policial.
Ultratge és fer prometre el càrrec als ministres davant d'un crucifix en un estat que es considera aconfessional però que canalitza els ajuts a l'Església mitjançant un concordat de subvencions i poder.
Em sap greu, en tot cas, que les banderes valguin més que les persones i sobretot que, en un país com Catalunya que ha viscut com la primera la repressió policial, la nostra classe política miri cap a un altre costat, xiulant i xiulant, que l'aigua ens preocupa, que la crisi ens neguiteja i que la dignitat d'un jove egarenc val ben poc malgrat que molts encara expliquin les seves curses davant dels grisos.
L’herència
"Del 68 ens queda el mite, el record i molts problemes encara no resolts"
Sami Naïr, sociòleg i politòleg
