Assajos sobre la realitat

Aquest dissabte vaig descobrir un restaurant no gaire lluny de la plaça de Gal·la Placídia que cal remarcar i apuntar per tots aquells que volgueu obtenir una nit de plaer gastronòmic. Voilà és el nom del projecte culinari d'en Roger Sánchez, i una recomanació del company periodista Eric Lluent.

En Sánchez elabora una carta que intenta mostrar modernitat però sense oblidar els plats més cassolans de la cuina catalana. Possiblement el concepte fusió no sigui una novetat en els diversos restaurants de la ciutat perquè al final no saps si parles de cuina o música. Llavors potser et ve al paladar la paraula contrast. Sublim contrast quan tastes el magret d'ànec amb fresons al mòdena i ganache de pastanaga o la patata Voilà gratinada amb ou i tòfona.

Roger Sánchez obre la possibilitat de triar a la carta però també de deixar a la seva imaginació la combinació perfecta per fer-te un menú sorpresa. Tu li dius els teus gustos i tens en pocs minuts un menú degustació assequible i assenyat.  

El Restaurant Voilà és una bona opció per inaugurar la secció Oci d'aquest bloc. A les portes de Gràcia, aquest local d'estètica postmoderna i cuina acurada és una agradable sorpresa en una cuina barcelolina on hi sovintegen els plats quadrats, les racions escasses i els cambrers zombies.

Restaurant Voilà. Carrer Aribau, 207

Sense paraules és potser com van quedar-se els aficionats del Barcelona després del partit coratjós però ineficaç a Manchester. El Barça, novament signava una temporada en blanc. Ja en són dues i l'olla culé bull i bull. Sense declaracions, mots, frases redudants o tòpiques. L'actualitat de l'entitat es pot narrar només amb imatges, cercant en els gestos la comunicació no verbal que explica en detalls les qüestions que ens neguitegen.

El Barça se'n va d'excursió a Manchester per salvar la temporada i ens trobem amb un Rijkaard solitari, a pocs metres del president Laporta. Aquest no s'hi acosta en cap moment, a punt d'embarcar. Cada cop sembla més latent que la directiva no vol apostar per un tècnic que a poc a poc a perdut crèdit. Ara bé, la decisió de deixar-lo com un apestat em semblen massa fortes. Fa uns mesos, l'holandès era la millor aposta del futbol total, del cercle virtuós i de l'estil Barça. Ara, ningú vol apostar per aquest 'cavall perdedor.

Ara bé, que ningú s'enganyi, de pecadors i culpables n'hi ha de moltes menes i són múltiples. Queden pocs minuts perquè acabi el partit a Old Trafford contra l'United. El Barça s'ho juga tot al 'Teatre dels Somnis' i les càmeres de televisió ens mostren un Rijkaard dret i amb la gavardina a la mà. En Frank, ara em recorda més un soci culé sortint del Camp Nou uns minuts abans per no trobar cues que el veritable entrenador del Barça. Imatges cruels? Imatges en estat pur.

Un zero a l'equip un cop ha acabat el partit a Manchester. Un zero als capitans: Quan acaba el partit ningú va ordenar als jugadors del Barça dirigir-se a una part de les graderies per retre un homenatge als milers d'aficionats del Barcelona que es van gratar la butxaca per donar suport al equip en territori britànic. Ningú va anar a saludar als aficionats. Zero en responsabilitat.

PD: Parlem de l'estil Barça? Quin estil? Ara sona Drogba. Ningú discuteix la seva vàlua però aquest ivorià ha de ser el nostre veterà davanter igual que Van Nistelrooy ho és al Madrid? Fa uns anys Carles Rexach havia de ser el nostre Del Bosque particular. Les comparacions sempre són odioses i l'estil Barça una excusa més per cercar arguments quan no en falten.

"Hem de governar el fenomen de la immigració"

Celestino Corbacho

En Contel em saluda i abans que pugui dir res em diu: "El llibre sortirà aquest Sant Jordi!". Cofoï com un pare i orgullós de poder donar una resposta després que l'obra "Gràcia, temps de bombes, temps de refugis" vegi la llum. Han passat anys de recerca i investigació i moltes conyes per part meva que anava insistint cíclicament quan me'l deixaria llegir. Estic segur que només per la voluntat d'en Josep Maria aquest nou llibre del meu estimat Taller d'Història de Gràcia valdrà la pena igual que el d'un exdirector de Transversal que continua la lluita des de les contraportades de La Directa, en Sergi Picazo.

En 'Picachu', com l'anomena en Roger Palà, publica per aquestes dates una obra que és un recull de les entrevistes publicades al setmanari alternatiu. 'La Indirecta. Una entrevista a l'esquerra'  és un recull de converses amb Noam Chomskiy, Naomi Klein o Arcadi Oliveres, entre d'altres. L’objectiu del llibre és donar respostes a la pregunta: Què pensa avui dia l’esquerra alternativa?", diu en Picazo. Difícil resposta, penso jo. Almenys Sant Jordi ja s'ho val per intentar-ho.

Del carrer Verdi, passejant amb en Contel, passem al barri del Coll d'on es originari Picazo. Uns quants carrers cap avall anem a petar a Joanic per agafar el metro de la línia 4. Pròxima parada: Poblenou. Aquests dies m'ha caigut a les mans un altre llibre 'La moneda de malfat', una història centrada en aquest barri de la ciutat, que es tomba entre la modernitat dels seus nous gratacels i els carrers i places mariners, de tota la vida. 'La moneda…' és obra de l'Àfrica Ragel i està editada per Edicions Saragossa. La Rosa Saragossa, l'editora, diu que al Poblenou de la utopia dels icarians no en resta res. Caldrà acabar de llegir aquest obra per veure la utopia d'aquesta petita editorial que s'atreveix a desafiar esglésies del mar i ombres del vent.

La cirereta d'aquest pastel literari us la poso amb una dèria professional i sentimental, el Barça. L'editorial tarragonina Cossetània publica aquests dies 'L'entorn. Joan Laporta en la lluita pel poder'. De les agònies de Núñez al circ esperpèntic de Joan Gaspart passant pels elefants blaus de Laporta, les mocions de censura, els fitxatges estelars i les intrigues polítics al voltant de la presidència del Barça. Certament l'epíleg d'aquest llibre l'hauria de posar el Manchester United que visita el Camp Nou el dia de Sant Jordi. Mentre els anglesos no ens espatllin la festa, us deixo amb quatre recomanacions perquè feu boca de la diada.

L'altre dia en Carles Alemany comentava un article meu sobre els rastres digitals que capturen certes empreses d'anàlisi publicitària. Tenia raó quan assegurava que a més a més de les pàgines que cadascú visita alguns paparazzi han posat de moda i fins i tot exposat les fotografies de les deixalles dels actos de Hollywood.És el cas de  Bruno Mouron y Pascal Rostain que van realitzar un autèntic treball de camp sobre què llençaven a les escombraries dels famosos amb resultats certament sorprenents. A l'Estat espanyol, els tomateros no van usar els mateixos vomitius recursos, per sort. Això no és tot, no hi ha límits per segons quines persones.
L'èxit de l'exposició de Mouron i Rostain va fer que s'arribessin a subastar alguns dels productes trobats a les bosses d'escombraries. En aquest cas, la desvergonya va comptar amb una convidada de luxe i que reventa récords contínuament a la xarxa, Paris Hilton. Conegudes les seves vergonyes i desvergonyes en qualsevol format: via mòbil, emails, vídeos i fotografies pujades de to i insofribles videoclips, Hilton va aportar una llauna de menjar per a gossos que va ser subastada per 1,5 milions de dòlars. Qui en dóna més?

– Se nos han acabado los pueblos y ciudades

Francisco García Sanz, president del consell d'administració de Seat, responent a un periodista de l'Agència Catalana de Notícies.

Cada Sant Jordi hi ha tres tradicions nostrades: la rosa, el llibre i el debat sobre els autors mediàtics. Els forners van voler introduir dins el folklore del 23 d'abril l'anomenat pa de Sant Jordi però no ho han aconseguit. En canvi els perapunyetes han posat èmfasi en les seves neures sobre les persones que surten a la tele i publiquen llibres. Qualsevol persona que surti a TV3 està desligitimada per escriure un llibre?

Trobo sorprenents les crítiques sobre aquestes qüestions i sobretot els debats que intenten cercar la pretesa puresa de la literatura, sobretot ara en un moment on es qüestiona els hàbits de lectura en català de la població del país. Precisament el futur de la llengua catalana no passa per l'excelència ni l'alta literatura. Les llengües que sobreviuen són aquelles que són de carrer, populars i usades per tothom. Al català no només li manquen llibres mediàtics, encara més, sinó literatura rosa, escombraria i manuals tècnics.

El llibre de Ruiz Zafón o els de Sánchez Piñol queden anul·lats en un cert punt, quan venen massa, quan són massa famosos o surten massa a El Club de l'Albert Om? Mare meva, quin país, el d'uns que continuament tiren pedres sobre qualsevol cosa que voli per les ones hertzianes. Com diria més d'un… tremenduuuu.

Reconeixer una certa admiració per l'economista Xavier Sala i Martín pot etiquetar-te ràpidament en el món dels indesitjables. Confesso però una certa gràcia per aquest home que alguns qualificarien com un bocamoll i jo deixo com a políticament incorrecte. No és l'estil de la correció allò que defineix en Sala i Martín i per això el trobo com a mínim curiós, de llegir i d'escoltar. En Sala i Martín no et deixa indiferent i el més important, et deixa amb la frase perfecta per reflexionar. L'univers d'aquest economista de la Universitat de Colúmbia el formen a hores d'ara Montilla, el Zoo d'en Pitus i Ronaldinho. Quin trident!

I és que ja forma part de la incorrecció l'entrevista que en Sala li va fer al llavors candidat del PSC a la Generalitat, José Montilla. A sac i amb més mala llet que ética periodística, aquella entrevista era una destil·lació de mala llet. De la Santa Espina al Zoo d'en Pitus, va quedar clar quins no eren els referents culturals del president de la Generalitat. Bé, jo en Zoo d'en Pitus ni idea. Quin mal català…

Les darreres declaracions, posant en dubte la professionalitat de Ronaldinho no han deixat de sorprendre a uns i cabrejar a uns altres. En un món mediátic on es tapen més vergonyes que veritats, en Sala Martín va posar el dit a la nafra i va fer baixar a més d'una estrella futbolística al regne dels mortals tot just abans del seu darrer vol a Milà.

Agricultors, progressistes, ONG's i altres gents del país formen part de la diana de Sala i Martín, expert en pixar a vegades fora del test però encertar amb brillantor certs espais comuns de la correcció política i social.

Ja m'agradaria que més d'un polític es posés les seves americanes i, sobretot, que es confesés sense embuts dins les etiquetes neoliberals que Sala i Martín assumeix sense problemes. Està clar que al centre tota cuca viu, el problema és trobar valents als extrems de l'espai polític. Si fos polític en Xavi, jo no el votaria, però almenys tindria motius per escoltar-lo.

"Un immigrant de ministre d'immigració. Ara els obligarà als que arribin a fer el que ell no va fer mai quan va emigrar. Quina ironia, eh?"

Greips (abril 2008) 

Sembla que la finalitat justifica els mitjans. Almenys això és el que pensen a Phorm, una empresa nord-americana al servei de les principals companyies del món, que ha llançat un dispositiu anomenat 121media que s'introdueix al teu ordinador i permet saber les pàgines visitades i quins camins has agafat a través d'Internet. L'escàndol ha sacsejat el Regne Unit després que British Telecom hagi admès que va escollir a l'atzar 36.000 clients per tal de realitzar una "petita prova tècnica"… 

BT ha estat provat amb desenes de miles de clients el seu sistema secret d'spyware sense el coneixement d'aquests per tal de monotoritzar cada web visitada mitjançant la lectura de les pulsacions del teclat.

Tim Bernes-Lee, el científic britànics, que va crear l'anomenada world wide web, és una de les veus més crítiques amb aquest nou sistema de recerca d'informació publicitària.

Un exemple
Posem per cas que l'instal·lador de la teva televisió sense tu saber-ho instal·la una petita càmera on es pot veure els teus hàbits de consum, què menges, quantes vegades vas al bany, com és la teva vida sexual o amb qui parles mentre veus tranquil·lament un partit de fútbol.

Aquest exemple aniria bé a més d'un conseller o ministre per saber si malbarates la tant necessària aigua transvessada de l'Ebre al teu domicili barceloní. Diguessim que això és no només com jugar amb cartes marcades sinó ensenyant els teus asos i reines.

Precedents
Espiar per finalitats comercials no és nou. Adobe va haver de fer front fa uns mesos a l'acusació per part d'usuaris que el seu sistema d'aplicacions CS3 es connectava a un domini d'Omniture, una altra empresa que analitza dades per finalitats publicitàries.

A Gran Bretanya ja s'han posat a treballar, recollint signatures contra les idees genials de Phorm.

"La immigració està creant una nova realitat que ens fa estar més insegurs"

Celestino Corbacho (febrer 2007) 

"El món universitari, no sap ben bé a quin senyor ha de servir, oblidant potser quina és la seva autèntica vocació: servir al bé públic sent, fonamentalment, la institució encarregada de distribuir i crear el coneixement (que no l’entrenament) més necessari per al conjunt de la societat"

Sort que algú ha entés d'una punyetera vegada de què es tracta això d'Eurovisió. El triomf de Rodolfo Chikilicuatre en la final espanyola del certamen representa d'una vegada per totes la desacralització d'un concurs que el franquisme va convertir en la seva particular illa de Perejil.

Amb els triomfs de Massiel i Salomé, des del franquisme fins la Espanya de la transició el país veí va convertir cada cita en una prova de patriotisme. Cada derrota era un cop a l'Espanya, bressol de Remedios Amaya, Mocedades, la Década Prodigiosa o Betty Missiego.

Cada cop pitjor i més emprenyats per la manca de criteri i gust musical dels europeus davant els candidats espanyols, el prestigi d'Eurovisió era només un miratge en un panorama sense objectius més ambiciosos per un país que conserva en alguns sectors ínfules d'imperi. 

Tornar la pilota
Ara però, toca riure's d'Eurovisió i tornar la pilota gràcies a la proposta del programa de Buenafuente, que ha convertit a Chikilicuatre  d'un acudit de bar entre guionistes a un candidat en ferm per a un concurs que, desenganyent-nos és el paradigma de l'estètica kistch i que té com a un dels seus recents guanyadors la tropa de monstres anomenats Lordi.

La democràcia digital
A banda del personatge, m'interessa el fenomen que ha sorgit  al voltant de la forma com ha guanyat Chikilicuatre a Internet. Les veus més apocalíptiques han advertit del problema de les noves tecnologies a l'hora de votar i han posat èmfasi en assenyalar que el perill d'organitzar una votació a través de la xarxa es que se't 'coli' un friki com aquest. Clar, ara resultarà que podem posar al mateix nivell una votació per Eurovisió que per la presidència d'un país. La realitat però és que hi ha estudis ben seriosos que apunten a la viabilitat i rigor d'una votació política a través de dispositius electrònics. Ara resultarà que tenim més por d'apretar un botonet que de treure's de la butxaca una papeleta per fer una topinada… El meu vot ja el tens, Chikilicuatre!

Obres els calaixos i trobes un rudimentari mp3, vas passar per un mp4 i després has caigut a la trampa de l'ipod. La 'vella' càmera reflex ja està desada a la funda i no recordes si encara té algún rodet de pel·lícula a dins però et dóna igual perquè primer va arribar una càmera digital compacta i ara estàs a punt de comprar-te una reflex digital. No saps quants megapíxels farà la futura adquisició però té és igual. Segur que la càmera del telèfon mòbil que portes en farà el mateix. De telèfons mòbils també n'ha passat un parell i ara tens la sensació, estranya sensació, que necessites un aparell on ho tinguis tot: agenda, reproductor musical, càmera, ah, m'ho oblidava, i telèfon.

Segons dades recents, els espanyols gasten 3.022 milions d'euros en tecnologis de la informació i la comunicació (TIC). Els telèfons fixes no estan de moda ja però la resta, com les càmeres fotogràfiques o les pantalles de plasma augmenten. A principis de 2005, la consultora GFK (cito fonts de El País) estimava que es vendrian uns 450.000 televisors LCD i a mitjans d'any la xifra va augmentar fins 800.000. Un any després, es van vendre prop de dos milions d'unitats.

Early adopters
A l'extrem d'aquesta tendència consumista trobem els 'early adopters', el que podria denominar l'avantguarda dels consumidors; aquells que aparell tecnològic nou que apareix en el mercat, aparell que es compren. Són els nous compradors compulsius del segle XXI. No importa el preu, només necessiten satisfer el seu ego sent els primers en posseir la consola o el reproductor de torn. Aquesta tendència consumista, no obstant, es generalitza i s'amplia a la resta de la població. El motiu, però, no és ser el primer, sinó estar integrat.

A banda de converses polítiques o esportives, el tercer eix temàtic de la dialèctica de qualsevol ciutadà són les TIC. Consumint productes de darrera generació no per fruir-los sinó per estar integrats i saber respondre en qualsevol conversa d'oficina. El problema però és que aquest fenomen és una espiral amb corbes cada cop més pronunciades i espais de temps encara més curts. Les actualitzacions estan a l'ordre del dia i les necessitats (relatives) cada cop s'esgoten més fàcilment.

El Cas Iphone
Amb un capítol apart caldria analitzar el fenomen Iphone. El nou dispositiu d'Apple que ja es comercialitza a França o Alemanya, arribarà a Catalunya aquesta primavera envoltat d'una aurèola gairebé mística malgrat no tenir moltes de les funcionalitats que s'haurien de demanar a un aparell que vol ser el paradigma de la integració. No obstant, el més fonamental d'aquest cas és la fòrmula de prestigi amb què s'ha dotat la firma Apple per fer de qualsevol dels seus productes par essencial de les nostres vides i, el més important, crear uns vincles afectius i de pertinença d'una comunitat global de persones a nivells gairebé de secta a partir d'un simple ordinador com és el Mac.

La bulímia tecnològica no té límits i les necessitats en les nostres vides cada cop són més difícils de satisfer. Cert és que trobem casos de persones que ni s'han comprat mòbil, van amb un walkman o tenen VHS a casa seva. La sensació, però, és de trobar-nos davant un cas estrany i ens provoca una barreja d'admiració i llàstima. Pobres, encara no han vist la potència de les nostres pantalles de plasma, els nostres reproductors musicals amb mil funcions i els nostres mòbils tàctils.

Celebro que en Miquel Pagès, actic conseller tècnic del districte de Gràcia i actual candidat a presidir el Casal d'ERC a Gràcia, s'hagi decidit a obri un bloc. Qualsevol iniciativa digital a la Vila serà positiva i més si serveixen per explicar projectes ideològics. Ara bé, és d'esperar que la tasca blocaire d'en Pagès tingui continuïtat més enllà de presentar el seu programa com a candidat. Val la pena que el ciberespai gracienc no es converteixi en un reclam en període d'eleccions. 

És d'esperar també que els mitjans de comunicació graciencs tinguin amb el pròxim president d'ERC de Gràcia també les portes obertes al casal tal i com ha predicat excel·lentment l'amic i blocaire Carles Alemany.