El passat divendres 28 de maig vaig ser el convidat de les tertúlies que Miquel Quintana organitza mensualment a Sant Cugat i que aquest cop va reunir més d’una dotzena de persones relacionades amb el món de la comunicació, política, l’empresa, les noves tecnologies i la societat civil en general.

És tot un repte parlar en públic, resultar convincent i dir coses interessants. No sé si vaig complir les tres condicions però vaig tenir la suficient confiança a Can Ametller com per dir les coses clares sobre els nodes que darrerament em persegueixen en processó: periodisme, xarxes socials i futbol. En veritat són eixos complementaris d’una professió, la periodística que canvia a passos de gegant, entre la necessitat d’entendre el món en què vivim i les noves formes de relació social. Quin és el paper dels periodistes i s’ha d’entendre la nova professió.

Massa preguntes entre plat i plat però un bon motiu per reunir-nos a una ciutat com Sant Cugat que té com a denominadors catalanisme, innovació i noves tecnologies. Del periodisme, cal destacar la importància de les xarxes socials, de tot allò que tingui que veure amb la mobilitat i les bones pràctiques. Cal dir, que per molt que parlem d’innovació i futur, el periodisme ha de tenir de base els mateixos condiments que sempre: honestedat, treball, contrastació i qualitat, en línies generals.

Del Barça, cal destacar la importància de les eleccions per escollir el nou president i tot allò que representa la campanya electoral a les portes de les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. És el laboratori blaugrana, segons vam poder constatar els assistents, més simpatitzants que socis, tot s’ha de dir. Els partits polítics, també ho vam constatar, estan prenent moltes notes aquests dies sobre les estratègies a seguir.

Gràcies a tots: @miquelquintana @mariaredondo @davidllonch @quadricula @piolindo @martuchi @quimloras @Jaume_Gironella @CristinaTrias @jordipapiol @davidguillen

Recordeu que aquest divendres 11 de juny, el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, serà el pròxim convidat. Toca apuntar-se!

Gran irreverència (per Ozonas)

[+] Així es va rodar el vídeo by Xavier Muñoz

[+] Ernest Benach presenta Política 2.0

[+] Política 2.0, el veritable projecte de país

Gràcies a les seves tècniques revolucionàries -el precursor de les mateixes arts del mediàtic David Copperfield-, el conegut com ‘Mag de la Guerra’ va tenir un paper fonamental a la guerra contra l’Alemanya nazi a l’Àfrica. Se li atribueix la protecció del port d’Alexandria dels bombardejos aeris fent un de fals a la Badia de Mayrut, així com l’ús de llums reflectores per evitar igualment el bombardeig del Canal de Suez, indret estratègic pels interessos britànics.

L’exemple de Maskelyne ens mostra la importància d’allò que no es veu, del miratge, de la confusió, de la il·lusió. És una bona estratègia amb la qual estan treballant els equips de molts precandidats a les eleccions del Barça.

Culturalment associem el no mostrar a l’engany, a la desconfiança, el suspens o el misteri. Però com veiem no es tracta d’aixecar catifes que amaguen brossa o armaris que guarden cadàvers.

No parlen els gestos, les intencions, els moviments que no acabem de veure? Calen els micròfons o les càmeres? L’estratègia no verbal, amplificada i viralitzada gràcies a les xarxes socials ens estan oferint molta més informació que la que simplement veuríem entre unes cometes.

Les estratègies dels dos ex sotspresidents del Barça van en aquest sentit. Deixen que els projectils de l’artilleria pesada dels seus detractdors caiguin sobre Mayrut mentre compten, recompten i analitzen els seus efectius.

Al final, el cert, però és que només les urnes i els vots dels socis del Barça decidiran, més enllà de les estratègies. Ara però, els qui demanen accions espectaculars, grans fitxatges i, sobretot, megàfons es miren aquest procés electoral amb certa decepció. Però que no s’enganyin, la posada en marxa de la maquinària de la candidatura del president sortint per a unes altres eleccions no aturarà els tambors de batalla que es preveu per aconseguir la llotja de l’Estadi.

Nascut al Poblenou de Barcelona fa 42 anys, llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE, Ferran Soriano és, des del març de l’any passat, el president d’Spanair, la companyia que vol convertir la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona en el hub -punt de connexions internacionals- del Sud d’Europa. Soriano porta el Barça a la sang, ja que va ser sotspresident del club del 2003 al 2008. El seu pare li recorda que quan era petit deia que no volia ser jugador de futbol, sinó president del Barça.

Després d’uns quants mesos, s’imaginava que Spanair seria així? Sí, tots érem conscients que el repte era molt gran… colossal. És així perquè la missió, la nostra croada, és molt gran: dotar Barcelona de connexions internacionals millors. Però d’altra banda, sabíem que l’empresa tenia dificultats serioses. Per tant, ajuntem un repte amb unes dificultats en el pitjor moment del cicle econòmic.

La contenció econòmica i el control de la despesa són fonamentals en aquest moment concret?

Sí, ho són i ho seran tota la vida, perquè el transport aeri és una indústria difícil i la demanda depèn del cicle econòmic, mentre que les despeses són molt fixes. Les línies aèries estan en una carrera contínua de millora d’eficiència per abaixar despeses. Avui volar en avió és més barat que fa cincs anys i aquesta tendència creixerà.

En quin moment està Spanair?

La nostra prioritat és passar d’una companyia que l’any 2008 va perdre gairebé 200 milions d’euros a una companyia que no tingui pèrdues. Ara som gairebé al final de la fase d’estabilització de l’empresa. La segona fase serà, a partir d’aquesta companyia més sòlida, créixer, tant en destinacions internacionals que configurin Barcelona com a hub, és a dir, no només que la gent arribi a Barcelona, sinó que hi arribi i connecti cap una altra destinació. La fase tres seran els vols intercontinentals.

Pel que fa a la seguretat aèria, s’imposa una nova polèmica amb els escàners corporals?

A l’aviació hi ha una mena de llei que està per sobre de la resta, que és maximitzar la seguretat i, per tant, no és gaire discutible. Entenc que com a passatger hi ha coses que incomoden, però si hi ha alguna cosa que incrementa la inseguretat s’ha d’aturar. No ens queda més remei que confiar en qui més en sap i, per tant, si les autoritats ens demanen que passem per un escàner, caldrà fer-ho perquè potser és una incomoditat, però és infinitament millor que un problema dins d’un avió.

Per què la T1 de Barcelona s’ha de convertir en un hub?

És molt simple. Fa falta perquè si Barcelona vol tenir centres de decisió com ara multinacionals i grans organismes necessita que hi hagi vols entre Barcelona i les principals ciutats del món. Per tant, calen tres coses: demanda local suficient, un aeroport amb prou infraestructura i una companyia que vulgui connectar tot el món.

Aquest aeroport necessari és la T1?

Sí, la T1 és una terminal que té 30 milions de passatgers, però que està pensada per ser un hub, no només per qüestions estètiques, sinó també funcionals. L’oportunitat és única, no solament perquè no hi és Iberia, sinó perquè tenim els nostres socis d’Star Alliance, que ens permeten connectar amb tot el món.

Quines ciutats del món seran prioritat?

La primera prioritat són les ciutats que tenen tràfic, punt a punt, com ara Buenos Aires, Nova York i Tòquio. Després, amb la lògica d’Star Alliance, nosaltres ens hem de convertir en el hub del sud d’Europa i lògicament serà un punt per servir vols cap a Amèrica Llatina. El hub de Barcelona serveix per connectar el nord d’Europa amb l’Amèrica Llatina i també l’est d’Europa amb l’oest.

Parlant de Tòquio, el seu llibre La pilota no entra per atzar està tenint molt èxit al país del sol naixent…

Estic venent més llibres allà que aquí. Al final aquest llibre té a veure amb la gestió, però agafant exemples de futbol. El Japó és al primer lloc en allò que en diuen business books i ja va per la quarta edició. En canvi, aquí s’ha interpretat més com un llibre culer. Ha agradat als barcelonistes, però no ha passat als prestatges dels llibres de negocis, tot i que ara està arribant a àmbits més tècnics.

Què significa el període 2003-2008 per a vostè?

Una experiència fabulosa, una experiència irrepetible, amb molts patiments i molt d’esforç, però què hi ha millor que treballar en allò que estimes? Ens vam trobar el club en una situació i el vam deixar en un punt totalment diferent. Me’n sento orgullós i ho tornaria a fer, tot i els alts i baixos i els patiments.

Què n’ha après, d’aquell període?

Moltes coses, però una cosa que m’ha servit a Spanair des del primer dia és que quan et trobes en una situació o una empresa complicada, s’han de fer tots els canvis junts i molt ràpidament perquè al principi la gent espera que actuïs i està disposada a ajudar pel bé comú. Al cap d’un any els canvis són més complicats. El 80% dels canvis que vam fer al Barça els vam fer el primer any i després tot va ser més difícil, quan ja no perdíem diners i guanyàvem partits.

Parlant de canvis ràpids, implica que el procés electoral al FC Barcelona ha de ser ràpid i a curt termini?

No, crec que això ho han de decidir els qui gestionen el club i òbviament ho han de decidir tenint en compte l’interès del club i, per tant, ara el que preval és l’interès esportiu del club. Es diu sovint que el vestidor i el club no tenen res a veure. No és veritat, perquè al final, quan hi ha soroll, arriba a tot arreu. Jo els demano que decideixen amb criteri per no perjudicar l’equip i per ajudar-lo.

Què és allò que menys perjudica l’equip?

No ho sabria dir. Qui té més veu són els tècnics i depèn de com vagin els campionats. Hi haurà qui dirà que s’ha d’esperar fins que acabin les competicions i hi haurà qui digui que es facin aviat, perquè el soroll mediàtic, que ja n’hi ha molt, serà insuportable per a l’equip.

Un diari esportiu deia que, ara mateix, a la precampanya del Barça “només hi falta Soriano”…

Jo amb el Barça em sento satisfet. Com deia abans, l’aportació que he fet durant cinc anys ha estat entusiasta i honesta i crec honradament que ens en vam sortir prou bé i vam fer coses que van estar bé. Per tant, la meva contribució del Barça ja l’he fet i no tinc ni l’angoixa ni la inquietud de ser president del Barça. Ara bé, no descarto tornar-hi perquè el Barça me l’estimo molt i l’estimem molt tots, però segons com siguin les circumstàncies i com arribin no descarto res. Ara bé, com dic, no és una cosa que em preocupi.

Barcelona s’ha marcat un nou repte que es diu Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Què en pensa, d’aquesta idea?

En sóc un entusiasta. Quan hi ha idees, hi ha gent a favor i en contra, però no hi ha res pitjor que no fer res. Que la ciutat es marqui una altra fita crec que és molt positiu i és una fita possible i que des del punt de vista d’Spanair és fabulós, perquè significa més oportunitats que vingui gent, i ens dedicarem a ajudar en tot allò que puguem.

– La puesta de largo de Alfons Godall

– Reserven una butaca, empiezan las elecciones del Barça

– El juego del pañuelo

– Sandro Rosell mueve ficha en Internet

– Primer Toc (RAC1): Podcast sobre xarxes socials i Barça

– L’Internauta (Catalunya Ràdio): Podcast sobre tecnologia i FC Barcelona

[+] Barça 1,0, analizando las redes sociales y la implicación del FC Barcelona en el nuevo paradigma comunicativo

La temporada 2008-2009 ha estat sens dubte la millor campanya de la història del FC Barcelona, conquerint un triplet històric de Lliga, Copa i Champions League, a més a més dels èxits de les diverses seccions pel que fa a les competicions nacionals sobretot. Els que tractem la información del Barça ens queda una agradable sensació per l’enorme seguiment que han tingut les nostres informacions no només a Catalunya o a l’Estat espanyol sinó arreu del món.

El Barça és un club de futbol globalitzat no només pels seus èxits sinó per la seva estratègia vinculada históricament a l’àmbit social i que en els darrers anys s’ha intensificat amb la col·laboració amb Unicef. Però pels amants de l’autocomplaença i de la frase “més que un club”, això no és suficient.

Comunicativament, el FC Barcelona és un club 1.0. És a dir, té una potente maquinària informativa que ha crescut de forma significativa sobretot des de que Joan Laporta és president del club però no acaba de saber trobar la fòrmula perquè el soci i, sobretot, el simpatitzant (que recordem són milions a tot el planeta) puguin dir-hi la seva. El Barça necessita el feedback de la seva gent per ser més gran, social però també económicament. El model del Real Madrid, a l’estil clàssic –compro jugadors i els amortitzo venent samarretes- és un model amb data de caducitat perquè qualsevol gran empresa del segle XXI ha de fer números però també ha de transmetre sentiments. Com més empàtic siguis més arribaràs al cor de la gent. No cal dir que l’esport és un sector on aquests sentiments estan a l’ordre del dia.

Com deíem, en els darrers anys, l’estratègia comunicativa del Barça ha estat complexa. S’ha percebut un augment dels recursos quant a mitjans de comunicación propis en detriment segurament de la premsa esportiva especialitzada. És totalmente legítim que sigui així. Si vols saber exactamente què es publica de tu, intentar controlar la comunicació és molt important. La potenciació d’aquests mitjans de comunicación ens dóna el panorama d’una televisió cada cop més interessant, una web molt respectable i unes publicacions amb paper que han anat guanyant qualitat amb els anys.

En el cas, de la televisió, BarçaTV, el pas d’una televisió digital a la TDT -gràcies a un acord amb el Grup Godó– està sent decissiu per ampliar la seva audiència. En el cas de la pàgina web oficial del club, les traduccions als idiomas orientals és un pas important per la internacionalització del club però… com deia abans, això no és suficient.

L’ús de les xarxes socials per part del FC Barcelona és nul. Si anteriormente deíem que l’augment comunicatiu del club es traduïa en una competència directa als mitjans de comunicación esportius, en aquest ámbito del 2.0, la premsa esportiva, i pel cas que em porta cal destacar en especial MundoDeportivo.es, està recollint allò que el club no fa, que és recollir el feeback de la gent. No vull extendre’m en explicar allò que fa el meu diari. L’aposta és clara.

Exemples esportius

Vull remarcar des d’aquesta crítica constructiva, les mancances de l’anomenat “més que un club”. A Europa, la fòrmula 2.0 està funcionant en clubs com el Liverpool a Twitter, la zarza social amb més augment d’usuaris del moment. No cal dir que comunicativamente, els clubs i, sobretot, els esportives dels Estats Units estan superant tot tipus d’expectatives. El paradigma d’entitat esportiva segueix sent a nivell de la NBA els Phoenix Suns, i a nivell d’esportistes nord-americans, són reconeguts twittejadors Shaq O’Neal, Steve Nash –també reconegut fan del Barça- o el set vegades guanyador del Tour de França, Lance Armstrong.

Què fa que tots aquests casos ara citats siguin especials? Doncs que estan canviant el concepte de la franquícia esportiva i de l’esportista contemporani. L’esportista actual és una marca i com a tal té presència a Internet. Com a marca, les seves informacions no poden ser purs comunicats de premsa: cal aportar sentiment i personalització. Que O’Neal twittegi des de la banqueta pot ser no és rellevant per alguns –personalment, crec que sí que ho és- però el fa humà en el mateix moment que Armstrong fa una foto del seu esmorzar.

En el cas del FC Barcelona, cal posar fil a l’agulla en aquest aspecte. Cal treballar la comunicació social. En el cas dels seus jugadors, el futbolista del Barça no twitteja, per exemple, i la seva fòrmula segueix sent la d’estar present a Internet amb pàgines personals convencionals. Per moltes fotos personals, vídeos i presentacions multimedia que facin, el públic vol els seus ídols a prop. El Barça ha de ser 2.0, igual que els seus jugadors.

Els esportistes del segle XXI

L’esportista del segle XXI no només ha de signar autògrafs sinó que ha d’estar present a les xarxes socials. Els Iniesta, Xavi, Bojan o Messi del futur no són personatges locals sinó globals i la seva comunicació, de la mateixa forma que la del seu club, ha d’estar en consonància amb els temps comunicatius que corren. El twitter no està de moda en el món del futbol, com si succeix en esports com el basket NBA o el ciclisme.

Em consta que al FC Barcelona han arribat projectes per fer crèixer la comunicació en l’àmbit 2.0 però aproximant-se les pròximes eleccions a la presidència sembla que no es volen iniciar estratègies d’aquest tipus. El sentit i els interessos de club indica, no obstant, que no es pot obviar per més temps aquestes politiques comunicatives. Els nostres temps corren a una velocitat vertiginosa i tot el camí recorregut ara serà un avenç per escalar no només a la llista Forbes dels clubs més rics del continents sinó també en un sentiment que ha de ser accentuadament global.

Quan va caure el mur de Berlín, el politòleg nord-americà Francis Fuyuyama va escriure que la Història, una vegada vençut el comunisme, s’havia acabat. Després del Triplet del Barça, molts culés tenen la mateixa sensación: mai hi haurà un equip millor, que consegueixi tants títols. Tenint en compte que encara hi ha tres títols més en joc (dues supercopes i un mundial de clubs) per completar el trio de copes i que el Real Madrid ha contraatacat amb uns nous galàctics, m’atreveixo a dir que la vida segueix, afortunadament, malgrat sigui pel camí de l’excés.

I la vida segueix confrontant, segons molts analistes, dos models econòmics i socials, el del FC Barcelona i el del Real Madrid. Joan Laporta diu que el “model del Madrid és imperialista i prepotent. Nosaltres tenim un model propi”. Em temo contradir el president però em dóna la sensació que això del Madrid no és model sinó una bacanal.

Florentino Pérez a la seva primera etapa va subratllar que l’equip havia de ser una barreja de “Zidanes i Pavones” però el temps ha demostrat que de ‘Pavones’, ni rastre. El talonario no és cap model i potser el que s’ha dit aquests dies sobre la manca d’ètica, la immoralitat i la prepotència dels fitxatges de Cristiano Ronaldo i Kaká tingui alguna cosa de cer. Però no sóc professor de filosofia i no m’agrada donar lliçons. Ara bé, si passem per alt la moralitat, em sembla que parlar de ‘model Florentino’ fa  riure. Inflacionar el mercat perquè rebenti a base de crèdits em sembla qualsevol cosa però no un model.

Florentino parla de rentabilitat dels fitxatges en dos o tres anys a base de vendre samarretes. No obstant, la rendibilitat és pura alquimia i jugar a fer de funambulista amb xarxa. La xarxa és la certesa que no passa res si les coses no rutllen. No passarà res si els fitxatges no surten rendibles, si la pilota no entra o Cristiano Ronaldo decideix explorar la nit madrilenya en comptes de inundar de mocadors el Bernabéu. No passa res perquè Florentino Pérez sap que es vendran terrrenys o hi haurà qualsevol decret per eixugar els deutes del club que millor representa Espanya. I aquests són els grans mèrits dels crèdits per fitxar a CR94 o al creient Kaká.

Sota aixó, ja poden haver retallades pressupostàries a la Fórmula 1 o límits salarials a la NBA. Els models pels altres. Pel Madrid, l’excés i l’autocomplaença, emmirallats en Bacus, el déu romà que inspirava les celebracions romanes.