Anys més tard, alliberats ja dels debats inútils sobre llibres mediàtics vs llibres cultes, comencem a centrar el debat sobre el llibre digitals i els dispositius ebook.

Personalment, des de fa un temps disfruto de la tinta digital gràcies a un touch de Sony. N’extrec diverses idees que han estat marejant les meves neurones fa moltes setmanes:

1.Nous hàbits de lectura. Els meus hàbits de lectura han canviat des de fa un temps, podem viatjar a sobre amb prop més d’un centenar d’obres en un instrument del tamany d’una quartilla holandesa. L’experiència d’acabar de llegir, per exemple, la trilogia de Millennium en format digital quan les dues primeres parts les vaig gaudir en lletra impressa.

2.Plataformes laberíntiques. Trobant positiu el canvi de lectura, trobant més que acceptables dispositius com el Reader Touch de Sony o el Kindle d’Amazon, les plataformes de les editorials per comprar ebooks són uns autèntics laberints no aptes per a usuaris poc instruïts. No entenc que comprar un llibre digital hagi de ser una gincana vinculat a documents que són links, autentificacions d’ID d’Adobe i instal·lació de programes. Simplificació, senyors, simplificació!!!

3.El preu, discussions eternes. Per Sant Jordi, descomptes i més descomptes. Quatre dies abans, l’edició digital d’un llibre cridat a ser top5 a la diada tenia el mòdic preu de 20 euros. No vull que els ebooks tinguin els preus de les llaminadures, però ni poc ni massa quan els costos de impressió i distribució desapareixen i els marges de benefici augmenten.

4.Ús de les xarxes socials molt limitat. No acabo d’entendre perquè les editorials es plantegen les xarxes socials com Twitter o Facebook com escupideres a l’estil dels newsletters de tota la vida. La interacció entre lectors i autors ha de ser mediatitzada amb més intel·ligència.

5.iPad, un pas intermig. Déu-nostro-senyor-Steve-Jobs ha il·luminat mitja humanitat amb l’iPad, que ha de ser el dispositiu que salvi a la humanitat de l’analfabetisme tecnològic i que fagi guanyar el cel als geeks de tot el món. No obstant, haurem de sortir de la caverna per obrir els ulls i deixar que la poma ens deixi d’encegar. Hi haurà vida després de l’iPad.

6.Deixar la música a una altra part. Els ebooks no poden seguir els passos de les discogràfiques i les productores de cinema. Hi ha una exploració interessant que no pot ser feta amb desconfiança. La millora de la suma dels factors anteriorment especificats hauria d’alterar el producte final.

7.El llibre encara és un fetitxe de molt valor. No serà blanc o negre, no serà paper vs digital. En tot cas, afegim valor a la relació entre uns i altres. Els ebooks no volen ser una moda sinó una aposta que s’anirà consolidant a poc a poc.

Esperant que aquest article on el títol és només una provocació per al seu ús crític, desitjo major imaginació i valentia en el món editorial, un sector que podria encapçalar una revolució tecnològica però que diria que no està per salts mortals sinó per massatges de llombrígols propis.

I un article literari no podria ser de Sant Jordi sense una petita selecció de llibres imprescindibles per a les vostres biblioteques:

–Històries de la història de Barcelona, de Dani Cortijo. Una interessant recopilació d’anècdotes sobre la ciutat que ens ha tocat viure.

–El viatge al poder de la ment, d’Eduard Punset. Un altre apassionant trajecte a càrrec d’un dels intel·lectuals més prolífics de casa nostra.

–Aurora boreal, d’Asa Larsson. Amb personalitat pròpia, la saga negra d’autors suecs continua. Pels qui pensin que no ha vida després del Millennium d’Stieg Larsson.

–Sí, Ministre, traducció a càrrec de Toni Aira. Recomanació ben especial d’un dels politòlegs més importants del nostre país.

–La pell de brau, de Salvador Espriu. Amb motiu del 50 aniversari d’aquesta obra, Grup 62 publica una nova edició amb pròleg de Josep M. Castellet i apèndixs d’autors contemporanis de renom.

–Deixa’m entrar, de Jon Lindqvist. De petits ben gaudir del ‘Petit Vampir’. Ara, retornem al mite del vampirisme amb una altra gran història que ens farà patir de valent.

–Egosurfing, de Llucia Ramis. Perquè sempre m’acabo preguntant què dimonis feia jo anant a classe mentre ella s’ho passava tant bé recorrent el món amb mil i una aventures. Tot i que s’ha vengut com una obra per geeks, el llibre de Ramis és una bona forma per entendre com els mitjans de comunicació i les noves tecnologies canvien les nostres vides, existencialitats que sovint canvien quan et cau a sobre una bossa d’escombraries.

–Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, de Quim Monzó. El Mestre, tant a La Vanguardia com als diversos llibres. Monzó és un imperdible de la nostra literatura.

–Els convidats, d’Emili Teixidor. La dura postguerra a les comarques de l’interior. Una gran obra de l’autor de Pa Negre.

–Espiral, de Manuel Baixaulí. Aquest autor comparteix la Sueca natal amb en Joan Fuster. Baixaulí, però ja ha marcat una personalitat pròpia amb un gran llibre com va ser L’home manuscrit.

–Olor de Violetes, de Josep Campmajó. El Premi de novel·la curta Just M. Casero és una autèntica garantia de qualitat -anteriors guanyadors van ser Mònica Batet o Oriol Ràfols, per cert professor meu de filosofia a l’institut-. Campmajó no decep ni al premi ni als seus lectors.

–Tots els contes, de Pere Calders. Un clàssic, per treure’s el barret i per no deixar de recordar-lo a cada diada de Sant Jordi.

-Política 2.0, d’Ernest Benach. El propi autor ja ha tastat que la meva única crítica a aquesta obra és que es fa curta. En volem més, president!

–Alice in Sunderland, de Bryan Talbot. La novel·la gràfica ha de ser sempre present. Crec que de moment m’abstinc de la visió de Tim Burton per refugiar-me en el còmic.

Les recomanacions de:

-Maria Cardona: Sant Jordi 2010

-Barcelona Televisió proposa el hashtag #recomanoelllibre per poder recomanar les obres més importants segons els diversos usuaris.

-Maria Redondo: “Rodamots” de Jordi Palou, “Ulls verds” de Marc Pallarès, “Córrer per ser feliç” de l´Arcadi Alibés, i de ciència, “El sexe social” de l´Eudald Carbonell i “El andar borracho” de Mlodinow.

-Valentí Sanjuan: em quedo amb Trilogia de NY de Paul Auster, el poc valorat After Dark de Murakami i qualsevol de Easton Ellois, possiblement Lunar Park.

-Paula Camps: Ses meves suggerències són: 1. El cuento número trece de Diane Setterfield; 2. Mientras vivimos de Maruja Torres.

-Xevi Montoya: Incerta Glòria (J. Sales), “Els assassins de Franco” (M. Àlvaro) i “El Cafè de la granota”(Moncada).

-Antònia Folguera: Cosas que los nietos deberian saber de Mark Oliver Everett editat per Blackie Books. Las noches dificiles de Buzzetti i La cebolla asesina: Sexo mentiras y armas de destrucción masiva.

-Mònica Planas: 1.’Se sabrà tot’ de Xavier Bosch (Ed.Proa) 2.’No hi ha terceres persones’ d’Empar Moliner (Quaderns crema) 3. 3.’Las series que no me dejan dormir’ de Toni de la Torre (Ara Llibres).

Anem més enllà però de les consideracions d’Apple. Centrem-nos en qüestions sobre la societat de la informació actual, que es mou en tres punts:

1. Diogenització. Hem convertit les nostres vides digitals en una acumulació gairebé infinita de bytes d’informació en què les targetes de memòria es sobreposen i ens empenyen a una no-assimilació de tots aquells productes que baixen, consultem, carreguem. Quantes pel·lícules hem baixat en els darrers mesos i no hem vist? Quants discos tenim carregats en els nostres iPods? Acumulem bytes i gairebé els convertim en brossa -inservibles per la seva manca de reproducció-.

2. Els pioners tecnològics, els early users, estan creixent exponencialment. La nova religió és el consum tecnològic i els responsables de les principals empreses tecnològiques, els gurús que ens guien cap un horitzó futur per deixar enrere les escletxes digitals.

3. L’oci creix al mateix temps que es digitalitza. Cada cop hi ha menys racons on la tecnologia no transforma aquelles activitats que han acompanyat l’home al llarg de la seva història. Ha estat la música, les activitats físiques, el cinema… i ara és la literatura i per extensió, allò en què es basa la nostra cultura: la tradició escrita.

Si considerem aquests tres punts, será l’hora de plantejar-nos cap a on van les nostres biblioteques i els objectes que molts estimem, els llibres.

Estem en una etapa inicial on els dispositius que apareixen al mercat no són gaire millors que aquells vells terminals Motorola que a finals dels noranta anomenàvem telèfons mòbils. Ens parlen de Papyre, del Sony Reader Touch o del Kindle 2 però recordem que a vegades ser el primer no significa ser el millor i que companyies com Amazon, Sony o Barnes&Noble no es comporten millor que Microsoft o Nokia, reversionant i millorant els prototips de forma gairebé paranoïca.
Ángel María Herrera, creador de l’editorial digital bubok.com, és molt clar en aquest aspecte, segons unes declaracions recollides al darrer FICOD: “No hi ha grans diferències entre els aparells, el més important és el contingut”. Així el llibre digital representa ja el 8% de la producció editorial a l’Estat espanyol i l’any 2008 es van editar gairebé 9.000 llibres en format digital.

Amb aquestes xifres és obvi que el sector editorial s’ha d’adaptar perquè l’ebook planteja diverses qüestions:

-Replantejament dels costos. De moment es parla que els ebooks han de tenir un cost aproximat d’entre el 50 i el 80% dels llibres de tapa dura però en general els preus encara no són prou competitius. Tindrà, en aquest sentit, la culpa la continua penalització tecnològica de les diverses administracions? Sense unes velocitats de línies prou competitives, el llibre digital neix a Espanya castigat: les obres digitals tributen un 16% d’IVA, davant el 4% que grava el llibre imprès.

-Aparició de noves professions relacionades amb l’edició digital. Una nova indústria podrà prescindir d’impressors però haurà de cercar tècnics en edició digital.

-Recels romàntics. No feia gaires setmanes, el conegut escriptor gallec Manuel Rivas se sumava als corrents neoludistes per posar en dubte el llibre digital davant la tasca romàntica i clàssica que realitzen les llibreries i aquests fetitxes en paper que anomenem llibres. És gairebé heroïca la resistència de tots aquells que aguanten i resisteixen l’arribada dels ebooks.

-Recels econòmics. Són els ebooks els pròxims objectius de la pirateria? Tot allò que neix digital està subjecte a la controvèrsia sobre la seva copia. No és aquesta la vella dialèctica entre un món catòlic -controlador de la paraula- i un món protestant -difussor de la paraula-?

-Reconversions inevitables. Sumant a les qüestions sobre l’IVA cal pensar si l”ebook seguirà l’exemple de la indústria musical o cinematogràfica? En un món on l’empresa de comunicació es reiventa contínuament les editorials seran illots lliures de qualsevol canvi? Estrany pensar-ho. Més estrany voler que sigui així.

-Noves dialèctiques entre els autors i els seus lectors. Poden ser lògics els recels de Rivas davant els canvis. No podem demanar a tothom que sigui flexible i deixi enrere el seu gust pels fulls de paper. Ara bé, qualsevol autor es resistirà a estar en contacte amb els seus lectors. He assistit a presentacions d’obres a l’Ateneu Barcelonès i us asseguro que el vàrem de l’optimisme d’un escriptor es medeix per l’audiència de la sala. L’ebook no ens obre la possibilitat d’entendre i ampliar els coneixements sobre una obra, manejant-la i incloent tota la informació possible?

-Noves possibilitats de les llengües minoritàries davant els oligopolis de les majoritàries. En el cas de la llengua catalana, Internet permet un major recorregut dels productes audiovisuals que consumeixen més de 10 milions de persones. El llibre digital pot ser la revolució que converteixi la literatura catalana en quelcom més que un bé preuat.

Hi ha massa preguntes sobre cap a quin futur naveguem amb els ebooks. Llibres, milers de llibres, milions… tot allò que potser mai podrem llegir al nostre abast, amb un simple ‘click’.

Crec que no hi ha imatges més esgarrifoses que les piles de llibres cremant a les places del Berlín dels anys trenta del segle XX. Els nazis van fer autèntiques ratzies entre els llibres dels autors jueus. Els pròxims dictadors, segur que n’hi haurà, ho tindran més fàcil que Hitler? Hauran de cremar els dispositius o caldrà esperar que els virus esborrin les obres universals? El somni d’una Biblioteca d’Alexandria eterna potser no està tan lluny.

[+] L’Univers Ebook

[+] Bitferit amb olor a tinta

PD: Aquest  post sorgeix com una idea comuna a partir d’una xerrada twittera amb:

@mcap_sr3

@irinoko

@jrosell

@jordigarcia

@perdomo

@soniola

@toniaira

@evasnijders

@trinamilan

Posts sobre #paper digital:

– Perdomo – Toni Aira – Jrosell – Noticia diari digital – Sobre Manuel Rivas. –Mediafuturist – Soniola – Trina Milan

BITFERIT es diu d’aquell partidari de la xarxa per defecte, com diu la Trina Milan en el seu bloc Platxèria, que no és un antagonisme a lletraferit. De fet crec que les dues aficions venen de la mateixa naturalesa: la curiositat per descobrir. La societat de la informació ens planteja contínuament canvis d’hàbits i sembla que s’aproxima la kindlealització de les nostres lectures. Ens hi acostumarem, tot i que necessitem el llibre a les mans perquè aquest és el fetitxe més gran que ens dóna la cultura. Aixó sí, no em sumo als amants de la tinta fresca. M’agrada llegir diaris de paper però m’angoixa acabar un diari amb la tinta als dits (algun dia haurem de fer un rànquing sobre els diari que més colors escupen…).

No recordo on però l’altre dia vaig llegir, segons una enquesta, que la combinació sofà i manta era la preferida pels amants dels petits plaers. En segona posició, la lectura tranquil·la en una plaça-carrer. Jo hauria votat aquesta segona opció. Pels de sofà-manta, la lectura també hauria de ser complementària. Així doncs, us deixo algunes lectures recents:

– ‘Neuromanagement’ de Sergio Cardona

– ‘El Factor Humà’ de John Carlin

– ‘Wachtmen’ de Alan Moore i Dave Gibbons

– ‘La dictadura de la incompetència’ de Xavier Roig

– ‘Tot serà blanc’ d’Anna Carreras