La closca de la poma

Jump to Comments

Era una tarda fosca d’un mes de novembre d’un any qualsevol dels finals del segle XX. El fred ja començava a estar present en el vent que recorria els carrers d’aquella fosca ciutat mediterrània. Un barret gris volava al ritme que marcaven les seves acompanyants de vol, les fulles dels arbres seguien les corrents d’aire de dalt a baix i de dreta a esquerra. Els paraigües no aguantaven la compostura i s’aixecaven les faldilles per poder així enlairar-se abandonant els seus autèntics propietaris. Les poques persones que s’atrevien a intentar caminar per aquells carrers ho feien amb el cap baix, intentaven esquivar tot allò que el vent forçut i malcarat els tirava en contra, la pluja anava calant, plovia poc però era molt molesta.

Un home amb gavardina gris perseguia el seu barret, anava fent salts ridículs, semblava que la meteorologia tenia ganes de jugar. Cada cop que saltava, el seu barret s’enlairava una mica més, el just i necessari perquè aquell home, el qual no destacava ni per la seva alçada ni per la seva agilitat, només pogués notar la textura del seu tapacaps amb la punta dels dits, fent així impossible les intencions de recuperar l’estri que utilitzava per poder cobrir aquell cap tant poc poblat. Quan el barret ja es donava com a guanyador, veient la cara i les suors que relliscaven pel front de l’home, un alt fanal va poder frenar els ansiosos somnis de llibertat que recorrien els teixits del capell. El tronc d’acer i servidor de llum el va mantenir atrapat el temps suficient perquè l’home que estossegava arribes fins allí. El baró, que tenia les galtes vermelles de tot l’esforç fet, va agafar el barret amb moltes ganes i se’l va tornar a instal·lar sobre la fina capa de pell que transpirava suors.