La Violeta i la Cultura Popular.
El passat dimecres , segons informa Transversal, es va constituir una associació per vetllar pel futur de la Violeta . Després que en Mascarell desestimés l’opció de comprar-la en el seu mandat, per fi el Districte farà cosa d’un any la va poder comprar.
La Violeta té un dèficit estructural important i suposo s’haurà de tancar per poder-la remodelar. Sembla que se li voldran donar moltes utilitats, per mi hi tenen cabuda totes les que faci falta, però ara tenim l’oportunitat històrica que la Violeta esdevingui un centre de cultura popular. Un espai desde fa temps demanat per les colles de cultura. Sense perdre el bar concebut com a casino de poble, penso que hi haurà d’haber sales de reunions, despatxos i un espai suficient gran on les colles poguessin realitzar els seus assajos, especialment els castellers que són els qui tenen més necessitat d’infraestructura.
Esperem doncs que aquesta nova associació entengui que la cultura popular és un element importantíssim que permet treballar a nivell de barri el sentiment de país, de pertànyer a un colectiu a la vegada que mantenim les tradicions que ens fan ser el que som.
La cultura popular pot servir per una integració dels novinguts , pot servir socialment per trobar-se grups de gent totalment diferent. És molt útil a la nostra societat, esperem doncs, que tingui un espai digne on trobar-se, reunir-se i assajar, aquest espai podria per ser un altre, però perquè no? Pot ser la Violeta.
dius:
“entengui que la cultura popular és un element importantíssim que permet treballar a nivell de barri el sentiment de país, de pertànyer a un colectiu a la vegada que mantenim les tradicions que ens fan ser el que som.”
si esperes que el PSC faci alguna cosa pel sentiment de país ho tens clar, company. Abans l’Ansar ens sorprendrà votant al PSUC que el PSC fent res a favor de la cultura catalano-parlant.
A no ser que parlis del país Espanya, q crec q no és així oi? 🙂
No parlo del psc, parlo de l’associació que s’ha creat que espero que aposti per la cultura popular. Evidenment el psc-psoe ja ha demostrat poc interés com a partit per la cultura popular, amb alguna excepció particular.
Per què sempre que es parla de cultura popular s’acaba parlant de política? És que tota la cultura ha de passar per les mans de l’administració? És que la subvenció i la promoció de la cultura és l’únic camí per la supervivència cultural? El tutelatge de les administracions en alguns casos pot ser interessant però ens hauríem d’acostumar a parlar de cultura sense politizar-la tant. Considero que és interessant el debat que va sorgir fa un temps sobre una possible supressió del ministeri o la conselleria de Cultura. Una bona proposta, segurament, si és vol evitar que uns manipulin i els altres obviïn.
Perdona Far, baixa del nuvol on vius. Hi han coses que nomes a traves de subvencions (politics) poden ser realitzades, com per exemple activitats culturals : Castellers, llibres en catala,diables, festes majors etc.
Caldria un important nombre de socis civics per poder portar a terme moltes de les activitats, suposo que tu pertanys a un o dos espais socio-culturals per poder emancipar-los dels politics, NO? doncs vinga afanyat es el moment de fer-ho per poder opinar i a mes a mes per revisar els comptes de les citades entitats socio-culturals, alla podras comprobar que amb fons propis quasi be no poden existir, i amb critics com tu que no colaboren tampoc.
Potser caldria matisar que el meu comentari s’aplicava a cultura, en general. Estic d’acord que la cultura popular s’ha de cuidar però estaria bé que revisessim tots plegats la relativitat de les tradicions. Des del meu núvol, Carlemany, et recomano que llegeixis “La invenció de la tradició”, d’Eric Hobsbawm. Segurament podràs entendre que tot allò que donem per segur no ho és tot i així comprovaràs que les opinions no es fan a la babalà sinó amb cert criteri. Una altra cosa és que tu les comparteixis, no?
No et preucupis que si puc ho fare, lo de llegir “La invenció de la tradició”, d’Eric Hobsbawm. Pero si em torno a llegir el teu primer post, en lloc parlas de revisar tots plegats la relativitat de les tradicions. Parles de politica, subvencions i que ens hauriem de parlar de cultura sense polititzar-la. Jo nomes et dic i recomano que si la societat civil participes mes, no ens caldrien les subvencions politiques.
Ara que ens dius que hem de revisar la nostre cultura i tradicions? la veritat segueixo sense poder veure el criteri de les teves opinions, i evidenment compartir-les o no es tant sols qüestio meva, pero de moment que hom escriu un post ha de esperar que algu el llegeixi i expressi la seva de opinio i aixo, no vol dir en cap cas que tingui o no rao i ja que veig que et va la linea editorial, jo et recomano un llibret mes senzill, pero molt profund “el petit princip” on es parla de la llibertat d’opinio sigui o no la mateixa que la teva.
Perdo el llibret es “El petit Princep” de Saint Exupery
Far, no ens equivoquem, es parlava de l’eliminació del ministeri de Cultura, atès que la competència de Cultura és totalment de les comunitats autònomes, menys qüestions patrimonials i d’infrastructures, com ara la Biblioteca Nacional (?????? de quina nació parlen?), el Museu del Prado, etc. Mai ningú ha qüestionat la conselleria de Cultura (bé, alguns potser sí, je je).
Les tradicions, igual que la llengua, són una manera d’interpretar i veure el món i, per tant, cal preservar-la, la qual cosa no vol dir que no pugui evolucionar, però que ho faci per ella mateixa i des de dins, no pas des de fora.
Els poders públics tenes tasques a fer, perquè sovint no només d’una determinada activitat, sinó de tot allò que hi ha al darrera: teixit veïnal, xarxa de contactes, arrelament a l’entorn i l’espai públic, etc. Per tant, no és només, que ja és molt, preservar un determinat ball.
És curiós que aquestes discussions sempre s’enceten en entorns urbans, és curiós que sempre els urbanites valoren més les tradicions i la cultura popular dels altres llocs i reneguen de les pròpies. Tothom es fa fotos en poblats africans i si es posen a ballar, la càmara de vídeo treu fum per explicar-ho.
Només, com a exemple, penso en la cara que fan els foranis (espanyols o europeus) quan veuen els castells, no per la televisió sinó en persona.