Fa un any vaig començar a caminar en aquests mons de l’expressió. Llençant-me a la piscina per una casualitat trobada a internet… i ves per on m’he enganxat a aquest remoure emocions, conviure-les i compartir amb una mateixa i amb les altr@s que t’acompanyen.
En acabar el postgrau sentia necessitat de més, com sempre jo massa cul inquiet per deixar-me pair. I és aquesta inquietut la que em va fer inscriure’m als cursos d’estiu.
Divendres 30 vaig acabar l’escola, buf, ha estat un any molt dur i difícil en aquest nivell del qual prefereixo només extreure’n el més positiu que és la experiéncia viscuda, els aprenentatges incorporats i els bons moments del nens i les nenes amb qui he compartit el camí.
Vam anar a dinar amb les company@s per despedir-nos i gairebé a les postres jo ja marxava cap a l’escola d’estiu per començar un intensiu de cap de setmana. Sense pair ben bé la despedida i sense saber on aniré ubicada l’any vinent. I entremig una proposta amb la consegüent decisió… fer mitja jornada sindical… una nova experiéncia… que fer? finalment i de moment la decisió és afirmativa i l’acabaré de decidir quan sapiga el meu destí perqué segons quina escola em ve de gust implicar-me!!!
Bé i finalment parlaré d’aquest curs que m’ha acabat de moure el que ja estava en alta mar…. El camí del clown…. feia temps que m’identificava amb aquest món pq em sento bé rient-me de mí i fent riure els altres … pq m’adono que ho sóc per com comparteixo amb la gent, però al contrari del que em pensava m’ha costat molt perqué no és fàcil reconeixer-se davant dels altres i treure i deixar-se anar, necessites la confiança del grup i necessites també molta i molta formació….
M’ha emocionat en sentit positiu i m’ha deixa’t un cuquet que em portaria novament a embarcar-me en un més i més sense deixar ubicar i pair això viscut….
I ara una nova aventura… dimecres marxo a Mèxic i ja sento l’estrés a les venes de preparar la motxila que aquest any intentaré no omplir gaire pq prou plena va d’emocions… buscaré enmig d’allò que trobi un moment per pair per trobar el meu espai i per aprendre a riure i plorar sola.
Potser aquest any no hauria d’haver emprés aquest viatge però tampoc no ho havia pensat… aquest any hauria de fer un viatge tranquil, pq també allà trobaré un munt d’estímuls i sensacions que em faran demanar més i més volent de tot sense acabar de pair res…
Als qui han compartit el meu camí al llarg d’aquest curs i de l’any en general, encantada d’haver compartit amb tú aquest tram de vida en mí també ha quedat un trosset de tú com jo l’hauré deixat en cadascú ….a l’Ateneu, a la cooperativa, a l’escola, al postgrau, als cursos d’estiu, a la família, a tants llocs que no anomeno pq el camí està ple de gent maca.