Internet als 50

Desde aquí, i publicament donc gracies als meus fills, Roger i Abraham, per animar-me a veure a l’ordinador com una eina amiga. En Roger per haver-me obert aquest bloc i aconsellar-me en la compra de l’ordinador. I a l’Abraham per donar-me classes d’informatica, que jo escric cuidadosament en una llibreta. A tots dos els telefono per dir: – m’he perdut, que faig ara ? I ells amb paciència, em donent l’informació. Gracies, fills!!!!

Heu anat fa poc a passejar per el Parc de la Pegasso ? Està situat a la Sagrera-Sant Andreu (Barcelona), dons fa pena i vergonya, això que allá es grave part dels capitòls del Cor de la ciutat. Ahir tarde vaig tindra ocasió d’anar-hi. Feia temps que no pasejava per allà. El gran llac, on abans hi havien anecs amb les seves cries, estava buit d’aigua, brut el terra, plè de fulles seques i branques d’arbre caigudes. Les plantes i arbres, sense regar desde l’ultima pluja. Tot el terra amb papers i botelles buides, tambe llaunes. No tenim persones a l’atur, dons que fa l’alcalde, que no els hi dont feina? I omplir el llac, que no tenim aigua? Dons va, a posar-se les piles i deixar aquest pulmó verd de la ciutat en condicions. No us sembla?

Ara que arriba la Quaresma, que millor que aquests bunyols de vent fets a casa. Surten bonissims!

Ingredients:   50 grs. mantega, 2 terrosets de sucre ó un sobret, 1/4 de lt d’aigua, 150 grs farina, 1 pols de sal, 1 mica de canyella, 4 ous.

Preparació: En un pot per anar al foc, posarem l’aigua, mantega, sucre, sal i canyella, ho farem bullir. Aquesta barreja la tirarem sobre la farina, que tindrem dins d’un bol gran, la barrejarem be fins tindra una massa compacta. Quan estigui una mica freda, afegirem els ous batuts i barrejarem . En una paella petita amb bastant oli, fregirem els bunyols, que anirem fent amb una cullereta, la que habrem passat per l’oli, perque no se l’enganxi la massa. Trets el bunyols de la paella, els posarem sobre paper absorvent i despres els passarem per sucre. Tots posats sobre una safata, ja estan apunt de menjar. Bon profit!!!!

Avui, dimecres 18 de febrer, m’he sentit malament veient una secciò del programa tvist de Tv3. La secciò es la que presenta la Raquel, on ella va a casa de la gent a veure i comentar amb ells un programa de la cadena. Quan ella arriba a les cases l’hi tenen preparat un sopar de luxe, però això no es demana en el programa. Aquesta setmana ha anat a casa d’una parella jove mileurista i l’hi han ofert bonament, penso jo, “ganchitos” i coca-cola. Ha vist el programa amb ells i han estat comentant. Fins aquí tot bè. Llavors la presentadora nova del tvist, l’hi ha comentat a la Raquel, que debia haver passat gana, i ella l’hi ha dit que si.

Penso jo, que això no haves passat amb la Mari Pau Huguet, fent de presentadora. I em pregunto : Tenen l’obligació de fer un bon sopar els participants que obren el seu pis ?????

Un matí de primavera, una petita gateta es va escapar de casa seva, en una urbanitzaciò aprop de Piera. Va anar passejant fins que la veu d’un gos la va espantar i d’un salt va pujar a un arbre. Cridava i cridava, però la seva veueta no se sentia gaire. Fins que en Paco la va sentir, i la va baixar del arbre. Les caricies d’agraïment van ser molt dolçes i es va quedar a viure a aquella casa. Però allà ja hi vivien mès gats i ella es trobava una mica extranya. Va voler probar sort a la casa del costat i l’Artur i la Silvia , junt amb en Dic, que era un gos molt gran i amb molta experiencia, la van acullir. Era blanca i negra i l’hi van posar per nom: Pingüina.

En aquella casa, ella és la reina. Menja pinso especial, llaunetes variades. L’hi donent pernil, llom ,fuet,butifarra i peix fregit. Ah! i tambè formatge.Veu llet en una plateta especial. I l’hi encanta jugar amb l’Artur i que la Silvia l’hi rasqui la panxa i sota la barba. Es molt neta i mai molesta. Quan està dins la casa i volt sortir a  fora, nomès fa que posar-se devant la porta i mirar-te. Fins que tu no hi vas, ella s’espera allà sentada.

Dues vegades, quan encara era joveneta, va vindra ferida en el llom. Els seus amìcs  la van curar. I en Dic la deixava dormir el seu costat. Ella l’hi agraia llepant-lo.

Com la Pingüina és tant guapa, els gats no paren de festejar-la i el mes de Juny va tindra dues precioses cries. El gatet és diu Pumbi O’maley, és de color blanc trencat i la cua marrò. És molt guapo i menja molt. La gateta és de molts colors, és diu Taquetes. La marona els va amamantar amb molt de carinyo, i quan ja començaven a menjar del plat, ella s’esperava a que ells acabessin per menjar ella. Es passava el dia netajant-los.

Els dos gatets son mès independents i es passen el dia fora de casa. En canvi, la Pingüina viu feliç amb l’Artur i la Silvia. L`hi agrada molt ficar-se sota el llit, quan la Silvia l’està fent. A l’hora de dinar, es posa al costat de l’Artur i quan ell acaba, l’hi diu – Va, Pingüina, ja pots pujar – Ella fa un salt i és coloca sobre les cames de l’Artur, mentres ell pren el cafè.  Quan l’Artur baixa a l’hort , ella l’acompanya i es puja a l’olivera per veure el que ell fa.

Quan sent el cotxe que toca la bocina, ja sap que és l’Artur que torna de treballar. Llavors salta la porta  de  ferro, per rebra’l, i s’espera sentada fins que ell l’hi fa una caricia.

Serà un conte o serà veritat ?????

De Figueres a Cadaquès, el viatge es impressionant. A la arribada a Cadaquès amb les seves casetes blanques i la pau que es respira sembla que estiguis amb contacte amb la tranquilitat interior. D’allà a Port lligat una passa de gegant i llavors veus que Salvador Dalì i Gala tenien un gust exquisit en triar aquell paratge tant maravellòs. Primer van començar amb una caseta petita de pescadors i poc a poc  van anar comprant les del costat. Llavors es van fer una peculiar casa, però molt divertida. Es digne de visitar. La seva manera de veure la vida, et fa pensar. No us ho perdeu !!.

Tinc un llibret de titol : Himne a la kk y oda a la m…. Imprenta Peninsular – Conde del Asalto, 69 de Barcelona, amb data de 1879 i no se qui l’escrit. Girant el llibret hi ha una altra historia de titol : Historia veridica del murri i rustec Bertoldo. Imprenta i llibreria “la fleca” – Aleus,1 de Reus, amb data 1897 i tampoc posa autor. Sabrieu dir-me qui els ha escrit.

Aquest estiu, nomès vam anar a Figueres 4 dies i 3 nits, però us ho explico perquè es maco de debò. Vam visitar el Museu de la joguina, que es super interessant. Hi han joguines de tot arreu. Vaig veure jocs que pensava que eran moderns, en versiò antiga. Nines super boniques. Jocs que jo havia tingut de petita, i em vaig emocionar. Jocs i joguines donades per personatges de la nostra cultura. Molt divertit.

Figueres, en gran part, està dedicada a Salvador Dalí. Es digne de veure, això si, amb visita guiada per un expert, el Teatre-Museu. Ens van explicar coses, que tot sol no sabriem veure , ni valorar. Tambè es maco passejar per la seva Rambla, on grans arbres ens protegien del sol i el calor. Anar al passeig on fan el mercat de fruites i verdures. Visitar el museu d’historia .

Ens vam allotjar al Hotel Rambles , semblavem dos autentics turistes, el meu marit i jo.

Aixi el se jo, aquest conte:

Arriba un soldat a un poble, despres d’acabar-se la guerra, truca a les portes de les cases demanat alguna cosa per menjar.  Tothom el fa fora i ningù l’hi dont un moix. Llavors el soldat amb molt d’enginy i escoltant a la quitxalla jugar aprop del riu, cap allà s’en camina.

– Bon dia quitxalla, que feu aqui.? 

– Estem jugant – l’hi responen tots a l’hora

– Si es hora de menjar, es que no teniu gana? – pregunta el soldat

– Es clar que si, pero a casa no hi ha res per portar-nos a la panxa.

– Algù de vosaltres, a casa seva no te una olla molt gran, podriem fer una sopa de pedres, per dinar.

– A casa meva n’hi ha una de gran, l’avia feia la sopa per les festes.

– Dons be, corra a buscar-la, i mentrestant uns altres nens aneu a buscar la llenya.

Quan ja tenia l’olla, va omplir-la d’aigua del riu, va encendra el foc i va agafar dues pedres, les mès maques i les va posar dins. Els nens s’el miraven extranyats, mai havien vist fer una sopa amb pedres. Llavors es va posar a cantar, mentres esperava que l’aigua bullis. Tot d’una , va olorar aquella flaira que surtia de dins l’olla i va preguntar:

– A casa vostra, no tindriau un cullarot per probar la sopa ?

-Es clar, la mare en te un a la cuina.

-Dons be, ves i porta’l.

El soldat va probar la sopa i els hi va dir que estava sosa, i si algù havia vist a casa una mica de sal. Una nena va anar correns a buscar-la. I aixì una i altra vegada, dient que faltava un ós de pernil, una mica d’arros,patates,pastanagues,sigrons,mongetes,col,bledes,ceba,un boci de cansalada,un tros de butifarra … Els nens no paraven de entrar i sortir de casa i el pares això els hi va semblar extrany. A cada casa hi havia una mica de menjar, poc per fer una bona sopa.

Quan el soldat va tornar a probar la sopa, va dir que tenia molt bon gust, però que les pedres ja no feien falta, les va treure i va mirar les carones d’aquells infants i la gana que tenien, iels hi va dir :

-Aneu a casa a buscar un plat i una cullera i porteu-me’n per mi, que tots junts ens la menjarem.

L’olor d’aquella sopa va arribar a les cases del poble, i els pares van seguir a la quitxalla que anava amb el plat i la cullera cap al riu. Van veure al soldat repartint menjar per tots els nens, i ells mig avergonyits es van quedar mirant.

-Voleu dinar amb nosaltres, dons veniu que hi menjarem tots d’aquesta sopa de pedres.

La gent del poble va demanar perdò al soldat i van compendre que tots junts amb poc menjar hi havessin fet un bon apat. I a partir d’aquell dia tots plegats van treballar per aixecar el poble.

Ara be, si a vegades penseu que no tenim menjar en la nevera per fer un bon apat, feu com el soldat, una mica d’aquí i una mica d’allà i a xupar-se els dits de lo bo que estarà.

–

Sopa de pedres.-  jo ho faig servir de les dues maneres i per ara m`ha donat molts bons resultats. A tothom l´hi ha agradat moltissim.  Aviat us ho explicarè.