l’Edu i la Marta
desembre 8, 2007 by Quim
Ahir vaig tenir la sort de compartir la nit amb una parella d'aquelles que sincerament fa enveja. La Marta, antiga companya de classe em va convidar a sopar del qual, evidentment, hi havia el seu company , a ells i a qui li toca li dedico aquest poema, que és d'en Miquel Martí i Pol, ja que jo no en ser escriure:
- Els crits de la xicalla em destorben.
Però seria injust culpar-los a ells
d'aquesta lassitud melangiosa
que d'uns dies ençà s'ha apoderat de mi.
Tampoc el vent, que bufa amb desmesura,
no n'és culpable,
ni l'excés de claror que m'obliga a servar
les parpelles mig closes.
Certament seria còmode i fàcil
–i alhora injust– atribuir el que em passa
a qualsevol d'aquestes causes;
sé de molta gent que ho fa.
Però jo no vull caure en el parany
d'instal.lar-me en l'enyor com en una casa buida
dins la qual només se sent el ressò
dels propis passos.
Espero que si algú es senti aludit/da no intepreti malament aquest poema. És un poema a la lluita….un poema a qui estimo…que en sou uns quants….
Adara: Com companya de blocs, dir te que el primer que he llegit aquest mati ha estat el teu poema i a estat un plaer.
!Et desitjo que tinguis un bon dia!
Però jo no vull caure en el parany
d’instal.lar-me en l’enyor com en una casa buida
dins la qual només se sent el ressò
dels propis passos.
Així ho esperem…;P