Doncs serà que no, vès.
abril 11, 2006
Deixa’m dir d’entrada que jo sóc dels que volen per a Catalunya una Constitució i no pas un bon Estatut. Però sóc de naturalesa pactista, i mentre no tinc el que vull tinc predisposició a negociar un punt intermig.
Bé doncs, deixant de banda el lamentable vodevil que han protagonitzat els nostres polítics, primer aquí i després a Madrid, em trobo amb un Estatut aprovat al Parlament de Catalunya que girava el voltant de dos eixos: la identificació nacional catalana i el finançament. Com que tampoc sóc ruc, sabia que les dues coses no colarien al Congreso de los Diputados, però vaig pensar que potser aquest cop els meus representants havien apostat fort amb una bona jugada: si no poden ser les dues coses (que no podien ser, fa molt temps que conec els espanyols i sé de quin peu calcen), en serà una. Es cedirà en una per aconseguir l’altra. O nació, o finançament. O finançament o nació. Sigui quina sigui la que obtinguem, serà bo per a nosaltres. Si finalment s’admet la nostra nació, ens podem projectar a l’exterior com a catalans (i deixar de dir que sóc "de Barcelona" quan em pregunten "where are you from?"). Si s’admet el finançament, podem creixer sense entrebancs. Qualsevol de les dues coses em semblava prou bona, tenint en compte que discutiem precisament un Estatut d’Autonomia, i no una Constitució.
Han passat mesos, i el Parlamento ja ha dictat sentència: ni l’un, ni l’altre. La nació ha quedat en un preàmbul bastant ridícul i sense valor jurídic, i el finançament… bé, ni el propi Castells és capaç de valorar econòmicament la millora, cosa que en diu bastant (i no precisament en positiu). Així doncs, ens hem quedat més o menys igual, però pitjor. I dic pitjor perquè després de tants mesos i anys donant voltes al tema i obviant la resta de problemes (que n’hi ha), ara resulta que es podria haver aconseguit el mateix sense canviar l’Estatut, o bé desenvolupant l’actual fins al límit.
I el pitjor, per mi, és la imatge que hem rebut els ciutadans dels qui ens governen i l’acció del nostre Govern (autonòmic, convé tenir-ho ben present). Perquè en tot aquest temps el preu la vivenda ha seguit pujant, la construcció de pisos de protecció oficial és nula, la immigració continúa arribant sense possiblitats d’integrar-se, els preus han anat amunt amunt, les grans infraestructures al mateix lloc on estaven, els salaris i els contractes igual de baixos i limitats, les corrupteles han canviat de mans però no de llocs, segueixo havent de passar per un aeroport europeu si vull fer un viatge transatlàntic, etc.
Per tot això, diré que no a aquest Estatut. M’és absolutament igual si la meva postura coincideix amb el PP, amb els Ciutadans de Catalunya, amb ERC (que al final demanarà el vot en blanc) o amb l’Aznar. No em provoca alèrgia votar el mateix que ells, o que ells votin el mateix que jo. Sé pensar i prenc decisions pròpies, si coincideixen amb més gent doncs perfecte, i sinó doncs tal dia farà un any.
Seria divertit que després de 3 anys de marejar la perdiu, aquest Estatut fos rebutjat per la ciutadania. Ah, però ells (els politiquets, s’entén) seguirien pensant que són els reis del mambo, segur. És el que té ser d’un altre món.