Tinc una entrada per vendre
novembre 23, 2006
Feia molts dies que no escrivia. La veritat és que entre la nova feina i que no estic especialment brillant (literàriament parlant) no trobava cap motiu per actualitzar el bloc.
Però aquest matí no he pogut més. He obert vilaweb i, al veure les declaracions dels polítics sobre el debat d'investidura del president de la Txene m'ha agafat una mena d'arcades que m'han obligat a tancar el navegador. Sense ni tal sols profunditzar més enllà dels titulars. I és que, sincerament, ja cansen.
No sé perquè tots ells es creuen en possessió de la veritat i, això sí, tots amb un passat immaculat. Es deuen prendre alguna mena de pastilles que els fan oblidar les coses, perquè entre uns que acusen als altres d'espanyolistes (quina vergonya l'actitut tant d'ERC com de CiU), els de més enllà criticant tot el que sigui dretanós (sigui el que sigui, segur que en Saura se la pela amb l'esquerra), els més nous dient que ells són diferents però al final menteixen com qui tan critiquen… Bé, se'n podria fer un llibre (i ja se n'han fet) amb allò de donde dije digo digo diego i, sincerament, se m'ha acabat la paciència.
Ja fa temps que no miro els Telenotícies per cansament. Els diaris em repasso la secció d'esports i la de cartes al director i prou. Recentment vaig eliminar de la meva ruta diària els blocs d'informació política. I ara, finalment, he pres una decisió: dimiteixo de la meva condició de ciutadà crític. A partir d'ara, no em penso preocupar ni de qui mana, ni de qui està a l'oposició, ni de qui diu això o qui diu allò. Ells tenen el seu teatre particular, i ja no m'interessa el seient de platea que fins ara ocupava.
Venc la meva participació en aquesta democràcia tan penosa que tenim. Algú la vol?
No hombre no, que si no no me podré pelear contigo.
Sabes que Pujol no es santo de mi devoción, pero una vez dijo que había que hacer política porque si no la harían por ti. Creo que fue una de sus pocas frases acertadas.
Tranquilízate que no pasa nada, es normal que todos digan bobadas cuando se trata de una investidura.
Estic d’acord amb el Luisan (i amb el Pujol sense que servisca de precedent)
La política és fastigosa per definició però és l’única forma coneguda fins al moment d’organitzar la convivència en societat. Si bé es cert que tots els polítics són uns polítics – si ho analitzeu, és menys redundant del que sembla -, l’ofici de polític és una professió tan necessària com els metges, els escombriaires i els comercials (que també són necessaris, pobrets)
A més, si t’ho prens amb una certa distància, pots arribar a passar-t’ho bé i tot. Així que no et venguis el teu abonament tan ràpid, Greips. No siga que te n’hages de penedir.
T’has plantejat que això que expliques pot ser un bon argument per un llibre…
Una societat on la gent es ven i es compra el seu dret a votar… gent que acumula 100 i 200 vots com si es tractes d’accions sobre la societat civil…
Com diu la Lupe polítics, metges, escombriaires o comercials són necessaris.
A mi el que em preocupa és que cada cop la feina de polítics i comercials s’assembla més.
Va home grips amb “lo” interessants que son els nostres debats…. 😉
T’entenc perfectament tot i que penso que aquesta situació es pot deure a que sortim d’una campanya mogudeta amb post campanya molt mogudeta, d’aquí un temps tornaràs a ser un ciutadà crític ja veuràs.
Els polítics no poden fer callar les nostres inquietuds..