Els gestos i la veu
gener 7, 2007
D'un actor importen bàsicament dues coses: com es mou i com parla. Tots aquells que han fet teatre (i em refereixo en un escenari, no en un estadi de futbol) saben que declamar és possiblement la part més complicada de l'interpretació. Assumir un personatge no és només moure't o emocionar-te com ho faria ell, sinó expressar-te com ell ho faria.
Si en un teatre és vital la declamació, en els productes destinats a la televisió o al cinema perd pes la declamació i n'agafa l'expressió. El fet de poder repetir les tomes permet que l'actor es submergeixi una mica més en l'expressió i deixi de banda la claretat. Així, podem trobar personatges amb un fil de veu, o amb accents bastant tancats que en un teatre resultaria difícil d'entendre.
Per tant, al construir un personatge l'actor ha de concentrar-se en realitzar uns moviments determinats (no es mou igual un personatge de l'alta societat que un venedor de mercat, per exemple) i proporcionar una veu adient a aquest personatge. L'accent, la forma de dir les coses, l'slang (en cas de ser anglòfon), el to… tenen una importància cabdal.
Per això em molesta sobremanera el doblatge. O, més exactament, la imposició de la versió doblada. De fet, li estem arrancant a l'actor la meitat de la seva interpretació, de la seva feina, del seu valor artístic. No té res a veure una película rodada als suburbis de Londres, (per exemple) en versió original on podem apreciar els diferents accents, la forma de parlar dels barris, les expressions pròpies de la zona… que la seva versió doblada on tots parlen un català estàndard. Evidentment, tots els matisos, tots els dobles significats, tots els jocs de paraules els perdem en un doblatge.
A Gràcia tenim l'enorme sort de comptar amb cinemes on poder gaudir de les veus i la feina originals. Per tant, podem escollir entre veure la película en versió original o anar-nos a un altre i sentir-ho doblat. Ho trobo bé, cada ú pot escollir el que més li agrada. Però en canvi, a la televisió això no passa. Algunes cadenes, com les que depenen de la CCRTV i recentment també les depenents de RTVE, ens permeten mitjançant el dual accedir a la versió original (i si cal podem subtitular-ho amb el Teletext). Però d'altres cadenes obliguen a veure-ho doblat. I em fa ràbia.
I és que, per exemple, a la sèrie House el protagonista (el doctor) és anglès. Anglès amb poc accent degut a la seva estada als USA, però anglès. I aquest és un dels punts clau del personatge, que ens ajuda una mica a entendre perquè és tan diferent de la resta, perquè té aquest humor…clar, si és que és anglès!!! No americà!!! Però és que, si sentiu els comentaris del director, veureu que la búsqueda de l'actor li va costar precisament perquè buscava un accent molt determinat. Poc americà, amb veu gruixuda… i el va anar a buscar a UK.
Per tant, un fet imprescindible pel director es converteix totalment en secundari intrascendent gràcies al doblatge. Quina ràbia!
Bona reflexió. És cert, un personatge es vesteix amb moltes coses i la veu, l’entonació, etc. en son una bona part. Estic d’acord amb tu. Molta gent, per exemple, no podrà entendre la pel·licula “Lost in traslation” si la veu després d’un doblatge. Encara que alguns doblatges han sigut fets amb un respecte notable i em trec el barret amb alguns. Però la veu de molts actors és imprescindible per arrodonir la pel·licula. La reina d’Afica, per exemple.
Per cert, ahir vaig veure l’actor de House, com un petit figurant a la serie friends (reposició). Ja feia d’una mica impertinent, sembla que l’hi veuen cara d’això.
Estic d’acord amb tota aquesta reflexió sobre les veus originals… però tenim molta sort d’estar en un pais on hi han molts bons dobladors… Se que no es el mateix, i que un original no te res a veure amb la “copia” però creume hi ha lloc on apart de enxufar-t’ho doblat, el doblat es pessim…