Quan no et pots fiar….
gener 29, 2007
Primer em feia molta gràcia: els articles d'informàtica als diaris estaven escrits per analfabets digitals. Els llegia buscant les errades, les falsetats, els tòpics, les confusions… i sempre en trobava alguna de l'alçada d'un campanar.
Després un pensament em va inquietar: "I si quan parlen de temes que desconec són igualment plens d'inexactituts i tòpics?". I vaig veure que si.
Aleshores vaig pensar. "Si no em puc fiar dels diaris, em puc fiar de la televisió?". Així que un bon dia vaig empassar-me sencer el noticiari que més gent veu en aquesta península nostra (A3tv). Horrorós. Pitjor encara que la premsa escrita.
"Internet deu ser diferent"… encara tenia esperança. Certament, a la Xarxa cada individu pot ser un centre emissor de notícies, però sempre massa subjectiu. I els mitjans de conunicació únicament digitals són igual, o fins i tot pitjors, que els seus homòlegs en paper.
I aleshores vaig veure que ho ni havia sortida. Ja no existia la informació objectiva i parcial. I vaig prendre una decisió: immunitzar-me devant les notícies en els canals tradiconals i buscar jo mateix la informació que desitjo.
Des d'aleshores, a casa la tele romàn apagada entre 20:00 i 22:00 hores (quan fan els noticiaris); dels diaris només llegeixo els esports (si són culés jeje) i les cartes al director; i del Akregator he eliminat tots els feeds d'informació.
I, curiosament, em sembla veure molt més clara ara la realitat que abans. O, com a mínim, em sento menys intoxicat. I visc millor.
Discrepo 🙂
Tota l’informació que m’arriba em fa crear una realitat relativa, ja que ho relativitzo molt tot. Una cosa que sempre faig, per sanitat mental, és relativitzaro tot i l’altra intentar no fer judicis precipitats. Vaja, que no em fio ni de les meves aseveracions. I visc “relativament” be amb mi mateix, en un món “relativament” boig, tot molt “relativament”.
Però puc veure la tele i llegir articles a Internet i tot plegat intentar entendre l’impossible, però intentar-ho. L’important no és atrapar la Veritat, el realment important és el camí cap a la Veritat, on mai hi arribaràs.
Després d’aquest rotllo, “be water my friend”. Una altra filosofia barata….
Evidentemente, no puedo hacer más que discrepar ante una estupidez de tal calibre. Es como si de repente todos nos propusieramos dedicarnos a la automedicación después de enterarnos de que tal o cual médico la ha cagado.
En fin, tú mismo greips, un poquito más y acabas como papaoso
Anava a contestar a Greips però veig que Cani m’ha tret el post dels dits. El subscric al 100%
D’altra banda, em veig obligada a defensar una vegada més els professionals dels mitjans. Ja ho hem comentat unes quantes vegades però els que escriuen als mitjans no sempre són experts en el tema que escriuen, sobretot quan es tracta de revistes especialitzades.
Encara que sembli una obvietat, els especialistes treballen en la seva especialitat i no es dediquen, per norma general, al periodisme. En canvi, el periodista és aquell professional, l’especialitat del qual és saber escriure sobre qualsevol tema. Que tampoc és qualsevol cosa.
Per això mateix, un informàtic pot trobar errades en una publicació dedicada a la informàtica, de la mateixa manera que un jurista trobarà enormes aberracions en qualsevol notícia política de qualsevol diari.
Per contra, també hi ha el fenomen contrari. En els grans mitjans de comunicació (principalment en els grans diaris generalistes) determinades notícies estan escrites per especialistes en la matèria (per exemple, economistes) que saben molt del que escriuen però no de les regles bàsiques del periodisme. Resultat: una pedra impossible de llegir.
Els periodistes no són sants, d’acord. Però tampoc cal acusar-los de tots els mals de la societat.
Hi ha una dita en el “mundillo” que diu una cosa així com que les tres professions pitjor vistes per la societat són les tres “p”, de millor a pitjor: prostitutes, periodistes i polítics…
També hi ha una altra dita segons la qual de política i de futbol tothom hi entén (o creu entendre-hi) Jo afegiria el periodisme a aquestes disciplines sobre les quals tothom es creu amb dret a opinar.
No deixa de ser normal, és una feina amb projecció pública, com la política, els espectacles i el “cotilleo” i per tant està subjecta a la crítica. Però les generalitzacions són injustes amb aquells que s’hi dediquen amb esforç, honestedat i professionalitat que són més dels que habitualment es pensa.
Per completar el post del auténtico, afegiré que el Luisan – amb tots els defectes que els seus amics coneixem prou bé – és un fantàstic professional del periodisme i mereix tota la meua admiració. Tot i que no sempre estic d’acord amb la seua manera de fer…
Ja sé que no venia a tomb però em venia de gust fer-ho, que no tot han de ser crítiques; de tant en tant també ens hem de dedicar un baño y masaje.
Se agradece, se agradece. Te hs ganado una birra no envenenada, a diferencia de greips, que se ha ganado dos con curare del bueno.
(si no sabes lo que es el curare, infórmate en esos sitios donde te informas)