Hi seguiré rumiant…
abril 19, 2007
Aquest cap de setmana he enllestit un llibre que va començar agradant-me molt i mica a mica m'ha anat avorrint. Bé, en part és normal perquè comença parlant de la República, la Guerra Civil i la dictadura per acabar relatant la vida política a les Corts i a Europa de l'escriptor.
En concret, es tracta del llibre autobiogràfic Entre vivències, de Josep Subirats Piñana. Com l'Albert Alay, es tracta d'un d'aquells lluitadors que van començar a ERC per anar a petar al PSC. Una vida molt complerta, la seva. I molt estressant, de debò 🙂
De tot el llibre, un paràgraf m'ha fet pensar, i molt. De fet, encara no he aconseguit arribar a una conclusió. Es tracta d'aquest text, trobat a la pàgina 222 (quin número, oi?):
(…)Penso aleshores -i encara ho penso- que fou un suïcidi polític que tots els líders catalans que eren diputats a les Corts deixessin el seu escó del Crongrés pel del Parlament de Catalunya (Joan Raventós, Jordi Pujol, Antoni Gutiérrez el Guti, Anton Cañellas, per citar els més destacats). Era deixar la trinxera on esprenien les decisions polítiques d'Estat per anar-se'n allà on s'executava allò que decidien els altres. A partir d'aleshores, en la meva tasca al Senat en els temes de Catalunya, vaig trobar-me sense el suport dels líders catalans a les Corts, que eren els que tenien el pes i el prestigi per decantar o intentar decantar les decisions del poder central. (…)
Jo sempre havia cregut que el lloc dels polítics catalans era Catalunya, però reconec que no ho havia mirat mai d'aquesta forma. I ara, tinc dubtes.
Hi seguiré rumiant…
qui trensfereix? quan? com? fàcil no?