Conte improvitzat de Sant Jordi
abril 22, 2007
– Psst! No et conec jo a tu?
Garratibat, va quedar-se immòbil. Qui coi li havia parlat? Estava segur d'estar sol, se n'havia ben assegurat abans de triar aquella branca per posar-s'hi. En aquell tros de bosc, amb el fullam tan espès s'hi havia sentit segur. Necessitava una mica de temps per a si mateix, havien passat moltes coses i volia calma per pensar-hi. No passa cada dia, que et fotin fora del show (el Millor Show del Món, creia ell), i considerava que mereixia que com a mínim…
– Cagun l'ós pedrer! Ja sé de què et tinc vist a tu!
Aquest cop si, casi cau de la branca. Va haver de fer un esforç per mantenir-se, tot intentant aparentar calma, però estava ben esverat. D'on redimonis sortia aquella veu? Sigilosament, va girar el cap a veure si veia algú. Res. Ni a la dreta, ni al darrera, ni a l'esquerra. Tampoc al devant. Ni sota ni sobre… Mira que si havia anat a parar a un bosc encantat! Només li faltava això, ara.
– Tu ets l'estrella del show del mussol i la lluna oi? Ostia nanu, espera que avisi als col.legues, som fans teus! Eeeeehhh gent!! Fffiiiuuuuit!! (fent un fort xiulet) Mireu, mireu qui tenim aquí!!
De cop, tot va ser fressa al seu voltant. I, sincerament, no va marxar perquè li van fallar les forces al començar a veure tot d'ulls que se'l miraven. Ulls flotants! Si almenys pogués pessigar-se… Ostres, quin malson aquell. Només li faltava anar a petar a un bosc encantat. Ell, tan tranquil que sempre havia sigut, que s'havia dedicat a mirar-ho tot fixament per aprendre el més mínim detall i ara es trobava en un lloc on no entenia res de res. I, de tanta tremolor, no podia ni volar.
Eps, espera, els ulls no flotaven sinó que tenien un cos.. S'hi fixà més. Quin coi d'animal era aquell que semblava una branca amb ulls? Ostres no, alguns semblaven branques, d'altres tenien els colors de les fulles… No havia vist mai un animal tan extrany. Uns ulls que es movien de forma esbojarrada, un cos amb forma de branca… Va recordar de cop quan era ben petit, en una visita del seu oncle de les Amèriques, aquest va explicar a tot el poble que hi havia uns animals anomenats "camaleons" que per amagar-se es transformaven en el color del seu entorn. Tothom l'havia pres per ximple, però ell al ser un vailet n'havia quedat impressionat. O sigui que el seu oncle no havia dit mentides… Qui ho havia de dir, aquella gent de gràcia que se les donaven tan d'entesos l'havien ben espifiada al fer-lo fora del poble per mentider.
Però tornant a la realitat, tants ulls mirant-lo fixament el posaven nerviós. Ell volia estar sol, caram! Res de soroll! Aixi que, ara ja més tranquil però emprenyat com una mona, va aixecar el vol sense ni despedir-se.
– Caram, quin mussol tan antipàtic, no m'extranya que l'hagin fotut fora del show. Apa i que el bombin tu!
Molt maco el conte, amb una mena de realisme màgic que l’embolcalla…
I veig que has sigut el més fidel a les bases i has posat els tres noms de bloc que es demanen com a mínim a les bases.
Que va fer el Nunthor. Però quan vaig veure el seu conte va deixar anar la llebre d’intentar anar a sac i quants més millor,
Això sí, li haurem d’agrair al bloc del Soroll que almenys ens ha servit als tres per afrofitar-lo en aquest excercici 😉
Salut!
Ei ei ei!! que jo vaig dir MINIM 3 Maurici, si t’has picat és el teu problema, el que passa és que jo si que m’he picat amb el teu, tu també n’has fotut un munt!! ara a veure quan s’obri el periode de votacions hehehe seria fantàstic, un final de película, tu i jo empatats a punts MUHAHAHA! osti que maligno em tornu, això si, de bon rotllu.
P.D. Maurici, per la festa major et vaig veure al natural a la plç del diamant, vaig tindre vergonya i no et vaig dir res 😀
I el copyright del mussol?
Tampoc és molt mal carat, que és molt simpatic i si el veus lo carinyos que és amb les moçes…tot un caramel.
Bromes a part, molt bé. M’agrada.
Del copyright, en parlem amb una cervessa…i perdonat….