Desallotjat
juliol 12, 2007
– Perdoni que el molesti, però hauria d'abandonar l'edifici…
– I ara! Marxar? Perquè?
– Perquè amenaça ruïna. Caldrà apuntalar-lo a veure si així el salvem. Però ara per ara vostè no s'hi pot pas quedar aquí.
Estupefacte, recolleixes quatre pertinences i surts al carrer. Mires l'edifici i, al igual que al matí, el veus bé. No hi havies detectat cap esquerda i ara, més atentament, tampoc no en veus cap. Extrany…
L'endemà hi tornes i parles amb l'encarregat. T'explica com n'està de fotut l'edifici i tots els puntals que hi estàn posant. Bocabadat, mires però no hi veus res. Ni esquerdes, ni puntals, ni contraforts…
– És que m'agradaria saber quan hi podré tornar.
– Miri, estem fent tot el que podem. Esperem en breu tenir-ho tot solventat. Mentrestant aparti's i no molesti que quí hi ha gent que treballa.
Tu t'hi vas passant. La pregunta és sempre la mateixa ("Quan podré tornar-hi?") Les respostes, però, han anat adquirint un deix d'imprecisió que ja no et deixa tranquil. Les obres de sosteniment, que tu mai has vist però t'han insistit que hi són, han significat la clausura d'aquell raconet on tant t'agradava ser-hi. Ara ja no hi ha espai per a tu.
Desallotjat, desconcertat, t'hauràs de buscar un nou edifici.
Molt fort, no? ¿i no es pot demandar que et lloguin o venguin una cosa en tan mal estat al mateix preu? Crec que algú s’ho hauria de fer mirar. Al final podrem vendre sabates sense sola i dir que “oh, ho sento” i llestos. O iogurts caducats….que també és una altra.
Si l’administració no ens pot donar una certa seguretat en el que es ven al mercat, estem molt malament. I els controls? No demanen papers i cobren impostos pels lloguers, trespassos, etc.?
No acabo d’entendre tot plegat.
@cani,
no t’ho prenguis al peu de la lletra… tot plegat és metafòric 😉
Ja ho havia entés, però la reflexió és la mateixa. Pot passar a qualsevol. Bé, a qualsevol no, si tens pasta amb abundancia, no et pasen aquestes coses. I això resulta una mica injust.
Un dia parlaré de les multes, que considero injustes, quasi sempre, ja que no “castiguen” a tothom per igual. I la Constitució diu que som iguals en front de la llei. Molt a parlar-ne.
Caram, primer de tot pensava que t’havia passat a tu.
Crec, per això, que les coses no acostumen a passar d’un dia per l’altra i que quan s’estintola no sempre es desallotja i tot té un procés més pactat, al menys en teoria.
Doncs crec que tens sort… n’hi ha que viuen tota la seva vida en edificis ruinosos on les esquerdes cada cop són més grans i s’acaben empassant als propietaris. En el teu cas et veig afortunat, perquè independentment de les molèsties, segur que tens la casa d’algú que t’aculli indefinidament ;-), segur que sents que no és casa teva …però t’hi fa sentir-hi aprop.