Nostàlgia ferroviària
setembre 6, 2007
M'assec a un lloc lliure, al costat de la finestra i connecto el reproductor mp3. Aquest matí l'he carregat amb cançons dels anys 70 i 80, suposo que em sentia una mica nostàlgic. En breu el tren engega i comença a enfilar el seu destí, mentre jo m'arrepenjo a la finestra i deixo que la música i el paisatge em vagin guiant els pensaments.
El meu cap va tirant enrera al ritme de la música. Recordo el mateix tren 25 anys abans. Recordo aquells vagons verds, amb els seients enganxifosos a l'estiu degut a la calor, el vaivé constant que li feia impossible liar una cigarreta a l'avi, i l'extrema lentiut amb la que s'enfilava per atravessar la serralada. Miro el paisatge i m'adono com ha canviat: indrets que abans eren erms ara estàn plens d'edificis, estacions noves i d'altres que han desaparegut o bé que el tren no s'hi atura, carreteres elevades que es creuen les unes amb les altres jugant amb les formes… Arribem a Martorell i veig la nova estació construïda per enllaçar amb la RENFE. Una mica més endavant, la següent parada m'ensenya alguns d'aquests vagons antics abandonats, deixats de la mà de Déu, mentre l'estació que abans es trobava enmig d'un descampat ara ja està integrada a la ciutat.
Passat Martorell tot ha canviat bastant menys. Entrem a la Catalunya interior, on els catalans encara aguanten com poden els envats universalitzadors i la dissolució d'una identitat pròpia per agafar-ne una de nova més general, més plana, més de tots i menys de ningú. Veig el paisatge, ple de muntanyes i terrenys encara verges, encara verds. Els camps continuen allí, amb els seus ceps en fileres rectes i avorrides. La carretera paral.lela a la via encara em permet jugat a córrer més que els cotxes. Llàstima que en el mateix punt de sempre nosaltres anem a l'esquerra i ells a la dreta, separant-nos per a trobar-nos de nou tres pobles més enllà.
La música m'ha sotmès en un estat de nostàlgia remarcable, i el nen que vaig ser observa astorat com a cases construïdes fa menys de 5 anys al costat de la via del tren demanen que el soterrin amb llençols a les finestres. El nen es gira ràpidament per començar a dir "Mama, has vist??". Però ja no sóc aquell nen, ja viatjo sol.
El tren avança ràpid. En 25 anys han reduït pràcticament a la meitat el temps que necessito per arribar al meu destí. Per fi, alguna cosa nostrada de la que em puc sentir orgullós: els FGC han sapigut adequar la xarxa ferroviària als nous temps, sense estridències. I amb puntualitat alemana.
Baixo del tren i em saluden amb un "Bon dia". Sóc a casa.
Molt interessant l’escrit. Efectes de la música, el paisatge i possiblement les olors de tren de seiens enganxifosos.
Hosti, quin relat més maco, suposo que eres per capallades o igualada, algun cop l’agafo aviam si ens donen tot de renfe i fem que tot catalunya tingui uns trens com deu mana.
Greips. Creo que tendrias que salir en el telenoticias, un tren de cercanias que ha llegado puntual.
Por un momento pensé que el final de tu bonito relato acabaria mal.