Una cançó tribal
octubre 10, 2007
Els Jocs Olímpics de Barcelona em van agafar molt lluny. Potser més psicològicament que no pas físicament, ja que em trobava a Paris durant aquell estiu. Evidentment en vaig veure fragments per la televisió, però ni els sentia "meus" ni m'emocionaven excessivament.
Però a la ceremònia de clausura va ser diferent. Recordo perfectament estar a casa d'uns amics quan va començar a sonar El Cant dels Ocells, interpretat per Lluís Claret i Victòria dels Àngels. Veient la flama apagar-se mentre sonava la música em va emocionar profundament. Els meus amics no podien entrendre massa bé perquè se'm va posar la pell de gallina i se m'humitejaven els ulls. La trobo una melodia preciosa, que m'arriba totalment a dins i, per primer cop, em va fer adonar de quina tribu sóc de forma totalment conscient.
Ahir, mirant el programa del 33 "Una passejada per la cultura catalana" la vaig tornar a sentir. Vaig tornar a reviure aquell primer cop. I, de nou, vaig emocionar-me i sentir-me orgullós que aquesta preciosa melodia sigui pròpia de la meva tribu.
Que bonica és….
Caram, arribar de casa mig moll d’una comissió i sentir aquesta cançó, et fa tenir ganes d’abrigar-te i sentir-la una i altra vegada, mentre plou a fora.
També era a Paris….ves per on, ho vaig viure quasi igual, més o menys.
Yo la viví de lleno la Olimpiada y supuso uno de los mejores momentos de mi vida.
Como muchos barceloneses fuimos voluntarios técnicos, de gimnasia deportiva,el deporte que nos hemos dedicado profesionalmente.
Estuvimos de ayudantes técnicos de los jueces,lo más cerca de los gimnastas algunos muy admirados por nosotros.
Mi hija Sonia, iba delante de la selección de Libia llevando la bandera, alumnos de nuestro gimnasio participaron en la ceremonia de Inaguración.
Os diré que el sentimiento era totalmente de Barcelonesa, ni catalana ni española totalmente ciudadana, cuándo estás metida dentro del mundo del deporte,donde está todo el mundo representado,y como creo que el deporte une y no separa,de lo que verdaderamente te sientes orgullosa,es de que en tu ciudad hayas podido tener y disfrutar de un acontecimiento de tanta magnitud.
En cúanto a música hubo mucha de emotiva.
No hay nada comparable con Pau Casals,por lo que significa,pero MOntserrat Caballé y Frederic Mercuri con la canción de Barcelona, o Carreras con amigos para siempre,han quedado para la historia.
Tota la rao, i l’espectacle del Oller a Franfurt magnific, és d’aquells moments que saps que tenim un país ple de cultura i una cultura que val la pena
No sempre comparteixo les idees de l’Oller, però sempre, sempre m’entusiasmen les seves genialitats. Crec que és d’una capacitat molt gran i el prodiguem poc. Es d’aquells amb qui m’agradaria treballar, només per veure com va desenvolupant les coses. A pesar de que no tinc ni idea del mon de la farandula. Però seria un goig, suposo.