Boira
març 13, 2008
Una de les caracerístiques de viure molt de temps entre la boira és que arribes a oblidar com és el paisatge quan el sol hi toca de ple. Camines, et mous, vius emboirat fins que al final no t'adones que la humitat t'ha calat. De fet, la pell i la boira arriben a l'equilibri, com és la tendència innata de la Natura. I així arriba el punt que ja no recordes que camines en un món entelat i et sents magníficament rodejat de la Natura "viva".
Un bon dia el paisatge canvia. D'un cop de ploma les muntanyes que encavien la nuvolada a la teva vall es fonen. L'escalfor del sol fon la boira i veus el paisatge com mai l'havies contemplat.De fet, així és com el veies abans de les muntanyes. Abans de la humitat i la l'espessor. Abans.
Definitivament, l'escalfor del sol a la pell és molt més agradable que l'enganxosa humitat. T'hi sents millor, t'agrada…. però el món a través del tel també té un certa melancolia.
Sortosament en aquest entorn ple de boira sempre si filtra un raig de llum . Per petit que sigui ens dóna el calor suficient per recordar-nos que un dia la llum del sol ens embolcallarà amb el seu calor. Jo, quan el veig sempre penso en l’afortunada que sóc. Gràcies.
Ostres greips!!! A part del bicing treus articles que estan més que bé 😉 Veig que aquesta faceta d’escriure se’t dóna millor 😉