Dessacralitzant la vida
maig 22, 2009
Una de les herències ja pràcticament genetitzades de la cultura judeo-catòlica en la que ens hem criat és la sagralitatzació de la vida humana i el temor a la mort. Considerar com a sagrada la vida humana ens ha portat a situacions absurdes com la penalització del suïcidi, l’allargament de la vida humana “per se” fins al total deteriorament del cos i la ment i el despreci de la vida animal i vegetal que ens sustenta.
Però jo ja fa un temps que hi dóno voltes i he arribat a la conclusió que la vida humana ni és sagrada ni ha de ser tractada com a tal. És més, en la meva concepció dels homes com a animals el sentit vital rau en el propi cicle natural i converteix l’existència de Déu en una necessitat filosòfica humana i no en un fet.
Un cop alliberat de Déu com a justicier i de la vida humana com a sagrada, afirmar que algú o altre fóra millor mort que viu no se m’apareix com un sentiment dolent sinó com un alliberament. És sota aquesta perspectiva que sento que l’eliminació sistemàtica de l’actual classe dirigent (política i empresarial) mitjançant una revolució representaria un bé per a tothom i no un acte mereixedor de càstig. Tanmateix puc afirmar sense sentir-me malament per fer-ho que els problemes de la Terra són deguts única i exclusivament a la superpoblació humana, i per tant aquesta hauria de ser disminuida fins a aconseguir que fóssim com a màxim una tercera part dels que som ara.
Lògicament, veure la vida com a un cicle i no un sagrament fa que la pugui valorar en la seva justa mesura però no m’eximeix del sentiment de pèrdua quan és algú dels meus propers qui deixa de viure. I això s’explica mitjançant els cercles concèntrics: com més aprop del teu interior sigui una persona que es mor més sentiràs la seva pèrdua.I, per tant, el meu sentiment devant la mort de personatges instal.lats als Parlaments mundials i corporacions transnacionals seria tan intens com el que sento quan un mexicà desesperat s’ennuega atravessant el riu que separa Mèxic dels Estats Units.
Penso que l’home, s’ha creat aquest temor cerval a la mort per dominar els altres. Qui te por, és més fàcil de dominar que qui no en té. En això es basen les amenaces.
De totes maneres seria bo, penso, prendre la mort com una forma de la vida. M’explico. La vida és com una enorme roda que gira gràcies als sers vius (tots) i als diferents estats de la materia. I això som, per molta filosofia que hi fotem.
A veure si, d’una vegada, aprenem a fer les coses, no per la recompensa eterna, que sí. L’unica recompensa eterna és deixar el pati escombrat i ensenyar a escombrar-ho els que venen darrera. I si pot ser fregat, millor que millor.
Greips: He llegit amb atenció el que escrius, intento entendrat, però penso que es un pensament molt egoiste, poder es aixir i no t’importa, o poder no t’enteng.
La mort es veritat que allibera el patiment, però la meva experiencia
amb malats que he cuidat en diu que tots tenien esperança de millorar i cap volia morir.
¿Quins son els que haurien de morir perque la resta visquès millor?
¿Revoluciò i guerra son diferents per tu?
Justificar la violencia a mi no en sembla bè
Gràcies per intentar-ho xò animar-me animar-me no m’animat molt (sort que no treballes al tlf de l’esperança).Potser és que et falta experiència en els estats emocionals deseperats (i això és una bona notícia)