Aleshores, de cop, ho veus tot molt clar
juny 26, 2009
A vegades saps que alguna cosa t’inquieta, que et remou per dins i t’incomoda. Saps que quelcom no t’encaixa, que hi ha una mena de rum-rum dins teu que no para però que no és un ronroneig. No. No. No és un ronroneig. És una mena de grúa que construeix un nou edifici. Dins teu. Molt endins. I fins que no ha arribat a una alçada mínima no l’has vist: fins aquell moment restava tapat pel teu present.
Sents com les llàgrimes pugen esvalotades per llençar-se cantant i rient per l’altra banda. Notes que el coll no pot empassar, que alguna cosa t’impedeix omplir els pulmons sense sanglotar. Control. Calma. Sang freda. És la teva especialitat. Els símptomes externs desapareixen. Els ulls no fan pampallugues, la gola s’ha alliberat i el pit no sanglota.
Però l’edifici no el pots enderrocar. És impossible. S’ha fet amb les restes del teu passat, que ja no existeix. I s’ha edificat amb el teu present, que ja tampoc existeix. I puja decidit cap al teu futur, que encara no és real.
I tornes a veure una escena. I tornes a parpallejar incòmode, conscient de l’emoció del moment. Emoció interna. Control de nou. Però no et serveix de res, perquè la façana ja no representa l’interior.
Has identificat el rum-rum. Saps perquè et fan pampallugues els ulls. Ho has vist clar. Tu també ho vols, ho desitges, ho sents desde molt endins. No vols quedar-te sense, no vols fer tard.
T’entenc perfectament 😉 no obstant, el futur pot ser tant real com vulguis que ho sigui, és qüestió de voler-ho de veritat, fermament,sense pors ni dubtes i amb totes les llagrimes i els riures que puguis treure de dins teu 🙂