A sang i foc
juliol 2, 2009
El fet que els manaires es mofin del poble de forma constant és culpa nostra. Quan veus gent com el Fabra a Castelló; o sents com a Madrid els diputats es xiulen els uns als altres al més pur estil hooligan; o quan es riuen de les teves dificultats aprovant plans per als llogaters amb unes condicions impossibles d’accedir; o construeixen vivenda social que després es ven per tornar-se a vendre o, el que és pitjor, no es pot accedir a l’hipoteca d’un pis en teoria molt econòmic perquè l’ha pagat tot el poble amb els seus impostos; o quan hi ha unes eleccions on s’absté el 60% de la gent i els polítics culpen a la premsa de l’abstenció; o quan la rentabilitat del servei públic és més important que fer públic el servei; …
Quan tot això passa veus que tota aquesta gent està allí mercès a un sistema que premia la fidelitat al lider i no al poble. I t’adones que tot plegat no es pot canviar perquè qui ha de canviar la llei és el mateix que rep els beneficis de l’actual. En moments així prenc consciència que tota aquesta mediocritat que ens envolta és degut al nostre propi passotisme i m’agafen ganes que algú amb dos collons agafi una pistola i foti un tret a tota aquesta gent que se’ns pixa a sobre i ens diu que plou. És en aquests moments de ràbia continguda que veig clar que són quatre els fills de puta que ho maneguen tot, i que si algú amb dos collons se’ls carregués la resta de xupòpters es retiraria amb els pantalons molls i suplicant clemència.
És aleshores quan entenc que una revolució només pot ser a base de sang i foc, perquè els privilegis no s’entreguen sinó que es prenen per la força. I comprenc que a l’oligarquia actual només se la farà fora amb foc. I sang.
Et recomano llegir prèviament “La rebel.lió dels animals”, un conte escrit per George Orwell l’any 1945 o veure la pel.lícula de dibuixos animats “Rebelión en la granja” (1954), basada en el llibre abans esmentat (hi ha una altra pel.lícula del mateix títol, de l’any 1999). El somni d’una utopia sempre esdevé en el malson de la distopia.
francesc,
conec el llibre, i és genial. Un retrat d’un gran filldeputa, amb perdó! 😀
Però les revolucions no poden parar-se amb l’axioma de “el somni d’una utopia sempre esdevé en el malson de la distopia.” oi? O la Revolució Francesa va provocar un malson? (per posar un exemple a l’atzar!)
gran llibre, em va encantar 🙂 i reflexa ben be el totalitarisme d’esquerres…recomanable!aqui els porcs que manen son uns altres 😉
Doncs sí, la Revolució Francesa ha provocat diversos malsons, uns exemples a l’atzar:
1r) El Terror (1793-1794), amb la repressió de la revolta realista de la Vendée, el primer genocidi de la Història Moderna, o l’execució de milers de persones a la guillotina (des de Lluís XVI, rei de França fins els propis dirigents del Terror, com Robespierre o Saint-Just).
2on) La dictadura de Napoleó Bonaparte (Consolat, 1799-1804 Imperi, 1804-1814)i les seves guerres de conquesta, amb milions de morts.
3r) El jacobinisme o centralisme: centralització política i administrativa de l’Estat; persecució lingüística: el bretó, el basc, el català, l’occità, el flàmenc, etc. han de ser eradicats perquè són uns “patois” reaccionaris i substituïts pel francès, idioma modern i revolucionari. Un model exportat a altres països.