D’un país que ja no és nostre
agost 10, 2009
Vaig tenir la sensació d’haver entrat en un túnel del temps. Imagino que devia ser quan vaig atravessar el vestíbul, just quan vaig creuar les portes correderes. Al contrari del que passa a les pel.lícules, no vaig notar cap mareig ni formigueig a les cames o la panxa… però definitivament allò devia ser un salt en el espai-temps. Miro a dreta i esquera per ubicar-me i el situo mentalment a Lima, Perú. Si, aquell torn deu tenir una disfunció espai-temps que m’ha transportat automàticament a les Amèriques. Començo a pensar com me’n sortiré: dec fer una pinta de guiri que espanta, un imàn pels problemes. En aquell moment passa el metro, ple fins dalt de tanta gent que no s’hi pot ni entrar. Alarmat, m’adono que dins els vagons són un altre petit salt al temps i allò sembla ser Karachi o Kandahar. Estic confós. On dec ser?
Miro enlaire buscant un nom que m’orienti. Santa Eulàlia, sota fons vermell. Sóc a Barcelona, doncs? M’assec, respiro fons i constato que sí, que estic a Barcelona. Desde megafonia avisen que un tros de noséquina línea està tallada. Identifico que estic a Catalunya perquè empren el català. I sé que sóc a Barcelona perquè no hi ha metro enlloc més que a la zona metropolitana.
M’adono que estic assistint a la mort de Catalunya com a terra pròpia de la Nació Catalana. Tinc devant els meus propis ulls la punta de llança de l’exèrcit que ens convertirà en poc temps en una ètnia més d’un país que ja no és nostre, d’un temps que ja ha passat.
Puc fer-te una petita critica… no estaves a Barcelona (ciutat) estaves a L’Hospitalet… benvingut a una altre realitat!!… doncs sort que no vas arribar a Torrassa pq t’haguessis teletransportat a Etiòpia…
Greips !Que trist! quin panorama que descrius, però tens raò cada cop mes, ens sentim mes extrangers a casa nostre.
Persones com jo ahuriem de parlar a thotom amb catalá encara que la nostre llenga materna sigui el castellá.
Una mica podria ajudar a que el catalá no es perdes.
És trist el panorama, però certament realista… El català i els catalans no ens perdrem mai mentre hi hagi tradicions, folklore… en definitiva, arrels.
En relació al que diu el 20g32, certament l’Hospi és un altre món.
barcelona, hospitalet… tot acabarà sent un, per lo que el que ara trobem a hospi d’aquí mesos estarà a barcelona clar.
@cristina i trompeta
no és una qüestió d’exercir la nostra cultura sinó un problema de números: cada cop som menys i cada cop la catalana va deixant de ser la cultura amfitriona. Per tant, tenim els dies comptats… és la crònica d’una mort anunciada 🙂
Com diuen els Ara Mateix (concert el dia 20 per Festa Major): Recuperarem el vell somriure aviat, en veure la terra lliure…