Jo no sóc demòcrata
setembre 17, 2009
Si, és una afirmació prou seriosa com per llegir-se-la dues vegades: Jo no sóc demòcrata. Jo no sóc demòcrata. I encara un tercer: Jo no sóc demòcrata.
I és que jo no crec en la màxima de “1 persona 1 vot” perquè entenc que tots som diferents amb drets i deures diferents i, per tant, pesem de forma diferent en una societat. No crec que hagi de tenir el mateix valor el vot d’una persona que s’ha llegit els idearis dels diferents partits i n’ha escollit un que el vot d’una persona que vota al més atractiu. No és just que valgui el mateix el vot d’una persona involucrada en el dia a dia d’una comunitat que el d’aquella que viu a l’estranger. No em convenceran que té el mateix pes el vot d’un alliberat d’un partit polític que el vot d’un crític. No considero que sigui el mateix el vot d’una persona que fa el que li mana la seva parella, pare o familiar que el d’una persona amb una formació professional que li permet discernir conceptes.
Tanmateix, tampoc considero que tothom pugui governar, ni molt menys. Per dirigir una comunitat un hauria d’acreditar coneixements suficients per fer-ho, en forma de llengües, carreres i coneixements de l’exterior. El mínim, molt mínim, que se li ha d’exigir a un mandatari és el domini absolut de la llengua de la comunitat que representa i l’anglès. També se li ha d’exigir coneixements de sociologia, economia, dret i història. A més, ha d’acreditar estar en contacte amb el món real a través d’experiències en d’altres països, desenvolupades en forma d’estances prolongades e immersió cultural.
La democràcia, almenys en el succedani de la que em toca viure, no és el govern de la gent sinó el control dels dèspotes, dels coneixedors del sistema i les febleses alienes. Es tracta d’un govern format per persones que no han hagut d’acreditar mai la seva solvència en la gestió exitosa de grans volums de persones i diners; que no són capaços d’expressar-se fluïdament en més d’una llengüa i que la única immersió cultural l’han rebuda al seu entorn. El seu propi i únic, desconeixent absolutament tot el que surt del seu perímetre de seguretat.
I és que la democràcia no és res del que estem tenint ara. En termes històrics, la civilització que ens ha donat tot el que tenim ara, la que ens bressola i va inventar aquest concepte l’aplicava de forma totalment diferent a la nostra, ja que era una democràcia dels havien fet mèrits per participar. I tenien raó al fer-ho, vist que més de dos mil anys després ens som els hereus indiscutibles.
Jo no sóc demòcrata, jo sóc meritòcrata.
Jo també ho soc… fa molt temps que penso quelcom similar a això que exposes… evidentment nomes ho sabien les persones mes pròximes a mi… Perquè dir que no ets del “tot” demòcrata es bantant xungo.. ja que fàcilment et poden etiquetar de classista….
sortim junts de l’armari doncs, 20g32? 🙂
No hi estic d’acord. Una cosa és que no estiguis en la línea de la que ara anomenem democràcia d’aquí i ara. L’altra cosa és ser o no ser demòcrata.
Per ser un país democràtic han de donar-se uns mínims i aquests és que tots (he dit tots) els seus ciutatans que votin (no he dit tots, he dit els que votin) tinguin un mínim de cultura, un mínim de respecte per ells mateixos i els altres, etc. Cosa que no sempre es dona.
Si el promig cultural d’un país és molt baix o molt desigual, llavors la desviació serà molt gran i com deia aquell “una persona que no sap llegir és fàcil de manipular”, en altres paraules, si no tenim una base cultural soficient (cosa que passa aquí i ara) no podem omplir-nos la boca dient que som una democràcia. I per exemple, les bajanades que alguns polítics de primera línea (per no dir dels partits majoritaris) acostumen a dir i dir-se sense parpellejar. Perquè saben que parlen per un públic amb més del 50% analfabet políticament (he posat el 50% perquè soc optimista de mena). I així ens va.
desenganya’t cani, tu també demanes una meritocràcia basada en els estudis 😉
Estic radicalment en contra. Crec fermament amb una persona, un vot.
El problema és que la majoria no sempre vota el que jo vull i a partir d’aquí tinc tendència a pensar que s’equivocant.
El perill mes gran que tinc és confondre els meus desitjos amb la realitat.
No demano meritocràcia de cap manera, demano que un cert nivell cultural ens pot fer més lliures de saber escollir, o millor dit, que ho tenen més dificil de enredar amb discurs fàcil i promeses que no es pensen complir. I que pugui ser real que el “poble” tingui el poder, que els governs siguin realment per “servir” al poble sobirà.
Tengo un lio con lo que exponeís.
Si tuviesen que gobernar los mejores, lo mas preparados como exponeís, no harian falta los partidos,ni tan siquiera elecciones, se convertiria en otra cosa.
Tendria que pasar a ser una carrera universitaria, con especialistas en cada ministerio, y que pasaran oposiciones,como los jueces.
Pero para mí lo importante son los ideales, aunque se tienda a creer que ya no existen, yo creo que si los hay,
Aunque la izquierda y la derecha a veces se encuentren en el centro, no son lo mismo.
Son dos formas de entender la vida, unos respetan la diferiencia y los otros se creen en posesión de la verdad.
Por lo tanto yo estaré siempre a favor de una persona un voto, sea cual sea su capacidad intelectual.
La democràcia és la pitjor forma de govern, tret de totes les altres que s’han provat en una ocasió o altra. Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació de Winston Churchill. Una meritocràcia esdevindria inevitablement en una dictadura plutòcrata-aristocràtica.