Escolleixo ergo discrimino
novembre 26, 2009
A vegades em sembla que sóc una mica extrany. O diferent. O torra-collons.
Avui he anat a una xerrada-concert en honor al 61è aniversari dels Drets Humans, i es centrava en el dret a no ser discriminat. Si bé estic d’acord que ningú ha de ser discriminat “per se”, també cal entendre que unes certes discriminacions són lògiques i normals en qualsevol aspecte de la vida. I si bé estem d’acord que de cara a una feina un és discriminat en funció dels seus coneixements també sembla lògic que un pugui ser-ho en funció de la seva raça, credo, religió o aspecte. No cal ser més papistes que el Papa i defensar l’absoluta manca de discriminació, o el que és pitjor, la discriminació positiva per lluitar contra la discriminació.
A vegades no sé si la gent és massa il.lusa o és que viuen en un món que no sembla ser el meu. Em sembla sorprenent que una persona pugui afirmar, sense rubor, que és “terrible” que Angela Merkel admetés que per arribar on ha arribat hagués de renunciar a ser mare. O que no sigui possible conciliar (parauleta de moda) la vida laboral amb la familiar. O que un empresari s’ho pensi dues vegades abans de contractar algú que té pensat tenir fills i, òbviament, dedicar-li moltes hores al dia. Cosa que és lògica i normal (dedicar-se als fills).
I no m’entra al cap que la gent no entengui que no es pot tenir tot. Criar fills (per part del pare o de la mare) és una feina pràcticament a temps complet, al igual que és una feina a temps complet dirigir una empresa, o un país. És obvi que no es poden tenir les dues coses simultàneament i que escollir-ne una acostuma a implicar renunciar a l’altre. I no és greu, el que és greu és voler fer les dues perquè no en faràs cap de bé.
I és que em sembla que la gent s’omple de bones paraules e intencions sense veure el món tal com és. Som o no som tots defensors d’allò nostre? Volem o no volem tots conservar aquelles coses que ens són pròpies? Doncs aleshores és normal que un reaccioni de forma defensiva devant la diferència. La gràcia està no en acceptar allò aliè i donar-li més entitat que lo propi per demostar com en som d’integradors i no racistes, sinó en veure la diferència com una cosa normal. Que és precisament el fet que siguem diferents el que ens dóna riquesa, i que jo sigui blanc i tu negre no té més significat que el fet que som diferents. Però no pel fet que tu tinguis un color de pell diferent, o un altre sexe, o una altra religió, o un pensament diferent ha de fer que jo et respecti encara més, sinó que el fet que siguem diferents és el que ens permet reconeixe’ns, és el que ens ens fa únics, és el que enriqueix.
I si, un dels drets humans és el de la no discriminació, però el de la no discriminació sense base. Diferents feines, diferents persones, diferents drets i deures. No som iguals, no podem reaccionar igual, no podem simular que el món és com no és. Com bé ha dit un sensacional Carabén al final: un sabater posa les sabates més boniques a l’aparador, malgrat en té de tots els estils a l’interior. Doncs això mateix: no ens quedem a la superfície i critiquem l’estètica: anem més enllà i adonem-nos que la discriminació no és res més que l’exercici del dret a escollir. O no tenim dret a escollir?
Per sort greips el dret a escollir es va limitan per lleis que fan que aquets dret no sigui descriminatori.
Pierre de Coubertin, el fundador dels Jocs Olímpics moderns afirmava que “L’important és participar” (principi d’igualtat). El participant que acaba una prova en primer lloc rep una medalla d’or, els que acaben en segon i tercer lloc reben, respectivament, la medalla d’argent i la medalla de bronze i el que queda quart rep un diploma olímpic. No, “L’important és guanyar” (discriminació, en aquest cas olímpica).