Al bell mig
novembre 27, 2009
Carrer Còrsega, les 9 del matí. Hora punta. Un cotxe gran, un 4×4 circula pel carril de mar, que permet girar a Pau Clarís i s’hi atura. Tots els cotxes que porta darrera, i en són uns quants, queden aturats ja que degut a la densitat de cotxes no poden canviar de carril. Al cap d’un moment comencen a pitar i un moment després ja avancen al cotxe aturat.
El cotxe continúa aturat, sense que en surti ningú.
De cop, en surt un senyor per la banda de l’acompanyant, gran però no ancià, i comença a escridassar a tota la gent que l’ha esbcroncat a ell per haver ocupat un carril com si el món fos seu.
Ja m’he fixat fa temps que a Barcelona darrerament la gent per una banda és molt impacient, i per l’altra tothom para on li rota sense fixar-se no només si està permès fer-ho, sinó si molestaràs gaire a qui vingui darrera. I si és així, com posar-se per tal de molestar el mínim possible.
Una mica una ciutat del pal “que li donin pel cul als demés”.
Tipic comportament de Madrid, que cada dia es porta més també aquí.
El problema d’aquestes coses és sempre el mateix, es permet i es permet, per finalment quedar com un costum que, ni tota la guardia urbana i més que en tinguessim, la pot controlar. És com tot, una mica de permisivitat està bé, però compte no es fixi com costum. Llavors és incivisme total i dictadura dels caradures.
El civisme està en perill d’extinció a Barcelona, és el resultat d’anys de massa permissivitivat i tolerància en tots els àmbits. No és una qüestió d’aprovar noves ordenances municipals, d’aplicar sancions més dures o de més control policial, és tracta de fer complir les actuals ordenances d’una forma efectiva i de més bona educació individual i col.lectiva.