Llàgrimes
març 20, 2010
Hi ha molts tipus de llàgrimes. N’hi ha de dolor, de desesperació, d’estima, d’impotència… Aquests darrers dies n’he vessat bastantes, i d’ampli repertori.
Les llàgrimes de dolor són les que més mal fan a qui et veu, a qui et cuida i està per tu. Un pot estar plorant de dolor però qui està al teu costat, impotent per donar-te solució es contagia del teu estat i pateix. Pateix de forma diferent, però pateix amb tu, i el que potser és més difícil es veu obligat a patir en silenci per no augmentar el teu patiment físic amb un altre d’emocional. Perquè quan no ets capaç d’articular paraula i veus que la cara que et mira està patint se’t barregen les llàgrimes del dolor físic amb el dolor interior de saber que el teu mal s’escampa de forma indirecta a una altra persona.
També plores per desesperació, perquè t’adones que el teu patiment no és considerat tal pel metge que te l’ha de resoldre. I que es pensa que el teu mal és més petit del que tu sents i pretén treure’t de sobre amb una medicació que tu ja saps que no et fa efecte però el pressumpte professional opina que n’hi ha suficient. El dolor se’t barreja amb la impotència d’adonar-te que el mal continuarà i el teu patiment també, i plores amb molta força. Plores amb desànim, amb ràbia per voler-li traspassar el mal a qui te l’ha de resoldre perquè s’adoni de com estàs. Plores per intentar convèncer a l’immòbil que el moviment existeix.
Quan finalment estàs bé plores d’emoció, d’amor, de gratitud. No et surten, no coneixes, no saps les paraules adequades per retornar a qui t’ha ajudat tot el que ha fet per estar amb tu. Plores per impotència de no poder expressar amb paraules allò que sents i que et reconeixes escàs de vocabulari per verbalitzar. Les galtes se’t mullen de gràcies, i el cor se t’eixampla intentant sortir i mostrar tot el que el llenguatge serà sempre incapaç d’expressar. És un poema silenciós, un gràcies en majúscules esberlat al cel blau del teu retrobat benestar.