Àfrica encara comença als Pirineus?
juliol 16, 2010
Aterrar a l’aeroport de Reus provinent d’una capital europea i voler emprendre direcció a Barcelona amb transport públic pot ser el mètode més eficient per adonar-se que, encara, Àfrica pot començar als Pirineus.
El passat dijous 15 de Juliol aterrava a Reus provinent de l’humida, però educada, Escòcia. Eren les 10 de la nit i fins les 23:45 no hi havia programat cap autobús de la Hispano Igualadina cap a Barcelona. A fora, esperant, vàrem poder constatar que no hi havia cap mena d’escombraries i, per tant, el terra estava molt brut. La puntualitat tampoc fou britànica, òbviament, i l’autocar va arribar amb cert retard. Al preguntar-li al xofer el perquè del retard, i després d’un “No te entiendo” quan vam formular la pregunta en català ens va respondre amb un categòric “El autobús llega cuando llega y antes de irme tengo que verificar que todos los vuelos hayan llegado. Esto es lo que hay y si no te gusta te aguantas, bonita”. El català no l’entenia, però l’anglès l’usava sense dificultats amb els turistes que embarcaven. Quan després de mitja hora d’espera un altre passatger li va preguntar com és que no marxàvem va respondre, sense cap mena d’educació, que la política de l’empresa era la que era i que ell no manava i estava esperant la gent del darrer vol que, pel que sembla, havia aterrat amb retard. “Es lo que hay”.
Fou aleshores quan veient l’arrogància i despreci amb la que tractava els passatgers li vaig comentar, en llengua castellana perquè m’entengués, que les coses es podien dir de dues formes: amb educació o sense. Quan de forma inconscient vaig canviar al català va cloure amb un “El catalán no lo entiendo” i va deixar de respondre les preguntes, desentent-se dels passatgers que no comprenien el perquè d’aquells 3/4 d’hora de retard (alguns després d’estar-se esperant més d’una hora que arribés l’autobús)-
Finalment, a 2/4 d’1 del matí marxàvem, sense haver embarcat ningú més. I al arribar a Barcelona vàrem compartir taxi amb un altre gracienc a qui li havien negat la pujar al taxi perquè anava sense maletes i la carrera no li sortia a compte al taxista.
Quina tristor, venint d’un país on el “Si-us-plau”, “Perdó” i la informació al passatger és tan puntual e important veure com a casa nostra no només no ens entenen i atenen correctament, sinó que a més ens desprecien aquells que han vingut de tan lluny buscant una forma de vida millor.