Ll – Noves víctimes…..
M – Si. Més desgracia, dolor i el més calent a l’aigüera.
Ll – Ja ho deien alguns com Rajoy, que això era una treva trampa.
M – Tots aquests, PP, les víctimes que van amb banderes preconstitucionals aixecant el braç, alguns diaris, etc. tots esperaven això…malauradament.
Ll – Però es que es veia que la cosa no avançava.
M – Es que es parteix d’un error de base.
Ll – ¿Quin?
M – Crec, és la meva opinió, que ETA no és més que una banda terrorista.
Ll – Gran pensament, si no me’n dius una altra.
M – Em refereixo a que son un grup de gent amb una finalitat que te uns mètodes difícils de justificar, t’ho miris com t’ho miris. Son gent que equivoca la via. I aquesta gent, equivocada, no pot ser un conjunt homogeni, ni tan sols amb una opinió conjunta. S’organitzen per fer un atemptat però les idees son molt de poca volada. Si no, no farien el que fan.
Ll – Llavors?
M – Que mai pots tenir la seguretat que faran el que et digui l’interlocutor, ja que sempre pot passar que un subgrup pot fer la seva.
Ll – Vols dir que no s’han de tenir contactes, ¿oi?
M – No. Crec que s’han de donar-li motius per rebaixar-ho. O sigui fer una labor de desgast, que la gent menys tremenda accepti uns mínims i s’aparti de l’organització. Fer una labor de retallar gent, encara que sigui poc a poc.
Ll – Una bona labor policial i portar-los als tribunals. Això és el que s’ha de fer.
M – La intransigència rància d’alguns no farà més que allargar la cosa amb més dolor. I el que jo penso és que s’hauria d’eliminar el dolor. ¿Com? Fent que cada vegada estiguin més aïllats, que siguin menys, fer el problema més petit.
Ll – Però tu dius que sempre pot sortir algú….
M – Clar que sempre pot quedar el boig amb pistola que surti a fer mal. Però hem de fer el possible per resoldre aquest problema, no podem fer-nos els ofesos i creuar els braços. Nosaltres hem de tenir l’iniciava, som els coherents, els que no volem la violència, els que hem de demostrar que creiem en el diàleg, que nosaltres no som els dolents, en definitiva.
Ll – Però com ho fas?
M – Amb diàleg i gestos. No soc jo qui pot donar la lliçó, però s’ha de ser persistent, a pesar de les persones negatives, de les que només saben dir no, de les que porten banderes pre-constitucionals, amb els més rancis de la nostra societat que només demanen venjança i sang igual que els violents. Als que, amb l’excusa del terrorisme només volen treure la seva miserable quota de poder.
Ll – Però és que la societat ha d’aguantar molt….
M – Si, però si et deixes portar per la visceralitat arribes a copiar a l’enemic. Ets un mirall de l’enemic, i ningú, ningú ha de perdre la presencia d’ànim.
Ll – Difícil
M – Ningú ha dit que sigui fàcil. Però si comencem a acostar alguns dels presos, tenir contactes discrets, parlar i parlar sense pressa, crec que podrem, amb temps aïllar el problema.
Ll – Hi que rendeixin les armes?
M – Si aconseguim que en lloc de 100, siguin 3, crec que podrem donar-nos per satisfets.
Ll – Però els hauríem d’eliminar, no podem admetre…..
M – Mira, siguem pràctics. Ara tenim morts i dolor. Si s'aconsegueix que disminueixin a zero els morts i el dolor sigui mínim, ja aconseguirem alguna fita important, i amb temps, qui sap.
Ll – Tu seguiries dialogant?
M – Jo seguiria amb l’esperança. Al cap i a la fi és l’únic que tenim.