El mussol i la lluna

S'havia preparat molt de temps per si arribava aquest moment, l'esforç havia sigut gran, i ara…Estava davant de la pistola i tot eren dubtes. Tenia por. Una por que li feia venir tot de sensacions contradictòries. La sang li bategava en els polsos i li ressonava en el cervell com un tambor en meitat de la selva. Procurava no mirar a l'home de la pistola, per mes que li atreia la mirada i podia quedar-se amb la vista fixa i paralitzat per la por. Havia de conservar la calma. Els nervis el podien trair a l’últim moment. Darrera seu hi havia gent que confiava en ell, gent que ni tan sols coneixia. Però també hi havia la família, els amics,… tots es ferien solidaris d'ell. Tots li donaven suport moral, per mes que no fossin presents.Sabia que allò sortiria als diaris, i ja ho podia veure. Si actuava com li havien ensenyat tot sortiria bé, al menys era el que s'esperava. Però, i si no?La tensió era màxima, els segons, les dècimes de segon, tot el temps s'havia parat.El soroll de feia uns moments, quan tothom parlava fen un gran girigai s'havia parat. Ara tot era silenci.L'home de la pistola semblava tranquil, estranyament tranquil. Semblava que no era la primera vegada que ho feia. Ell va pensar, Quantes vegades ho deu haver fet? i el pitjor, quants, com jo, ha tingut davant?.  Quants han fracassat?. Tot un munt de preguntes li travessaven el cervell, turmentant-lo. Era necessari calmar-se, actuar fredament, com tantes vegades havia repetit. No era per això que s'havia entrenat tan de temps?.Que havia de fer?Sabia que tot dependria de unes dècimes, unes dècimes que el podien transformar en heroi….o perdedor. Ara era la seva oportunitat, una oportunitat única, i calia aprofitar-la.Va repassar mentalment el que calia fer. Pas a pas, que havia de fer cada part del cos. El gest més simple havia de tenir resposta immediata…..Sense moure un sol muscle, tots els seus nervis van anar-li donant la conformitat. Tots estaven a punt. Va respirar profundament, això el relaxaria. L'home de la pistola estava decidit a disparar i ell ho sabia, era qüestió de segons i havia de guanyar l'acció.Es va moure lleugerament, per tal de posar-se en millor posició. Va afermà els peus a terra. No volia tenir l'ensurt de relliscar.El tret el va sorprendre. Va ser com un tro i un llampec a l'hora. El soroll va semblar-li molt, molt fort. El seu cervell va donar l'ordre i tot el cos va actuar com una maquina perfectament engreixada. El tret l'havia tornat a la realitat i ell va actuar com li havien ensenyat, mil·límetre a mil·límetre, res no va oblidar. Va desplaçar el cos endavant, amb una increïble energia, va recuperar la verticalitat y en un parell de gambades va emborratxar-se de força. Quasi no tenia temps de pensar en res, sols fer meticulosament allò que havia de fer, amb ràbia, amb tot el cor i sols pensar en que molta gent confiava en ell.Va actuar com un llamp. Era una distancia curta, molt curta, però mai li havien semblat tan llargs aquells 100 metres fins l’arribada.