El mussol i la lluna

Va trucar el timbre. ¿Feia quan de temps que no trucava aquell timbre? L'espera llarga el va posar encara més nerviós. La porta es va obrir. Era ella, la Carme, la de sempre. Es va sorprendre molt de veure aquella cara després de tants anys. Era la mateixa. Els ulls oberts per la sorpresa i només va saber dir-li :- ¿Ets tu?.– ¿Puc passar?- va respondre.Ella es va apartar de la porta, sense dir res. Va entrar. El seu cos va fregar el de la Carme. Va sentir com l'emoció li esclatava en el pit. Varen parlar poc. Es miraven i miraven i els ulls ho deien tot. Tan a prop eren que no va poder resistir d'agafar-li la ma. Va notar l'astorament d'ella. No li va preguntar el que ell temia. Tants anys, i ara de sobte, un enfront de l'altre sense saber que dir, ni que fer. S'hi acostar i va fer-li un peto, lleu i sobtat, a la galta fregant el llavi. Aquells llavis que tant havia desitjat i somniat tantes vegades. No va poder i va preguntar que era de la seva vida. Ella tenia els ulls humits i va notar com l'hi tremolaven els llavis. S'hi acostar mes i els va besar, un bes curt, tant lleu però tant ple de desig. Ella no es movia, només tremolava mirant-lo. La va abraçar. Els cossos es van fondre i cap dels dos van poder resistir-ho. Les carícies i abraçades van donar pas a un desig contingut any rera any. El món va quedar lluny, molt lluny. Les pells van voler recuperar el temps perdut. La foscor del capvespre els va trobar ajaguts, junts, mirant-se i mirant-se, les mans corrien per les seves cares amb carícies que havien quedat emmagatzemades i ara sortien una rera l'altre, com les cireres d'un cabàs. Ella, recuperant l'alè, va dir-li que era casada, tenia fills i, ara que el món tornava a ser present, allò era una bogeria.– Te'n adones? Hauria estat millor que no haguessis tornat. Som una historia impossible…