El mussol i la lluna

Lluna – Mussol, surt un moment

Mussol – Que vols?

Ll – Avui m’ha arribat un acudit. Amb cert retard

M – A veure, digues….

Ll – Diuen que el partit del Madrid i el Barça el declararan nul…..

M – Com?

Ll – Si, ja que diuen que van declarar guanyador al Barça, quan no havien jugat més que el primer set….

M – El primer set?

L – Si home, com el tenis….

M – Ja l’havia agafat a la primera….

Ll – Si, tu ets molt llest. No sé perquè t’explico res.

M – Estava escoltant la propaganda per les eleccions europees.

Ll – I què?

M – Si poses el volum baixen….una meravella per adormir-te…..

Ll – Tan avorrits son?

M – Més, molt més…..Mira com badallo…..apa, adéu. Que tinguis uns somnis ben dolços…..

Ll – No em diguis que vas a dormir?

M – I tan. Per no aguantar aquests, soc capaç de dormir de nit i tot.

Ll – Caram, si que és greu.

M – Buaaaaaaaa…..!!!!!

Ll – Em faràs agafar son a mi també.

M – Bona nit i tapat

L – Bona nit…..

Mussol – Lluna, avui estic esplèndid.

Lluna – Quina en tens el cap?

M – He estat pensant i aprenent d’altres, de gent important. Va bé aprendre….

L – No sé perquè, em fa un tuf….

M – He pensat que, com que la crisi és forta i la gent va curta de capital, hauríem de fer-hi alguna cosa per aixecar l’ànim de la gent.

L – Home això està bé, ajudar als altres és una bona obra.

M – Doncs si. Mira, com que alguna gent no te per arribar a final de mes, he pensat que podríem ajudar-los a tenir l’esperit més alt. En definitiva a animar-los. No dic pagar-los-hi un sou, que no arriba la cosa, però si, fer-hi alguna cosa.

L – Molt bé. Què havies pensat?

M – Havia pensat en convidar-los a un dinar en un lloc bo, a fer un bon tec, en un restaurant important, que la cosa estigui bé.

L – I com ho faries?

M – Penso que un bon tec pot costar uns 50 euros per persona. Podríem convidar a dues persones.

L – Molt bé. Com les escollim. Només han de ser dues? Podríem convidar-ne a 4 per un menú de 25. I tots hi sortirien guanyant.

M – No, no, ha de ser un menú de 50, que no falti de res.

L – I a quin restaurant havies pensat?

M – En un d’un conegut meu.

L – Que passa per dificultats i així l’ajudaries indirectament. Molt ben pensat.

M – No, no. Te les taules plenes cada dia……cuina de meravella.

L – Llavors…no entenc….

M – El pla és el següent. Convidem a dues persones. Jo he d’anar-hi, ja que soc l’impulsor de la idea i pago una part.

L – Una part? I tu et convides? I qui paga el teu menú?

M – La cosa és molt simple. Agafo a dos persones, anem tots tres al restaurant, reservo i faig un menú, no sigui que el preu es dispari. Llavors jo aporto 25 euros, el del restaurant em fa un descompte del 50%, ja que és per una obra de proïsme. Tu pagues uns 50 euros, per col·laboradora i et dono un paper d’agraïment. I tot arreglat.

L – Perdona. Jo pago 50€ perquè tu vagis a sopar amb dues persones, que et donaran les gràcies a tu, el del restaurant, com que et coneix et fa el 50% de descompte i tu sols pagues 25 euros per un sopar de 50….Això és tenir cara…..per dir-ho finament….

M – Escolta, escolta….que altres fan el mateix amb les subvencions per la compra de cotxes i ningú piula….

L – Apa, adéu i que et bo…. Ai, ara anava a dir-ne una que no fa per una senyora com jo. Bona nit.

M – O sigui que no vols col·laborà en una bona obra? Quines penques….després dieu que sou solidaris i no sé quantes coses més…..

L – Bona nit i tapat…..

M – Colla de garrepes!!!!!

Ara ja ha acabat el partit. El Barça, un cop més ens ha regalat una final de Champions.

Fins a Roma mal els hi pesi. Ja he caigut al parany.

Avui he fet un exercici una mica “masso”. Per un costat no he “vist” el partit, encara que he enganxat l’orella a la radio i he aprofitat per fer l’exercici “masso” que he dit.

La cosa ha estat anar canviant de banda. Escoltar diverses emissores de estona a estona.

Puc certificar que la cosa te molt mala baba. Per un costat les emissores tradicional d’aquí (RAC1, Catalunya Radio, COM, etc) per altra part les diverses de parla amb castellà i que no sé quines eren, ja que les buscava a l’atzar i no les tinc presintonitzades. Doncs bé, les que parlaven en català, totes defensaven les accions del Barça, amb més o menys afició, més aviat més. Les altres també defensaven l’equip espanyol, amb algunes inflexions que tocaven la línea que semblava que justificaven que el Barça perdés (cosa que ha fet durant molt, massa temps) i que el Chelsea era un equip massa gran pel Barça. En alguns moment només els faltava estar més que contents, i acomiadant “l’equip espanyol” de la Champions. “Espanya no serà present a la final”

Normalment no soc mal pensat, però avui semblava com si el Chelsea hagués de fer la venjança. El Chelsea era l’alter ego de l’equip blanc. Sembla que al final no, ja que només han encaixat un gol, no sis.

Molt mal rotllo. No ho tornaré a fer mai més.

Llegeixo un cop més que un militar sud-americà (però podria ser de qualsevol altre lloc) el porten a judici i es declara malalt, desequilibrat mental, etc. Fins aquí normal, si no fos un militar.

No és la primera vegada que passa, ja coneixem exemples variats de tot tipus de generals, coronels, etc. que quan van amb els galons, estrelles i demés medalles, es mostren terribles, quan no faltats de tot escrúpols, però quan han de seure en front d’un jutge, els venen tots els mals de ventre, per dir-ho finament. I llavors la meva idea de si ho van fer per convicció o per ordres. Si ho van fer per convicció, llavors son uns covards en el moment de ser jutjats. Si ho van fer per complir ordres que no compartien, van ser covards en aquell moment.

Sempre he pensat que un militar ha d’assumir les seves responsabilitats, com totes les altres professions assumeixen o haurien d’assumir les seves. El que sempre em sorprèn és que un militar, que s’acusa de criminal, no per fer de militar, si no per fer servir les seves armes per eliminar gent presumiblement innocent, es rebaixi a fer aquests paperots. I penso, humilment, que aquests senyor (per dir-ne alguna cosa) tenen un qualificatiu, el pitjor que se li pot dir a un militar, covard.

O estic equivocat i te una altra lectura?

Surt el sol i em troba a la plaça Sant Jaume. Avui és un dia diferent.

El cel clar i a sota tot ple de llibres i roses. I molta, molta gent.

Ja tinc anys d’experiència per a no creure-ho. No és que aquesta gent d’aquí es deleixi pels llibres i l’amor transmutat en roses. No és cert, sols un ritual. Un ritual que, entre tots, ens hem cregut, diu el cínic o el pessimista.

Potser no tinc fusta de pessimista, potser soc innocent o incaut, però vull pensar que avui si, avui fem el gest d’agradar-nos llegir, com les promeses de cada any d’anar al gimnàs. Avui fem el primer pas, comprem el llibre que “llegirem”, aquest és el propòsit. Potser després criarà pols en algun racó. Però quasi segur que l’encetarem…i, qui sap, pot donar-se el cas que sigui el primer d’una llarga trajectòria.

El llibre, aquest objecte que ben tractat, segur en fa més savis…o al menys ens distraurà, reconfortarà, volarem a altres mons, o plorarem….tot un munt d’emocions en la més negre de les tintes o el més blanc dels papers.

I què dir de la rosa. Tots volem que ens estimin, i aquest dia ho volem una mica més. I potser també volem estimar, cosa quasi més important. De totes maneres, quantes roses serviran per a cobrir aparences, quantes per tapar forats sentimentals inabastables…..i quantes per descobrir el que no sospitàvem, aquella cosa sorprenent i misteriosa que t’omple de un no sé què meravellós.

En aquest dia, llarg o curt, ple de gent o soledat, només desitjar que tingui tothom un bon llibre a prop, temps per gaudir-ho, i, com no, una rosa donada amb tot el paquet complert del que representa. Com si fos la primera vegada.

Bon Sant Jordi.

Dos gotes de terratrèmol.

Una avia que la treuen de entre les runes després de dos dies enterrada i que diu que tot aquest temps ha estat fent mitja. Genial, això demostra un caràcter i una visió de la vida que ja ens agradaria tenir sempre. Senzillament genial.

El president d’un país que ha estat colpejat pel terratrèmol. Diu que s’ho han de prendre com si passessin un cap de setmana de càmping. Els comentaris que faria no son de bona educació.

Tot això només demostra que per ser persona cal treballar el caràcter. Per ser primer ministre, a la pràctica ho pot ser qualsevol. I quan dic qualsevol, ho dic amb totes les accepcions de la paraula.

Algunes vegades no trobem a faltar alguna cosa fins que ja no hi és.

A mi m’ha passat amb els cambrers. Ja no hi son, han desaparegut del mapa. Ara trobo a faltar la persona que, moltes vegades  sense fer-hi molt cas, ens feia humana una cosa tan aparentment simple com servir-te una copa.

Era tot un ritual, amable, que et feia sentir bé. i tenies la copa en front sense esperar molt, amb una amable paraula.

Tot això s’ha perdut. Ja no trobem professionalisme, ara sols trobem una persona, que generalment no parla el meu idioma, que no m’enten, a qui he de repetir la petició, m’he d’esperar, m’aboca la copa per sobre, em serveix la copa mullada, ni et mira, et tira les coses més que no de les posa a la barra. Vaja, un desastre.

Per això, pensant, he vist que la culpa no és del cambrer, és de l’amo del bar o restaurant que vol explotar un personal poc preparat i que arreconen aquell altra que val, però costa uns euro més.

I tot plegat, si ho fan, és perque jo els hi deixo fer. S’acabat. Estic deixant d’anar als locals que fan servir aquest metode. Al menys ho intento. Però és tan dificil trobar-ne un amb el verdader professional.

On son els cambrers amb ofici?

Ja fa temps que no deixo propina. Pràcticament ningú compleix les espectatives. I si volen propina, han de complir al menys tres condicions. I no ho aconsegueix ningú ultimament.

Els oficis es perden….malauradament.

I és culpa nostra. N’estic segur.

Vull fer una cosa, requerir un servei de l’Administració i no sé com fer-ho. Penso que el primer pas serà informar-me.

Telefono a quarts de nou del matí al número d’informació pertinent. He d’esperar fins que una persona estigui disponible. Explico, el millor que sé, el que vull. Em diu que he de parlar amb un tècnic especialista i he de personar-me a les seves oficines ara mateix o no tindran temps de fer-ho. No m’assegura que ho aconsegueixi amb tan poc temps.

Ho deixo tot i vaig del Poble Nou al centre de l’Eixample. Agafo un taxi, no fos cas arribés tard.

He de fer cua. Quan em toca, torno a explicar el problema i la solució que veig. Em diuen que és a l’altra fila. Mala sort, allà posava informació, però la informació era que era a l’altra fila, que no posava informació.

Arribo al taulell i, per tercera vegada, explico l’historia. Cada vegada ho faig millor, en el teatre, d’això en diuen assaig, i funciona.

Em diuen que vagi a la porta número X. Com que és tancada, truco. Una veu em diu que esperi. Com que és en un passadís, tiro una mica cap enrera per no interrompre el pas. I, quina casualitat em quedo en front la porta X+1 que és oberta. Dins una noia treballa en un ordinador. Em mira, i em pregunta que vull. Li dic que estic esperant a la porta X. Em diu que és igual, que passi.

Torno a explicar el problema. Em diu, que sap de que parlo, ho ha vist a l’ordinador. Em diu que cap problema, que ja ha a demanat a l’ordinador les dades i que sols esperava una trucada meva. Omple no sé quina base de dades a l’ordinador (jo no ho veig) i quasi sense preguntar res, veig que surt un paper per l’impressora. Em diu que si tot és correcte. Ho miro i m’ho explica. Tot correcte.

Després agafa un post i m’apunta un número de telèfon i un nom. Em diu que si alguna altra vegada necessito el mateix que truqui a aquell número i que l’encarregada de la secció és diu Tal (el nom que m’apunta) i que no pateixi que ho tindré donats els antecedents que ella ha escrit a l’ordinador. Que ha estudiat el cas i que tot és correcte.  M’ha dit que la propera vegada els hi doni 24 hores més de temps.

No sé si he donat o no les gràcies, suposo que si. M’acomiada amb un somriure que suposo era el reflex de la meva cara de no creure-ho.

¿Com pot ser que treballin en el mateix lloc persones tan extremadament diferents de ganes de servir? Si cobren el mateix, és una solemne injustícia.

M- Mare de Déu, on sóc?

Ll- Em sembla que han renovat el bosc i ……

M – I no trobo el niu….He sortit un moment i va, i m’ho canvien tot…ara on sóc? On és la meva estimada contrasenya?

Ll – Tu ets aquí mateix, on eres, però una mica canviat… no t’has d’esverar.

M- Tu ho tens molt fàcil, però els mussols ens movem de nit i de dia fa massa llum….

Ll – Espera la nit…

M- I llavors tot serà fosc i no m’hi veuré…

Ll – Qui t’entengui que et compri. No aguantes res. Si només ha estat un petit canvi.

M- Un canvi? On és la meva capçalera? On són els meus colors?

Ll- Calla una mica, deixa de somicar i et fas un nou cau ben bonic.

M- Ho dius molt fàcil tu……

Ll – Apa, mussol, que ets un pupes de res….

M- Aquests invents els carrega el dimoni…

Ll- I tu que ets un pocapena. Va ànims….pensa que és per anar a millor.

M- Però……on sóc?

Benvingut a Blocs de GràciaNet. Aquest és el teu primer apunt, que pots modificar o eliminar per encetar el teu bloc! 😉