El mussol i la lluna

Mussol – Hola lluna! Com has passat aquests dies?

Lluna – Una mica com sempre, sola.

M – Perquè serà que ens fa tanta por la soledat?

Ll – Per un motiu molt clar, la mor

M – Tu creus que la mort i la solitud son coses semblants?

Ll – La mort és el pas que fas més en solitari. Ets tu qui et mores, per més que t’envoltin els que estimes o els que odies o ets sol. És la cosa teva més teva de totes.

M – I tu penses que quan estem sols pensem en aquell moment de transit?

Ll – No, potser no sempre, però els humans i altres animalons esteu acostumats a ser socials, a fer vida en comú i quan no teniu una dèria determinada us trobeu nàufrags i desvalguts, tot sols.

M – Potser si. A mi, certament m’agrada sentir l’escalfor d’una conversa, d’una mirada, d’una pell propera….

Ll – En el teu cas d’una ploma propera….no?

M – Bé, la d’una mussola o dels meus mussolets….

M – I tu? No et trobes sola aquí dalt?

Ll – Fa segles que vaig tontejant amb aquest planeta vostre tan blau i encisador.

M – I què, i què…?

Ll – Què vols dir?

M – Que si……,vaja, que si……

Ll – Sola com la Lluna….suposo que no vols dir……

M – No, no…..Això si que és trist.

Ll – Però jo no soc humana, ni tampoc animaló, soc més dura i freda…com la mort.

M – Doncs que vols que et digui. Penso que ens aniria bé anar a destapar alguna botella i deixar-nos de reflexions. Una botella que ens aportés una mica de sol al cos. Som-hi?

Ll – I els Reis? S’han portat bé amb tu?

M – Soc poc amic de monarquies….ja ho saps…per això espero les rebaixes…

Ll – Tan romàntic com sempre….

M – Doncs mira que tu, treure el tema de la parca avui..? Apa, som-hi que la mussola està donant el sopar als mussolets. Avui ha estat un dia molt de família.

Ll – Ho veus? Els dies feliços són dies amb família, amb gent….I ara mateix vols anar a prendre alguna cosa amb mi, per no estar sol.

M – Ep, que jo no he tret el tema de la solitud, …

Ll – Es veritat, tu només vols anar a prendre una copa….Sempre tan pràctic….tan materialista.

M – Digues el que vulguis però anem que fa fred i plou.

Ll – Homes…..

M – Mussol, soc un mussol, a veure, repeteix M-u-s-s-o-l

Ll – Anem…apa.

Lluna – Aquestes festes no hi serè….

Mussol – Vas de viatge?

Ll – Com sempre. Aquest any em toca amagar-me el 27, o sigui que…..

M – A més farà núvol…..tampoc se’t veuria..

Ll – Per això vull desitjar-vos que passeu uns bons dies de Nadal i ja ens tornarem a veure l’any vinent.

M – No serà que t’ha tocat la loteria i vas al Brasil?

Ll – No jugo mai a la loteria, jo sempre vaig com un rellotge, je, je. O els rellotges van com jo.

M – Doncs jo si que hi jugo, al menys per Nadal, és la tradició. Encara que no m’ha tocat mai.

Ll – Tu molt rondinar, però en el fons ets un tradicionalista.

M- No massa. Encara que m’agrada veure la família tots junts per Nadal, menjar la tradicional escudella, la bestia farcida, els torrons, el cava….tot això amb companyia dels teus, m’agrada. Que vols fer-hi? Vols venir, seràs ben vinguda.

Ll – Ho sento, però aquest cop serè a la fosca. Que tampoc va malament, de tant en tant, retirar-se a meditar sola.

M – Encara que tu et passes molt, ho fas un cop cada quatre setmanes…

Ll – Tenim tantes coses per meditar….

M – Com quines?

Ll – Ara mateix els diners del finançament….quasi res….

M – I que me’n dius del Barça?

Ll – I tot l’Estatut…..

M – I que me’n dius del Barça?

Ll – I les seleccions….

M – Però anem a 12 punts….

Ll – I la crisi…..

M – Al final em faràs emprenyar….Tot això ja ho sé, i no hi vull pensar, al final sempre em tocarà rebre les bufetades a mi….i tu ets allà dalt, mirant i com si res….

Ll – Es que no us hi veig solució…

M – Doncs mira que jo…..Vols una copeta de cava? Brindem que el 2009 puguis il·luminar els caps de tots i, per una cosa miraculosa, ens puguem entendre, encara que sigui una mica.

Ll – Per això fa falta molt cava i molta, molta sort….Em penso que no tinc tanta influencia.

M – Va dona, fes-hi alguna cosa. Tu pots.

Ll – Ho intentaré un cop més. Que tingueu unes bones festes de Nadal i espero que l’any 2009 sigui tan bo com espereu…..

M – Igualment Lluna. No sols com esperem, si no amb optimisme….

Ll – Estàs que no et conec…..optimista tu?

M – Una bona copa de cava, bona companyia i un racó calent, fan meravelles…ja ho veus. Bones Festes….i una abraçada, encara que sigui en la distancia….

Ll – Potser si que serà un any bo…..una bona abraçada….

Estic preocupat. No sé si esborrar-me del blog o trencar el mirall del bany.

Tot va començar fa temps amb uns comentaris estranys que tenia al bloc. Primer tots eren de porno de noies jovenetes, I clar, vaig anar corrent al mirall. Vaig veure una cara que demostrava una gran luxúria i em vaig espantar. Era luxuriós? Vet aquí.

Després van ser els anuncis gais….i també em vaig mirar al mirall. Decididament la meva cara tenia uns trets diferents. Inclòs em vaig fer l’ullet….

Després els anuncis de viagres i companyia…..Aquest cop no vaig mirar el mirall, va ser al sortir de la dutxa….mira que si….

Immediatament en van venir uns que no entenia…eren en japonès. Corre altre vegada al mirall. Si, em veia un color groguissó, però els ulls no acabaven de fer el pes, no eren tan allargats….i el cabell tampoc acabava de ser llis….Vaig pensar que és que no havia acabat de fer la transformació….Vaig començar a menjar amb bastonets…..i la veritat no era cap expert….

Després van venir els prozacs, valiums, i altres. El mirall, indefectiblement em mostrava una persona angoixada, amb estrès, les bosses als ulls, tremolós, les pupiles dilatades….decididament era un manyoc de nervis….

Però ara, ara han començat a bombardejar-me amb anuncis de productes contra la menopausa….Aquest cop també me mirat l’engonal, no sigues cas que després de tota una vida, la cosa hagués canviat. No ha canviat….

Llavors em pregunto….Com notaré la menopausa?

I la pitjor….Què faig? trenco el mirall o esborro el blog?

Potser el millor és no fer cas?…O espero la menopausa?

Per si fos cas prendré prozac……o no?

És un viure sense viure….

–          Pare, aquest any no encenen les llums de Nadal?

–          No fill, la crisi. Hem d’estalviar llum.

–          Pare, l’arbre de Nadal no fa l’olor de pi, com l’any passat..

–          No fill, la crisi. Ara l’han fet d’un material reciclable…..

–          Pare, no comprem turrò al lloc de sempre?

–          No fill, la crisi. Aquest any en comprarem una barra al super que és més barat.

–          Pare, vull un tren elèctric per Reis….aquell que fa fum i soroll..

–          No fill, la crisi. Aquest any tindràs un parell de mitjons, una jaqueta nova i coses pràctiques.

–          Pare, anirem a sopar a fora per Cap d’Any, com l’any passat?

–          No fill, la crisi. Aquest any us comprarem uns espanta-sogres i ho farem a casa que és més barat.

–          Pare, i amb tot això, els nens que es moren de gana ¿podran menjar?

–          No fill, la crisi. I que som una colla d’imbècils…..

Ara començo a gaudir de l’ordenament de carrers que van fer fa temps…Fins ara no ho havia entès. Entre les avantatges i desavantatges, predominaven les segones.

Ara ja no. He vist que la meva vida era monòtona, gris, ensopida. Gràcies a aquesta remodelació tinc més “vivilla”.

Surto de casa i he de mirar abans de posar el peu fora del portal, per si ve cap moto, no fos que perdés la cama.

Travesso el carrer i he de mirar amunt i avall per evitar motos i bicicletes. Dic amunt i avall, ja que el carrer és d’una sola direcció, però no per les bicis i les motos. Ells tenen dispensa, es veu.

Quan he d’agafar el cotxe, sols per imperatius del guió, tinc molt més temps per anar escoltant la radio, la música, etc. ja que, com que he de donar una gran volta i els carrers principals tenen més càrrega de circulació, tots anem respectant molt més els límits. Inclòs ara el límit de 30 em fa riure….si mai hi arribo….

Tinc la immensa satisfacció que ara, he de parar atenció, molta més si vull arribar sa i estalvi. Ara tinc un motiu per tenir els meus sentits sempre a punt. Quant una moto et surt d’una cantonada, a 90º i s’inclina…(van a 60 o més) sents una descàrrega d’adrenalina increïble. A més a l’hora baixa, sense llums, ho fan encara millor.

És com tornar a sentir-se viu…(no sé per quant de temps) però realment he de felicitar als que van parir aquest sistema tal com és ara…..

I a més has de fer-ho tot mirant a terra, no sigui que trepitgis qualsevol resta de ignota procedència, però que generalment fa pudor…..

Si no viviu a Gràcia….en aquestes magnífiques illes….no sabeu el que us perdeu…..Fins fa quatre dies no sabia que podia saltar tan ràpidament i que tenia tants reflexos…Una meravella….M’he descobert a mi mateix.

Ara ja sé perquè venen tants a Gràcia. Per viure l’aventura.

No ho recomano per gent gran, famílies amb gent menuda, etc. llavors els sobresalts son perillosos….

Ara que tot sembla tan “natural” que només podem menjar productes “ecològics”, “bios” i altres. Ha sortit un article, ben raonat on es parla clar del tema.

No soc pro”productes-ecològics” ni contrari. Em semblen millor una agricultura raonable, més que un o altre extrem. Com sempre, no tot és blanc o negre.

Vaig molt pels mercats. No sols és una feina, és que m’agrada veure la fruita, la verdura, la carn i el peix. He vist coses suposadament “ecològiques” que no em posaria a la boca mai, i també d'altres que no ho eren i tampoc. Però la perfecció no existeix i hem de menjar.

Tampoc és cert que el més car sigui el millor. Algunes botigues cobren un euro o dos més per passar un drap i presentar-ho amb llum de color sobre un fons idíl·lic, però tot pot ser teatre. Encara que no sempre. Quasi sempre podrem trobar un bon producte es digui d'una manera o altre.

Si en voleu saber alguna cosa més,

http://www.revistadelibros.com/articulo_completo.php?art=2938

És molt llarg i potser pesant pel que no hi estiguin molt interessats, però, el trobo molt realista.

He de demanar disculpes. Vaig fer l’acomiadament d’un amic i avui ha vingut l’expert i la fet reviure. De totes maneres sembla que li queda poc futur. Però tornem a poder fer coses junts i, com diuen, qui dies passa, anys empeny.

Dona gust poder escriure a l’ordinador i que ho faci. Que puguis fer els calculs i no es quedi parat…..etc.

La informàtica te coses aquestes coses. Ara ja semblo un futbolista…el futbol es así…

Amic, t’escric una de les últimes cartes. Estàs malalt, m’han dit. Tens un estrany virus, o varis que no et deixen funcionar a la velocitat adient. Segurament t’han de canviar el disc dur i això és tan greu que possiblement no voldré que et facin trossos i en compraré un altre, que possiblement també, poc a poc, es vagi fent amic.

He aprés moltes coses a través teu i amb tu. M’has fet la punyeta algunes vegades i altres m’has portat bones noves d’altres amics de carn i ossos.

Avui, quasi ets un dels meus cordons umbilicals amb el món. I sens dubte, quan tingui l’altre et trobaré a faltar els primers dies, on aniré buscant les coses que ara conec tan.

Una cosa t’he de dir, i és que mai t’he arribat a conèixer bé. Sempre has estat un gran enigma per a mi. Teclejo i tu em mostres les lletres, però no sé com ho fas….i si m’equivoco tu m’ho senyales. Algunes vegades, les més, no et faig ni cas, però tu fas la teva feina. Calcules amb una rapidesa envejable, tan, que ja quasi no recordo com es fan les quatre regles i faig servir només les formules que ja tens incorporades. Et dic una paraula i la trobes mil·lions de vegades amb tots els significats imaginables i més i tot. Puc parlar amb gent estimada i altres que no conec.

M’has estalviat moltes coses i m’has carregat amb moltes feines que si no fossis aquí, no faria. El balanç és bo.

 No sé on aniràs i penso que el millor seria que et busqués un lloc per passar els anys que et poden quedar fins que la tecnologia et deixi arraconat, una mica més que ara. Ara ja ets vell, més que jo, has envellit només en uns pocs anys. Però no pateixis, això de la vellesa és totalment relatiu. Encara que dir això pot sonar com un engany més de la societat actual que va al Dir, liposuccions, règims, etc per tenir una figura bona i després diuen que l’important és a l’interior….Coses dels humans, que tu tampoc deus entendre….i no et sabria explicar….

Una abraçada i espero que el teu proper company, sigui millor que jo….Disculpa si m’he fet alguna escatologia amb la teva família i parentela, en algun moment de crispació, era només cosa dels meus nervis, que ja saps no son cap meravella, com el meu mal geni característic,….o això diuen…encara que no t’ho creguis, en el fons soc molt tou. I l'interior és el que compta.

Repeteixo, una forta abraçada i fins sempre. 

Un bon dia el Sr. Imbècil, llegint el diari, va veure, per primer cop unes declaracions d’un gran magnat, el Tio Gilito, que deia que l’Estat havia de intervindra el mínim en la vida de les persones. Donava tota una sèrie d’avantatges i l’Imbècil s’ho va creure.

Així que va fer-se d’una mútua de salut per no anar a la Seguretat Social, va invertir el que tenia, i el que no tenia, en un pla de pensions, per si fallava la Jubilació, va comprar una casa amb una hipoteca esplèndida, només 5 punts per sobre del referent borsari, va començar a viure prescindint de l’Estat.

Era veritat, no s’havia d’anar sempre trucant a la porta del Papa Estat per tal que et solucionés els problemes, érem una societat madura i havíem d’espavilar-nos cada un per si mateix.

Es va fer a ell mateix i n’estava molt orgullós.

Un altre dia, fa poc, va llegir que el mateix magnat, el Tio Gilito, que li havia ensenyat la gran divisa de la seva vida, ara volia acollir-se a uns prestem extraordinaris sense interessos que exigia de l’Estat per salvar les seves empreses.

L’Imbècil va voler fer el mateix. Va argumentar que amb ell també es salvarien el banc on tenia l’hipoteca, la botiga de la cantonada, el sabater del carrer Gran, el bar de la plaça, el barber, etc. que tots depenien, fins a cert punt d’ell.

Ara l’Imbècil no entén com al magnat que li va ensenyar tot a la vida, se li han canviat les idees i vol que el Papa Estat el tregui del fang i a ell ni li fan cas, li apugen la hipoteca, la benzina no baixa, etc. I a més ha de subvencionar el magnat a defensar els seus negocis, amb els seus estalvis, dipositats en els bancs i caixes de la rodalia.

És el que li vaig dir: Tu amic Imbècil, sempre seràs igual i els temps canvien…..Res és immutable. Però no ho entén….i mira que és fàcil.

Qualsevol semblança amb un fet real, és pura casualitat i l’autor no se’n fa responsable.

Avui, a la feina, m'han volgut vendre, entre d'altres, uns versos. I, que voleu que us digui, m'ha obert la gana de més. He tornat a mirar l'Esteller…. una debilitat com altre.