La closca de la poma

Jump to Comments

Dinou esglaons, pujats d’un en un, fins arribar al destí, la primera planta, que per capricis humans es feia anomenar ‘el principal’. A dreta i esquerra, una porta en cada en cada direcció, en Felip no va dubtar, casa seva era a l’esquerra. Un altre cop una porta amb un pany. Sense cap tipus de dificultat obrir i entrar en el seu petit espai de mon. Parets blanques, sostres alts, bigues de fusta, i tot un pany de paret decorada amb una col·lecció de centenars de clauers.

A escassos cinc passos més enllà el menjador, el qual estava presidit per un enorme butacó, company de llargues hores de lectura i curtes becaines a l’estiu. En Felip es va anar treien la gavardina i el barret, deixant-los de qualsevol manera per sobre d’una de les cadires que acompanyaven la taula on solia dinar. Un cop, l’home ja va estar més còmode, va fer un salt i es va aposentar en el seu estimat butacó, va treure el tovalló de paper de la butxaca de la camisa, i va dirigir la seva mirada cap a un aparell telefònic, el qual es trobava col·locat sobre una tauleta auxiliar de fusta pocs centímetres més enllà del ja esmentat seien.

El dit índex de l’home calb va anar fent girar la roda del telèfon, fins a nou vegades, començant per un sis i acabant per un dos. L’atrotinat aparell començar a pronunciar els seus habitual tons de trucades. De cop i volta la repetitiva melodia monotó es va trencar, un veu jove va pronunciar amb entonació interrogativa:

– Hola! Digui?…