Contra els barbarismes
Estic molt d’acord amb l’article d’Antoni Puigverd sobre el ‘Retorn dels Bàrbars’, publicat a La Vanguardia el passat dissabte. Almenys en la descripció d’un problema que està molt vinculat a la cada vegada més triomfant ‘arquitectura dels espais hostils’, totes aquelles mesures que serveixen per reduir el vandalisme en espais urbans. Interiors d’illa enreixats, nombroses càmeres de seguretat, dobles portes en comunitats de veïns, etcétera, són les mesures més habituals contra els bàrbars que descriu Puigverd en el seu article.
No obstant, els bàrbars no són elements ni de l’imaginari del politòleg Samuel Huntington ni del novel·lista sudafricà JM Coetzee -pensant en Waiting for the Barbarians-. Els bàrbars no viuen a l’altre costat de l’Imperi, darrere les fronteres, i nosaltres esperem contenir-los darrere de les muralles.
Les úniques fronteres són les mentals, les seves per entendre la convivència, però també les nostres, per no comprendre que els bàrbars formen part de la nostra societat i, sobretot, que són el reflex d’una societat amb un sistema educatiu que fa aigües.
Els bàrbars són part del nostre fracàs, d’una civilització que creu més en reformar cent o mil vegades el Codi Penal o incrementar la pressió policial que en replantejar-se el futur del sistema educatiu i socialització dels individus. Potser com diu Puigverd, els imperis del bàrbars són irreversibles. No obstant, replantejar-se què fem malament per millorar l’horitzó no hauria de ser una fita tan complicada. No sóc dels que crec que els temps pretèrits fossin millors. Sempre tenim temps per deixar un futur millor. Almenys cal intentar-ho. L’horitzó promet.
PD: Interessant la reflexió d’una pel·lícula canadenca cabdal: ‘Les invasions bàrbares’
Aquests bàrbars són un producte de la nostra societat avançada de consum que crea continuadament individus egoistes, malcriats, balafiadors i insolidaris, que solament satisfan els seus instints, consumeixen i busquen sempre el seu propi profit. Els valors cívics i el respecte dels espais públics i/o comunitaris no figuren en el seu diccionari.
Són, alhora, botxins i victimes d’aquesta societat que hem fet i fem entre tots i solament podrem superar aquesta barbàrie, aquest fracàs col.lectiu, si transformem positivament la nostra societat entre tots.
Francesc said this on 31 agost 2010 at 15:25
M’agrada. Crec que has entès el missatge del post! Gràcies pel comentari. 🙂
Miquel said this on 31 agost 2010 at 15:58
D’acord, sempre és el mateix. Fer un món on la màxima sigui fer persones, un món per les persones, no per les coses, en especial el dur metall de les monedes. Sembla que la formació de persones sigui menys important que les obres públiques, i no és cert. Sense una bona base de ciutadans que es respecten, no existeix més que la foscor. O potser a alguns ja els va bé, però tampoc sé si es podran mirar al mirall i ¿on viuran?
cani said this on 2 setembre 2010 at 21:33