M – Que callis! Calla! Calla! (la Marta s’ha alçat)
Ll – (satisfeta que no se’n vagi) I t’he enganyat jo, i estic contenta d’haver-te enganyat! I mira: me n’en ric de tu, com tothom , mira! (riu com una boja!. Sí, sí, me n’enric! I encara espero l’altre! (ell corre cap a la taula i agafa la ganiveta)
M – Pel nom de Déu que aquí mateix…!
Ll – (corrent a agafar-lo pel braç esquerre) Sí, sí, t’enganyo! Encara t’enganyo! Que vindrà l’altre! (arrenca una rialla feréstega)
M – Alçant la ganiveta – Que et mataré!
Ll rient i plorant – Mata’m! Mata’m! A que no em mates!
M – Què anava a fer! No puc, no!
Ll refermant-s’hi al veure que s’aparta – Ah, covard! Que ja es veu que t’has venut per diners! (Agafant-se a Menelic perquè el fereixi)
M – Doncs té! Maleïda! (ferint-la en un braç)
Ll satisfeta – Ah! A la fi!
M – llençant el ganivet amb espant – Oh, Déu meu! Què he fet jo!
Ll – És sang! Sang meva! I tu has sigut!…(sostenint-se a la taula) Oh! Quin goig! Si ric! Mira com ric! I ara ric d’alegria!
M – Maleït jo! Maleït jo cent cops, que sóc com les bèsties salvatgines! (Quedant assegut en una cadira i rebregant-se el cap entre les mans)
Ll corrent a ell i caient de genolls i abraçant-s’hi – No, no! Si dic que estic contenta! Si jo vull que acabis amb mi! Que jo vull que em matis! Vine!…Aquí….a dintre el pit!
M volent-se apartar amb terror – No! No! Deixa’m!
Ll plorant sense deixar-lo apartar – Si és que jo no puc viure d’aquesta manera! (ella es va apoderant del cor d’en Manelic) Que he sigut amb tu la dona més dolenta del món; i això no ho puc desfer!…Ni el passat de la meva vida tampoc, que no hi ha forces que ho desfacin! (amb desesperació) Vine, vine; que en tant que volia viure no he tingut coratge per dir-te el que he fet jo i el que he consentit, i ara que em vas a matar, ara t’ho diré tot, ara!
M que la volgut interrompre – Sí! Digue-m’ho. Digue-m’ho.
Ll sanglotant rabiosa – M’han tractat com una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli! Mata’m! Mata’m!
M subjectant-la, plorant – Marta! Ai, Marta!…Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! T’estimo! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu es va fondre mirant.te. I t’he estimat encara més al venir a trobar-te, pobre de mi, davallant a salts, com l’aigua del cims a ajuntar-se amb l’aigua del mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d’amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m’atraus a mi; perquè et desitjo i t’estimo, Marta! (ella es vol desprendre d’ell amb energia bregant) i ara més, ara més; per…perquè no ho sé el perquè, ni em fa falta el saber-ho! Perquè m’has enganyat potser; perquè he sentit la calor de la teva sang; perquè t’he respirat a tota tu tot jo! I mira, per mi no ha lleis d’ací baix ni res que m’aturi, que els llamps i les metrallades m’han fet lliure, i vull jo, perquè ho vull, besar-te i mossegar-te fins a l'ànima, i estrenye’t en mos braços i ofegan-t’hi en ells, confonent en un afanys rabiós la mort i la vida, com a home i com a fera, que ho sóc i ho vull ser sempre home i fera, tot junt, tot, contra de tu i amb tu, i contra tothom, de la terra (la té a ella en sos braços mig desmaiada. Mira cap a la banda de la cortina i se l’emporta ràpid a l’altra banda en sos braços) I ara que me la vingueu a prendre! Ira de Déu! Que vinguen!
Ll – Déu meu.
M – Marta: ets meva! (aixecant-la en sos braços i anant-la a besar)
Ll – No! No! (no consentint-ho i fugint d’ell)
M – Marta?!
Ll resolta – No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones perquè no saps tot encara. Doncs a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga!
———————————————————————–
Com que ahir a la nit es van repartir els premis Max de teatre, avui volem fer un petit homenatge a tots aquests centres de Gràcia, que amb els molts esforços que sap moure la voluntat desinteressada i l’amor a la nostre cultura, fan possible que el teatre sigui a l’abast de molta gent, sembrant l’afecte per aquest art tant arrelat a la nostra tradició. Creiem (tant el Mussol, la Lluna i jo mateix) que ells si son dignes de tots els Max.