El mussol i la lluna

(Que bonic,MUssol ets un romantic,),Mi madre siempre decia que “París bién vale una misa”,sobre los años sesenta fuí a ver la pelicula”La última vez que vi París”me gusto tanto que podria decir que es la peli de mi vida,tenia unas ganas enormes de visitar París,y todo,que hemos tenido mucha relación con Francia no nos habiamos movido de Collioure,que es un pueblo precioso,y Perpinyan.,pero por fin y gracias a la insistencia de mi hija el verano pasado fuí a Paris,me gusto mucho,pero la pena fué que yo ya no tenia los 17 años de entonces. “c’est dommage”

Paris val una misa i molt més. La gran avantatge de Paris, és que no hi ha un sol Paris, hi ha tants Paris com ulls que miren i “quartiers”. Les tres primeres vegades que vaig anar a Paris (hi he estat més de 25 vegades) vaig fer-me un fart de caminar i caminar. Només mirava i mirava. Això sí, amb una programació molt ben feta amb llibres, guies, etc.
Especialment llibres que explicaben com era Paris. Per cada autor éra un Paris.
Crec que el conec be. Però sempre que hi vaig, a més de saludar sempre a les meves novies (visita obligada e imprescindible), intento “descubrir” alguna cosa nova. Hi és possible. No s’acaba mai.

Cani, ¿que no té histories el mussol?sembla que tingui vacances.

Molta feina. Sembla que hagi tornat a l’universitat, juny i atrafegat. I no acabo fins el dia 7 de juliol.
El telefon no para, el correu ple, no he pogut fer la declaració….és una mica estressant. Però ja passarà.

Cani: Jo crec que el mussol et fará molt mala cara per que fa molts dies que no li fas cas.!AH, mi vida ya no tiene sentido sin tus historias !

Estimat mussol, això que li dius a la lluna (“imagina un carrer”), és el títol d’una novel·la que he publicat fa poc (Guillem Sala Lorda, Imagina un carrer, Empúries, 2007). M’ha fet gràcia explicar-te la coincidència, que no és l’única. A mi també m’encanta passar-me per les gelateres italianes (magistrals!) abans o després d’anar al cine. I passejar carrer avall… Feliç lluna plena!

@guillem

La realitat és que, amb els anys, he arribat a la conclusió que les coses no existeixen, les imaginem. I això ve d’una serie de comentaris de la meva parella que sempre que anem junts mai veiem el mateix mon. Resulta curiós que cada un pot explicar com va anar una excursió, un viatge, etc. d’una manera que l’altre, alguns cops, ni reconeix. I això em va fer pensar que veiem coses diferents i algunes vegades els mons coincideixen. Per sort.

Meridia