Tornava a bufar fort. En Cinto caminava encongit, inclinat endevant amb el vent de cara. Avançava poc a poc i amb el pas insegur devant la ventada. Volia arribar a un recer el mes depressa possible, però es trobava a camp obert i el recer encara era lluny.
Sentia com l'aire el pentinava i l'acaronava de manera maldestra. Ell no ho volia. Sabia que el vent guanyaria i li tornaria la por i l'angoixa. Maleït vent!
Un cavall desbocat avançava per l'aire. Blanc i lluent, amb la crinera al vent, va passar per dintre seu. El sol de ponent deixava anar guspires que li travessavel els ulls.
Tenia por de la nit, especialment d'aquella nit. Per això seguia endavant amb decisió.
El terreny era costa avall i ple de pedres. No havia volgut agafar la carretera. El podien arrivar a veure i conèixer. Preferia la solitud.
Els peus li relliscaven per les pedres que el feien entrebancar. Tot el seu voltant era ple de pedres, sense arbres que el defensessin del ven, només romaní, gatoses i petits arbusts que amb prou feines aixecaven un pam de terra.
Va ajupirse per agafar un bri de farigola. Era florida, tota plena de petites flors morades, molt, molt petites. Les va mirar. Les flors reien. ¿De qui? ¿d'ell? No, es que les flors sempre riuen. ¿Per què riuen les flors, si fa vent?
Va posarse la branqueta de farigola a la boca, com si fos una cigarreta.
Les pedres xiuxejaven i el miraven de reull. Ell no en volia fer cas i seguia avançant.