Vull fer una cosa, requerir un servei de l’Administració i no sé com fer-ho. Penso que el primer pas serà informar-me.
Telefono a quarts de nou del matí al número d’informació pertinent. He d’esperar fins que una persona estigui disponible. Explico, el millor que sé, el que vull. Em diu que he de parlar amb un tècnic especialista i he de personar-me a les seves oficines ara mateix o no tindran temps de fer-ho. No m’assegura que ho aconsegueixi amb tan poc temps.
Ho deixo tot i vaig del Poble Nou al centre de l’Eixample. Agafo un taxi, no fos cas arribés tard.
He de fer cua. Quan em toca, torno a explicar el problema i la solució que veig. Em diuen que és a l’altra fila. Mala sort, allà posava informació, però la informació era que era a l’altra fila, que no posava informació.
Arribo al taulell i, per tercera vegada, explico l’historia. Cada vegada ho faig millor, en el teatre, d’això en diuen assaig, i funciona.
Em diuen que vagi a la porta número X. Com que és tancada, truco. Una veu em diu que esperi. Com que és en un passadís, tiro una mica cap enrera per no interrompre el pas. I, quina casualitat em quedo en front la porta X+1 que és oberta. Dins una noia treballa en un ordinador. Em mira, i em pregunta que vull. Li dic que estic esperant a la porta X. Em diu que és igual, que passi.
Torno a explicar el problema. Em diu, que sap de que parlo, ho ha vist a l’ordinador. Em diu que cap problema, que ja ha a demanat a l’ordinador les dades i que sols esperava una trucada meva. Omple no sé quina base de dades a l’ordinador (jo no ho veig) i quasi sense preguntar res, veig que surt un paper per l’impressora. Em diu que si tot és correcte. Ho miro i m’ho explica. Tot correcte.
Després agafa un post i m’apunta un número de telèfon i un nom. Em diu que si alguna altra vegada necessito el mateix que truqui a aquell número i que l’encarregada de la secció és diu Tal (el nom que m’apunta) i que no pateixi que ho tindré donats els antecedents que ella ha escrit a l’ordinador. Que ha estudiat el cas i que tot és correcte. M’ha dit que la propera vegada els hi doni 24 hores més de temps.
No sé si he donat o no les gràcies, suposo que si. M’acomiada amb un somriure que suposo era el reflex de la meva cara de no creure-ho.
¿Com pot ser que treballin en el mateix lloc persones tan extremadament diferents de ganes de servir? Si cobren el mateix, és una solemne injustícia.