Hi havia una vegada una nació, Tacanyula, que estava dins d’un estat, Pesanya (que encara no sabia si era una nació, un país o una suma de petites nacions i aquest era part del problema: l’altre eren els diners i el que deixava fer als altres). La gent de Tacanyula no es trobava a gust a dins de Pesanya, i la gent sempre tenia el dubte: marxem o ens hi quedem? Mentre els tacanyols discutien, els pesanyols s’ho miraven des de lluny. Hi havia tacanyols que deien que podrien fer canviar de parer els pesanyols, que finalment s’entendrien. Durant vuit anys, a Pesanya va regnar Ranzà, un rei dolent que no entenia els tacanyols (tot i que deia entendre el seu parlar, el tacalencià). Per sort, el rei Ranzà va deixar de governar i van posar un altre rei, en Patarezo, que deien que tenia millor tarannà i volia fer contents els tacanyols. Tant deia que se’ls estimava que un bon dia els va dir que tot allò que decidissin ell ho acceptaria. Clar que llavors no regnava encara. Prometre és senzill, complir és més complex. També havia dit que trauria els guerrers de les croades i ho havia complert (per què llavors no compliria la seva paraula?)
A Tacanyula governava en Llagaram, un antic batlle molt original, amb el suport d’uns que volien marxar de Pesanya i que tenien un cabdill anomenat Dorac. Semblava que s’entenien. Entre tots els tacanyols van decidir com volien governar i que els faltava per tirar endavant un país viu i amb molta empenta. Van redactar un seguit de normes per poder viure millor, l’Utestat. I el van presentar a Pesanya, pensant que en Patarezo compliria la seva paraula. Per què no ho havia de fer?
Ai las, els seguidors d’en Ranzà i el seu principal hereu, en Joray, van començar a queixar-se i en Patarezo es va espantar si els concedia massa (no hi ha res pitjor que aquell qui governa no pel que vol sinó per por als altres, mai va acabar de quedar clar quin era el seu projecte, federar Pesanya? Qui s’ho creuria d’ara en endavant?). En Patarezo, veient que incomplia la seva paraula, va decidir fer allò del “on vaig dir dic, dic Didac” (traducció lliure de “donde dije digo, digo diego”) i primer va dir que s’havia de complir la norma general de Pesanya, que pel que es veu havien fet descendir dels cels els Déus (suposo que via la Cibeles, ara entenc que posin una bandera tan gran a la Plaza Colón, no fos cas que els déus deixessin de veure’ls). Quan els tacanyols van fer els deures i complien les normes de la Tutinscoció, llavors en Patazero va fer dir als seus que a més a més havia de ser convenient (cosa que devia voler dir no que estigués d’acord amb el que pensaven, sinó que no fes enfadar massa els seguidors d’en Ranzà). Finalment, li va dir al seu ebenista, en Regaur, que esmolés el ribot i les tisores que calia modificar l’Utestat. Sí, però no es notaria massa, va pensar tothom? Llavors en Patarezo va trobar un aliat (no estava preocupat per Llagaram, ja el faria beure a galet, i si no el canviaria per en Llatimon, un altre dels seus amics a Tacalunya), en Sam (que de fet s’hauria de dir Tom, com el de la cabana, tot i que els seus eren experts pescadors de sardines, però, mai havien sabut pescar un bonítol com feien els del nord). I van pactar, cadascú pels seus interessos particulars (en Patarezo sortia guanyador davant d’en Ranzà i en Joray i en Sam podria governar a Tacanyula, el seu màxim (únic) interès, tot i tenir en Nadur que li feia la guitza).
I així fou, en Patarezo pactava a esquenes del seu amic Llagaram i Tacanyula amb en Sam (que per desgràcia no era tan valent com el del Senyor dels Anells). Només hi havia un problema: i si els tacanyols se n’adonaven? Ràpidament, però, un subaltern dels de debó, en Rausa va dir que li estava bé, quan encara no havia llegit l’acord. Només quedava en Dorac i els seus, en Txipu, en Dorai i en Bellatorpa per defensar l’acord que els tacanyols havien assolit. Eren els únics que continuaven veient nu a l’Emperador. I estaven disposats a dir-ho. Abans no s’aprovés van provar pel dret i pel revés de canviar-ne el contingut i més endavant van dir que no pensaven jugar a enganyar els seus. I van preguntar als seus: “Com ho veieu?” i la majoria dels seus, contents de ser preguntats, van respondre: “l’Emperador va nu!!!” i tots van decidir que així ho farien veure als tacanyols.
En Llagaram tenia problemes. El seu gran cap, en Patazero els pressionava, tot i haver pactat a les seves esquenes. Entenia la gent d’en Dorac però no ho podia dir. Què n’és de complicat defensar les coses evidents, pensava tothom. Ell, que no havia participat en tot el procés de discussió (de fet no era el seu Utestat, era de tota la reunió d’escollits, el Manterlap), havia de fer beure a galet el seu poble i provar que la gent d’en Dorac digués que sí. Un company d’en Dorac, que treballava amb el carro, va dir les coses clares un dia que no va poder més i va dir que en Patazero anava nu i que se li veien les vergonyes. En Llagaram el va haver de fer fora tot i que el que feia estava bé i tenia raó.
Arribava el moment que el poble tacanyol havia de votar l’Utestat, i li tocava dir si l’Emperador anava nu. En Patazero, en Llagaram i també en Sam estaven nerviosos. Com podien fer que la gent, avorrida de mentides i frustrades per les imposicions dels pesanyols i les renúncies de certs tacanyols acceptessin allò? I van decidir que en Dorac i els seus no havien d’estar al govern. Van creure que si els feien quedar com els dolents, com a immadurs, com a irresponsables farien veure a la gent que l’Emperador no anava nu. Però l’Emperador anava nu. I si diem que l’anell que duu al dit és millor que abans que no en tenia? Sí, és clar, però es trigaria quasi 300 anys a vestir-lo del tot. A en Sam ja li estava bé i pensava que podrien regnar fins a vestir-lo del tot (tot i que la seva jovenalla que es creia molt radical, serien més aviat els Jubilats més que les Joventuts). Però en Dorac i els seus volien vestir-lo ja, que encara tenien indústria tèxtil (en Txipu ho sabia prou bé, a la seva comarca havien tancat moltes empreses del sector).
Per sort per a ells (i no per a Tacalunya), entre en Llagaram i en Sam controlaven la majoria dels contacontes i pregoners dels pobles, podrien fer veure que la seva opció era la bona. I en Llagaram va fer fora en Dorac i els seus. Deia que el seu govern (que no havia pintat res en el procés) havia d’anar a una i defensar l’Utestat. Ell que s’havia queixat que el tema de l’Utestat tapava la seva acció de govern (construcció de coves i castells i escoles) va fer fora els qui havien fet més escoles i havia posat tothom d’acord, els qui havien fet acords amb els gremis, els qui defensaven els mercats, els qui millorava les atencions als desvalguts.
I un dia molt trist per Tacanyula, els companys d’en Dorac van haver de marxar no fos cas que la gent veiés que l’Emperador anava nu. Però massa gent ja el veia nu. I en Dorac i els seus estaven disposats a dir-ho, potser més alt i més clar que abans.
Perquè hi havia moltes coses per dir: denunciar que si mai manava en Joray l’Utestat no serviria per res; que manant en Patarezo hi havia massa coses que calia continuar parlant. Que l’Utestat no servia per a poder solucionar els problemes reals de Tacalunya. Que l’Utestat només havia acabat dient que un dia els prohoms de Tacanyula (potser emboirats, sempre podrien dir els pesanyols que no ho havien deixat dir com a article de la llei) havien dit que eren una nació (amb veu fluixa).
Si els altres Utestats tenien renúncies, de ben segur que era perquè provenien d’èpoques en les quals els guerrers pesanyols manaven (any 31, any 79) però ara hi havia pau. I no hi havia motius per acceptar renúncies (que no eren perquè no complien amb la Tutinscoció, ni per conveniència, sinó perquè els pesanyols no volien, i punt).
Però també deien: Millor això que res. Es podia entendre, però també calia tenir en compte que passarien molts anys per poder tornar-ho a canviar. I que si ara es deia que no, moltes de les coses bones que hi havia (perquè alguna hi havia, en Dorai ho sabia perquè n’havia escrit una bona part) arribarien igualment quan els calencians i els danalusos ho demanessin. I que no es podia hipotecar el futur dels fills tacanyols. Els joves d’avui dia sempre havien retret que l’any 79 no s’havia pactat bé. I es volia repetir la història? Qui li explicaria llavors als seus fills l’error? Qui estava disposat a acceptar les renúncies? Per què es legitimava aquesta manera de fer del pescador Sam? O de debò encara creien que els pesanyols podrien treure els tancs al carrer? Que no veien que els peuroeus no els deixarien?
Un dia, el 18 de febrer, els tacanyols havien sortit al carrer. N’hi havia més dels que ningú hauria imaginat. Estaven farts, per molts i diferents motius, però aquell dia no va deixar indiferent ningú, per molt que es provés d’amagar o manipular, un poble havia sortit al carrer.
Hi ha moments en els quals els contes es poden explicar de manera diferent. Hi ha moments en els quals, tot i que no sapiguem percebre-ho, hi ha tries que ens poden marcar per sempre. A tots. Diuen que sempre és millor poder triar. Diuen que sempre és millor poder triar amb informació. Quan aquells que pensen diferent se’ls presenta com a empestats, fa pensar que tot plegat no ha anat prou bé.
Sempre han de perdre els tacanyols? (continuarà…, o to be continued, sempre he volgut dir-ho)
8 Comments | 
Independència! | 
Permalink
Posted by AlexLopez
