Amb relalativa sorpresa, però amb franca alegria, rebo la notícia del triomf de Toxo a la secretaria general de Comissions O
breres. Seré franc, desitjava la derrota de Fidalgo. Han estat masses les “brauconades” del fins ara secretari general contra la concepció federal tant de CC.OO, com de l’Estat.
Fidalgo s’havia convertit en un dels màxim valedors de la visió centralista i jacobina. Sempre va posar-se del cantó del nacionalisme espanyol en temes com l’Estatut de Catalunya, el reclamat traspàs de les polítiques actives de treball i formació, o de la seguretat social.
Especialment virulent ha estat seu enfrontament a la direcció catalana de la CONC, de la ha volgut reconèixer el seu caràcter de sindicat naciona, el darrer
episodi ha estat impugnar el tot just celebrat congrès de la CONC perquè no es celebrès abans que el acaba de destronar-lo, intent del qual en va sortir escaldat i que ha estat en l’oriigen de la seva derrota davant el fins ara número 2, Ignacio Fernández Toxo. Tampoc l’han beneficiat les seves excel·lens relacions amb el món polític i empresarial.
Fidalgo, bon vent i barca nova!!
Que en poden esperar de Toxo? Ja em dit ha estat fins ara el segon d’abord, però no es exactament un “home de continuïtat”. Sempre a ambicionat ser el líder del sindicat i ha esperat el seu moment. S’ha sabut reconèixer els errors i situar el sindicat en una perspectiva federal, reduir l’aparell burocràtic creat per Fidalgo per aigualir el pes de les federacions i sindicats de ram. El discurs ha estat integrador, lluny això sí del sindicalisme de classe i combatiu.
Però la realitat mana i la crisi es troba, a les portes de la recessió econòmica, en camí dos relleus rellevants en pocs dies a Izquierda Unida i a Comissions Obreres. Molt probablement la necessitat de fer front als ERE i acomiadaments portarà aparellada la necessitat de fer front a les polítiques del govern de Zapatero que fins ara han consistit bàsicament en posar diners públics en mans de la banca i en paraules balsàmiques.
