Dia 1 de campanya

Fa un parell de dies al sortir de casa em vaig trobar l’arbre del davant embolicat per a regal. Quan m’hi vaig fixar vaig apreciar que no era un regal sinó un espai de propaganda electoral.

Només llevar-me la radio m’ha informat dels primers actes de campanya i la tradicional enganxada de cartells. Rutina.

L’espai de propaganda que l’ajuntament ha tingut a bé de dedicar-me, per allò de trobar-me’l davant dels nassos cada cop que surti de casa aquest matí encara es mantenia verge de cares i eslògans. Només una pintada, un tag em sembla que en diuen.

Aquí el teniu. A veure com canvia. De moment sembla que ni jo ni els meus veïns interessem massa a cap partit.

I no els trobo a faltar

Ha començat el curs (ii). De la Jornada intensiva

Aquest havia de ser el darrer de la sèrie però l’actualitat mana i els titulars d’avui posant altre cop en el “canelobre” el tema de la jornada intensiva.

La jornada intensiva és una pràctica habitual a casa nostra tant en l’empresa pública com la privada. En aquests casos, el del funcionari rere un taulell o el d’un gestor de diners d’altri (bancs i caixes) la jornada intensiva no es qüestiona de cap manera.  Qualsevol treballador que vol fer una gestió en un organisme oficial o, senzillament, vol anar at treure diners per anar a sopar s’ha d’adaptar a la jornada intensiva. I no passa res.

D’altre col·lectius no en fan de jornada intensiva, desconec els torns dels treballadors però ni petits ni grans comerciants fan jornada intensiva. Potser els seus treballadors en gaudeixen tot l’any de la jornada intensiva, terme emprat, en aquesta ocasió de la manera més extensa possible.

Quan parlem de l’escola però, els arguments desapareixen.  Les famílies es troben que han d’ocupar-se dels seus fills i filles unes hores més al dia i acusen als mestres detreballar poc. El professorat diu que fer classe les tardes del mes de juny és perdre el temps per les temperatures que es donen en  uns espais que no estan adequats per a suportar-les. Mentre els afortunats gaudeixen d’aire condiconat a casa o al feina, mestres i alumnes gaudeixen d’aules encarades al sol per aprofitar el màxim de llum. L’administració fa referència al model d’altres països, sempre diferents segons els seus interessos, per justificar la seva decisió. Sindicats, federacions i moviments volen acontentar qui els manté allà on són.

Quan vaig al metge i em diu que em prengui una pastilleta de color rosa, jo li faig cas i me la prenc; quan vaig al mecànic i diu que la meva moto li cal un canvi d’oli, jo li faig cas i li canvio; quan vaig al mercat i el meu carnisser em diu que avui no té el tall que jo agafo normalment, tot i que l’estic veient, jo li faig i demano una altra cosa. No crec se un ésser estrany. senzillament confio en els professionals, especialistes en la seva matèria i em deixo aconsellar pels que en saben. El meu mecànic ja ha renunciat a ensenyar-me a netejar la bujia de la Vespa: Jo no faig la seva feina i ell no fa la meva. Però quan un mestre ens diu que el 15 de juny a les quatre de la tarda és impossible captar l’atenció dels alumnes no només ho posem en dubte sinó que qüestionem, fins i tot, la seva professionalitat.

Ara sembla que la Conselleria ha baixat del burro i torna a obrir la possibilitat de demanar la tant qüestionada Jornada Intensiva. Argumenta que la famosa LEC amb l’autonomia de centres dona el mecanisme, exacatament el mateix que hi havia abans.

Digueu-me malpensat. Som a quatre dies de les eleccions i demostrar que realment ha escoltat els mestres potser permet recuperar alguns vots d’un col·lectiu força enfadat. Pares i mares es quedaran amb el record d’un conseller que va parar els peus als mestres i els va escoltar de manera que potser no perd alguns vots d’un col·lectiu molt nombrós. L’administració… (sense comentaris). Sindicats, federacions i moviments argumentaran amb coherència a favor de les noves mesures.

Les excuses usades per prendre la decisió desapareixen com van aparèixer, les hores lectives totals són les que han de ser, la conciliació familiar és un problema que va més enllà de l’horari escolar.

El professorat podrà gaudir altre cop de la jornada intensiva, les empreses de serveis recuperaran els clients perduts, els nens i nens aniran de colònies i es faran excursions més enllà del terme municipal i tot tornarà a la normalitat. Per que és així, una cosa normal, com la jornada intensiva dels despatxos o dels bancs

Ha començat el curs (i). El nou calendari

Finalment he vist el sentit al nou calendari i a totes les “novetats” que enguany acompanyen el curs escolar. Avuí no es parla de res més. Ni crisi, ni terrorisme, ni judicis, ni eleccions ni res. Avui ha començat el curs escolar amb total normalitat, sense entrebancs ni dificultats.  Bé, potser hi ha alguna escola on els mestres, queixosos perquè només han tingut quatre dies per preparar el curs, han decidit queixar-se per seguir en barracons, o no tenir el material, o no poder garantir la seguretat de l’edifici… però tot això és anecdòtic.

Enguany el curs escolar ha començat el 7 de setembre i acabarà el 23 de juny.  Quan jo anava a escola recordo com se’m feien de llargues i feixugues les vacances i com desitjava que acabessin. Potser no hauria conegut tota una colla de Vic que venien a Blanes just la primera quinzena de setembre tot apurant fins el darrer dia; potser m’hauria perdut les festes del Tura a Olot; potser m’hauria perdut les onades d’aquells dies en una època en que les platges no tenien banderes. Estic convençut que hauria agraït perdre’m aquests dies. Quan jo anava a escola esperava l’endemà de reis pèr poder jugar però també per rebre algun regal més que els reis havien portat a casa algun parent que no estava dins el circuit del dia de reis.Per cert, aquest curs moltes escoles han triat coma dia de festa propi el dia 7 de gener de manera que tot queda igual.  (Personalment optaria per fer classe i que aquells nens que fessin pont aquell dia fossin denunciats als Serveis Socials corresponents si els apres no ho han comunicat prèviament; no fer-ho podria ser una mostra de negligència per part del professorat)

Sento parlar els meus pares i m’expliquen que començaven les classes a l’octubre (no s’acaben de posar al dia) i acabaven per Sant Lluís (21 de juny). potser el nostre conseller no tenia amics amb qui jugar i recorda aquests dies com una càrrega pesada. Les noves generacions segur que li agraeixen la retallada i l’estalvi del mal tràngol que suposen els dies de vacances.

Els càmpings dels pobles de la costa i les comerços dels mateixos pobles segur que agrairan que la temporada d’estiu s’escurci uns quants dies en aquests temps de bonança econòmica. A més gaudiran d’una setmana extra als vols de carnaval, quan el temps i les temperatures acompanyen al turisme de platja, però d’això ja en parlaré un altre dia.

Seguirem gaudint del pont de la Puríssima Constitució, màrtir, perquè vist l’ús que se’n fa em sembla que ja li podem treure l’etiqueta de verge (però això també és un altre tema)

Però no patim. aquest és el més gran problema que tenim, la notícia que obre els noticiaris, pla primera pàgina de demà. Congratulem-nos

Braus no però transgènics si? Per què?

Els partits catalans (aquells que poden ser votats a Catalunya) s’omplen la boca avui per l’aprovació d’una llei fruit d’una ILP (a la viquipèdia), sigui a favor o en contra, per com han escoltat el poble.

Estan orgullosos de com, al llarg dels mesos, han pogut fer un debat en que han après molt de les opinions dels experts. Presumeixen de com s’ha arribat a una majoria per prendre una decisió donant llibertat de vot als seus, que no pas nostres, diputats. Marquen territori i ja busquen com frenar-la uns i com estendre-la els altres.

Arguments com llibertat, respecte, dret a la vida, ecologisme, conservacionisme han sorgit per tiotes bandes per justificar qualsevol de les opinions.

Jo només em faig una pregunta, Per què? Quin rèdit pensen treure d’aquesta prohibició uns i altres? Els que la defensen i els que s’hi oposen?

Quan es va presentra la ILP sobre els transgènics, promoguda per Som lo que sembrem, el compromís, la implicació dels nostres polítics no va ser tanta. Van demanar el vot secret i, no fos cosa que algú pogués identificar el vot individual, i la ILP va ser rebutjada demanera que no es va arribar a crear el debat, ningú va tenir l’oportunitat d’aprendre res de cap expert.

No vull caure en la demagògia barata dient que importen més la vida dels braus que les humanes o coses similars. Però la qüestió és que el 2 de juliol, ara ha fet un any, els mateixos polítics que avui donaven la cara pels braus es van amagar per les persones. Els arguments d’avui no ho eren aleshores.

Em venen massa respostes al cap a la meva pregunta. Em venen al cap interessos creats, interessos comercials, redits electorals, imatge pública, ressò mediàtic, … però cap és en ferm, no tinc una resposta.

Tothom està d’acord amb que les curses de braus estaven condemnades a desaparèixer i aquesta llei no fa altra cosa que accelerar-ho. Els transgènics, en canvi, poden seguir implantant-se sense fre mentre esperem a saber si són del tot sans (o no), Per què? No ho se.


Ho he aconseguit

He trigat 40 anys (bé, potser no en fa tants que buscava pis) però finalment he trobat un pis digne, una entitat bancaria (que no sabia ni que existís) que em dóna una hipoteca en unes condicions que no ratllen l’humor negre, un preu acceptable (el concepte raonable i el mercat immobiliari són incompatibles)  i que a més és a Gràcia, al meu barri, allà d’on no volia marxar.

Encara no està tot signat però l’aposta de 40.000€ a que el compro, altrament coneguda amb el nom d’arres, ja està signada i els temps no estan com per perdre apostes com aquesta.

Estic content, no ho puc negar. Em quedo a casa, a no gaire més de 100m d’on vaig néixer (és una manera de dir ja que vaig néixer en una clínica). Reconec que he tingut sort i que la paciència i la constància han valgut la pena.

El millor d’aquesta experiència, ha estat el parlar amb comercials. És curiosa la imatge que tenen de Gràcia, com la intenten vendre. “Aquí no arriba la festa”, “No tindràs el batibull de les places”, “És un carrer molt tranquil”… Són frases que es van repetint amb els més diversos accents que van de  l’argentí a l’italià passant pel xava barceloní fins que un senzill “He viscut tota la vida al acrrer del darrere” o “No, si jo per Festa Major soc dels que torno de la platja per estar per aquí” els fa canviar la cara i tallen amb un senzill “Aleshores ja saps el que és”

Et parlen dels nouvinguts a Gràcia, els atrets pel seu encant i que han descobert en un sol dia. Els que no han hagut d’aparcar-hi mai, els que no han vist com els comerços de tota la vida han anat tancat i els que han ocupat el seu lloc durant menys, els que queden enlluernats per un racó d’humanitat al bellmig d’una gran ciutat … Et parlen de nouvinguts que compren el que es posa de moda, el que han vist als anuncis,   el que descobreix un visitant que només veu el que vol veure… I et parlen de nouvinguts que volen recuperar la seva inversió perquè quan surten a passejar diumenge al matí hi ha qui ha vomitat a la seva prota i no els agrada (com si a mi m’agradés), perquè resulta que la festa no la organitza l’ajuntament i els veïns els conviden a participar amb el que això suposa, perquè a la plaça de sota casa els nens juguen a pilota i fan soroll els dies de festa.

I mentre aquests nouvinguts a Gràcia compren i venen espais, els que busquem el nostre racó ens veiem buscant espais  lluny de casa, lluny dels carrers i les places, lluny de la Maria S. o la botiga del Senyor J.

Per què en tinc jo la culpa?

El cotxe del darrer se m’enganxa, em fa llums i em pressiona. Plou, fa vent i fred i jo vaig en moto. Ell, o ella, va tancat al seu vehicle,  possiblement amb calefacció, i no més vol arribar al seu destí abans. EL fred travessa els guants de Gore-Tex, la pluja no em deixa veure a través de la visera del casc i he d’estar pendent del darrere, com si amb el que tinc al meu davant no tingués prou feina. I tot perquè vaiga 50 per l’Av. Meridiana de Barcelona per carril de la dreta.

No és el primer cop que em passa. Acostumo a no dur paraigües els dies de pluja, amb el barret acostumo atenir-ne prou, i tot i així m’obliguen a sortir de sota la protecció dels balcons els paraigües amb un individu al seu davall. Acostumo a circular per la dreta a l’autopista i quan ocupo el carril del mig per facilitar una entrada soc pitat per un que s’apropa a una velocitat digne de retirada de carnet. A mercat, tot i demanar i donar la tanda, soc sospitós de voler colar-me.

Primer vaig pensar que algú m’havia escrit a l’esquena algun lema oferint-me com ase dels cops.  Més tard que dec tenir cara de trepitjable. Ara he canviat la meva teoria em convenç força tot iq eu m’agrad força menys i desitjaria no encertar-la.

Fins ara tot era una confabulació mundial en contra meu i si era així doncs res, a carregar a amb ella i a ser feliç tot pensant que d’aquesta manera d’altres quedarien lliures.

Ara, però, crec que tot és fruit d’un semenfotisme cada cop més generalitzat. Cadascú va la seva i no pensa en ningú ni en res. Ja no parlo d’aquells valors antics i desfasats que els vells del poble recordaran i que anomenaven solidaritat, caritat, col·laboració, … Ara imperen l’individualisme, l’egoisme altres ismes d’igual intenció.

Avuí estic una mica més trist. Tinc la sensació que ens estem perdent alguna cosa, que l’estem deixant marxar. i no m’agrada.

Fins la propera

P.S. Mentre escrivia aquest post i remenava una mica he trobat Passió i desesperació d’en Greips i he esbossat un somriure. Encara no està tot perdut. Gràcies, i gràcies també per la feina feta.

Gràcia, història que desapareix.

Durant el passat mes de desembre vaig tenir la sort de poder anar a dues ciutats que entre elles tenen poc a veure però a les que jo vaig trobar un nexe d’unió. La mateixa sensació l’havia tingut en altres ciutats fora del nostre petit país però potser com que ara ha coincidit en la infructuosa cerca de pis, he lligat caps.

Quan vaig a l’estranger valoro els barris antics de les ciutats. Em passejo pels seus carrers estrets, sovint tancats al trànsit no amb pilones que pugen i baixen sinó amb una normativa estricta que es fa complir per qui correspon. Valoro les noves construccions obligades a mantenir no només l’alçada i la línia de la façana sinó també el seu estil, els seus materials i fins i tot els seus colors. Torno de Siena, de Toulousse, de Milà, de Funchal, d’Insbruck i he gaudit de la seva història, dels seus carrers.

Però arribo a Barcelona, a Gràcia, i tot l’encant es perd. Entenc que l’urbanisme canvii i que l’arquitectura de la Gràcia fundacional no sigui sostenible, ni ecològica, fins i tot que no sigui la més saludable però és la que corresponia a la seva època. Ara, però, algú ha decidit que els carrers han de ser més rectes, les cases més modernes i Gràcia ha de deixar de ser Gràcia.

A Gràcia, hi ha moltes finques “afectades”. Això no vol dir que els sàpiga greu ser cares o estar en mal estat per la deixadesa dels seus propietaris. Són finques que tenen al seu damunt l’espasa de Democles en forma de pla urbanístic. Ningú sap quan s’executarà ni tan sols si s’arribarà a executar mai però fa baixar el seu preu, fa perdre drets als possibles propietaris i converteix en gairebé impossible aconseguir una hipoteca. No fa massa dies un botiguer de Travessera em va dir que les quatre cases d’aquell tros ja tenien data d’enderroc: fa una setmana una de les quatre va baixar la seva persiana, potser per sempre.

Jo voldria que Gràcia seguís sent Gràcia, amb els seus carrers estrets que canvien de nom quan hi ha un canvi de rasant, on la gent coneix la cara del veí que té al seu davant i pot baixar la cadira al carrer quan arriba l’estiu. Potser no tindrem grans avingudes ni vies ràpides per circular però tampoc les hi vull jo. Jo vull viure a la Gràcia que he conegut, que he estimat i on, pesi a qui pesi, encara visc tot i el que costa. Una Gràcia condemnada a desaparèixer per les nomes del nou urbanisme de la Barcelona de disseny

Gracies pel dia 29

Gràcies Marcel Casellas, Gràcies David Rosell,  gràcies Juantxe Aguiar, gràcies Francesc Ribera “Titot”,  gràcies joan Reig, gràcies Pep Toni Rubio. (en estricte ordre de foto de la seva web)

Soc un dels 300 que vaig ser a l’Artesà i tenia pendent donar-vos les gràcies pel que em vau fer sentir, pel que em vau fer recordar, pel que em vau fer venir al cap. Per alguns de nosaltres, acostumats a entorns on el català és la quarta o cinquena llengua i no massa lluny de casa, aquest tipus de sensacions són dignes de ser assaborides amb calma.

Gràcies Mesclat pel vostre concert a l’Artesà de Gràcia.  Encara el tinc viu, com aquell vi ranci que perdura a la memòria del gust, com la flaire dels caramels de la Colmena pujant pel pati de casa l’avia els diumenges el matí, com aquell somriure anònim en un mal moment, com…

Privatització de l’espai públic.

El pla de fer-nos pagar per gaudir del Park Güell m’ha fet pensar com cada cop hi ha més espai públic gestionat per mans privades.  Encara no m’ha qiedat nclar si és una proposta, un globus sonda o l’anunci d’una decisió presa tot i que em temo que la tercera opció és la més problable

Ja fa anys, encara era monitor en actiu en un esplai,  es va anunciar que per entrar al laberint d’Horta caldria passar per taquilla. No se si l’amenaça s’ha dut a terme,  senzillament no hi he tornat. Així que un dia d’aquests agafaré la càmera i pujaré al Park güell per darrer cop.  Fotografiaré pedres, racons,  persones, records i així un dia podré mirar-les i comentar-les amb els amics “Recordes quan… i aquella vegada que…” En aquella època vaig entrar en contacte amb un centre cívic gestionat per un esplai que es veia a venir que no li seria renovada la concessió. Tenien raó. El nou concurs el va guanyar una empresa privada que va fer pagar als usuaris en benefici d’una gestió més profesional

Aquest estiu amb la Plaça de les Dones del 36 ja vàrem tenir una precuela d’aquesta pel·lícula de la privatització. Un grup de veïns privilegiats tenen un accés particular un espai quan, per la resta de ciutdanas, resta tancat.

La Zona Verda ja ens va mostrar el camí iniciat i sense retorn. Els ciutadans de Barcelona paguem el corresponent impost de circulació i això ens dóna dret a un preu més assequible per poder aparcar al carrer si trobem on a l’hora d’anar a dormir ja que si ens desplacem per Barcelona en cotxe i ens allunyem de la nostra zona aleshores perdem el privilegi i paguem com qualsevol vingut de fora. La privatització dels parc aniràs pel mateix camí. Amb els nostres impostos pagarem pel manteniment d’una instal·lació que tindrà una manera d’autofinançar-se però que seguirà depenent de Parcs i Jardins.

No estic en contra de pagar per serveis afegits que es poden trobar als parcs com el Tren del Parc de l’Oreneta quan, com esn aquest cas, és una entitat sense afany de lucre la que ho gestiona no busca un benefici sinó mantenir l’activitat. Entre això i un torniquet per entrar-hi hi ha una distància que l’ajuntament no hauria d’escurçar.

Aquesta és la ciutat que tenim iels polítics que la governen i nosaltres doncs això, com diu la campanya, (sobre)vivim a Barcelona.

La frase més sentida d’avui

El que diuen és el tercer esdeveniment esportiu mundial ha arribat a Barcelona i he aprofitat la proximitat per anar a tafanejar. Fa uns anys m’hi vaig enganxar i tot i que ho estic deixant encara em miro les grans etapes de muntanya. Així que aquesta tarda he agafat la càmera i he baixat a veure passar “la serpiente multicolor”. La pluja em temptava a quedar-me a casa però al final ha guanyat una idea d’allò més original, si més no en aquell moment: Tants anys veient-ho per la tele no puc desaprofitar l’ocasió.

Xino-xano he arribat a la zona escollida (després em volia apropar a mirar si hi havia nous daus a la que ara és la meva botigaproveidora) i per fer temps m’he dedicat a mirar la gent.  No se com són les cues d’una nit per entrar a un concert però la lluita per la posició en aquestes ocasions no hi té res a envejar. El millor, però, és la complicitat que es crea entre desconeguts. Es pregunten obvietats al veí de vorera, s’increpa els que no respecten les normes cíviques (i es posen davant quan encara trigaran 20 minuts a passar), es comparteixen fotografies (apaurora, si no te les envio ara ho faré demà sens falta) i es fan comentaris privats amb voluntat de públics.

I aquí he vist que la meva originalitat era tant original com mirar amunt quan ens cau aigua al damunt. Tants anys veient-ho per la tele… i no m’ho podia perdre… i ara ho veig en directe… i ara són aquí… i i passen per sota casa… Original, molt original.

Per si algú li pot fer arribar a l’alcalde, Sr Hereu: Compte amb qui l’informa perquè després qui queda malament és l’alcalde. Després que s’omplís la boca dient que l’afectació del transit seria per sota el carrer Aragó resulta que els agents dela Policia Local ja no deixaven baixar de Mallorca. En referència a aquest cos avuí he gaudit d’un espectacle (molt satiosfactori) del que en parlaré un altre dia. Per no barrejar massa.

P.S. La meva primera intenció era parlar de i constatar l’eficàcia d’uns ja vells coneguts ja que eren set els/les treballadors/es de TMB més un agent de la (In)seguretat Privada amb el seu gos els que vetllaven perque cap ciclista no es colés al metro a Tetuan.

Aneu a la barra d'eines