Assajos sobre la realitat

Nascuda el dia de l’any nou rus el 1977 a Barcelona. Actualment, resideix a Terrassa. Va estudiar Filologia Catalana i i Teoria de la Literatura a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment compagina les traduccions amb la publicació d’obres pròpies. Després de ‘Camisa de Foc’ (Empúries, 2008) acaba de publicar ‘Tot serà blanc’ (Ed. Lleonard Muntaner, 2008).

-El simbolisme religiós de la teva darrera obra té a veure amb la teva educació en una escola de l’Opus?

-Si vas a una escola de l’Opus o surts com ells o surts com jo, adonant-te que t’estan menjant el cap. Ara bé, el simbolisme que uso té més a veure amb la mística que no amb la religió estricta. En la meva novel·la faig una metàfora de la passió de Crist per explicar la passió de l’escriptor i les dificultats a l’hora de crear. A ‘Tot serà blanc’, els dotze primers capítols recreen el llenguatge de la religió per demostrar que tota passió acaba en tragèdia.

-La passió literària també?

-També perquè l’escriptor és una persona sola, incomunicada i amb moltes cruïlles psicològiques.

-Incomunicada amb la resta d’escriptors contemporanis?

-No acostumo a llegir literatura actual per no veure-m’hi influïda ni que sigui de forma involuntària. Actualment només es vol comunicar històries, anècdotes, i a mi m’interessa més expressar categories. Amb aquest plantejament, però, corres el perill que et titllin de pedant.

-O que el públic no llegeixi els teus llibres…

-De debò, seria incapaç de fer un best-seller perquè seria trair-me a mi mateixa. No sabria escriure amb un full al costat que digués quin percentatge hi ha d’haver de sexe o violència en una novel·la.

-És fàcil intentar fer un tipus de literatura tan personal en un món editorial que va a preu fet?

-Per a mi, escriure no és una professió sinó una necessitat. He provat de treballar vuit hores en un lloc però em sento molt esclava. Estic més bé treballant a casa. Per guanyar-me les garrofes em dedico a fer traduccions, correccions, crítiques d’art i tot tipus d’articles periodístics. Aquesta és la part més mecànica de la creació però necessito escriure perquè tinc un neguit.

-Com vius les crítiques o les referències als teus llibres?

-Considero que no hi ha d’haver etiquetes en un món global on tot es combina. Agraeixo malgrat tot que la gent escrigui sobre els meus llibres, tot i que està clar que sempre seran visions parcials, millors o pitjors, però parcials. Ara bé, si jo hagués d’etiquetar ‘Tot serà blanc’ diria que és una novel·la psicològica de fusió.

-I què en penses dels premis literaris? Què aporten al món de la literatura?

-En Biel Mesquida em va dir l’altre dia que no em presentés a cap més premi, que el món està comprat i per tant, que fins que no em comprin directament no hi torni. La veritat és que quan presento qualsevol obra en un premi m’il·lusiono fàcilment i després em queda cara d’estúpida quan no obtinc cap mena de resultat per motius aliens als literaris.

-L’anàlisi psicològica és una constant en les teves obres. Com arribes en aquest àmbit?

– De petita, a casa hi havia uns llibres que estaven molt amunt i no me’ls deixaven agafar. Eren els llibres de Freud, que em van fer canviar la forma de pensar. En Vicenç Altaió m’ha ensenyat a teoritzar sobre el llenguatge i sobretot a entendre que cal la investigació prèvia per abordar qualsevol tema. A més a més, amb uns pares científics, aquest tipus de metodologia en què has d’investigar abans és fonamental per saber què has d’escriure després.

-Aquest és un treball mot periodístic.

-Sí, és una professió que sempre m’ha interessat molt.

-Més enllà de Freud, quina ha estat la teva investigació sobre malalties mentals, fonamentals per entendre ‘Camisa de Foc’?

-Vaig llegir més de vint llibres de psiquiatria preguntant-me què passaria pel cap de la gent. Si volia tractar la paranoia, havia d’esbrinar què succeïa i així amb tots els casos i psicopatologies que tracto en aquest llibre.

-Les teves heroïnes es contraposen a uns personatges masculins que tendeixen a la violència.

-A ‘Tot serà blanc’, sí. En Magritte té una part bona però també una banda molt agressiva. Pot semblar que la dona quedi com més fràgil però alhora és forta perquè és capaç de crear. El protagonista no és una qüestió de gènere sinó una via per abocar-hi les teves frustracions i la consciència que tots som un conjunt de fragments.

-Què hi ha de tu en els teus personatges?

-Molt. D’Anaïs Nin n’he après que per escriure has d’haver viscut perquè si no la teva escriptura resulta inversemblant. Sovint la gent diu que tinc molta imaginació però no és imaginació perquè el 90% d’allò que escric ho he viscut. Evidentment no tinc deu paios esquarterats al congelador de casa.

-Això seria un bon titular.

-Sí, i tant. La gent quan entra a casa busca el congelador!

-El trencament dels convencionalismes de la teva escriptura és una forma de provocació?

-Totalment. És com si tingués la missió messiànica de despertar els lectors perquè vegin que hi ha altres coses. Ja es fan llibres per vendre però jo faig llibres per despertar cervells.

-En què estàs treballant actualment?

-En un recull de contes infantils d’un príncep berber anomenat Comquanon i una novel·la, ‘La plaça de l’imant’, ambientada també a Vic, una ciutat d’on han sorgit dos llibres i mig i que ha representat un espai ideal per treballar.

~ by assajos on 7 març 2009. Tagged: anna, carreras, enderrock, Entrevista