La Passionària d’Arbeca
La Montserrat era més que una veïna. La Montserrat era més que una història de vida. Era força, era geni, era memòria, molta memòria, moltes històries d’aquelles que marquen un país, que viuen un exili, una derrota, una retirada. La Montserrat va nèixer fa 102 anys a Arbeca (sovint deia que ella era d’Arberca però que no en venia). Era tot nervi, passió, voluntat de superació i avantguarda d’un temps i d’un país.
Els meus avis ja eren morts i vaig haver de cercar una persona gran per tal de presentar un projecte d’història de vida per una assignatura, Història de Catalunya. Allà hi era, la Montserrat, una dona nascuda l’any 1907, que havia adoptat el comunisme com a única creença en la seva vida i que de ben jove ja havia demostrat que les dones no estaven en el món per servir. La Montserrat era una dona que havia hagut de marxar cap a França per evitar l’odi dels vencedors i que va haver d’iniciar una nova vida, de zero i en l’anonimat, lluny del poble, un altre cop, anys després a Barcelona, sota el jou de la dictadura.
Allà era jo, a casa seva, a finals del segle XX amb unes quantes cintes de cassette i un gravadora per fer-me una petita idea de tan patiment, de tantes històries d’estraperlo, de superació personal i de lluita constant. Per molts llibres sobre la Guerra Civil i el franquisme que hagués llegit mai m’hauria fet una idea sobre què van representar aquells anys. Explicats en primera persona, aquelles històries eren històries dures però tremendament valuoses. Les cintes de cassette es succeïen, s’esgotaven i les seves paraules, transcrites, posades sobre un full rebien la dignitat que es mereixien. Jo escoltava, preguntava, escoltava molt i transcrivia.
Aquest dissabte, unes hores després de la seva mort, unes quatre-centes persones s’han aplegat aquest dissabte dalt el Coll de Belitres, al pas fronterer entre Portbou (Alt Empordà) i Cervera de la Marenda (Catalunya del Nord), per recordar els més de cent mil exiliats republicans que el creuaren fa setanta anys encalçats per les tropes franquistes. Aquest dissabte jo he creuat el carrer on vivia la Montserrat i he vist la porta de casa seva oberta. Aquella porta que tantes vegades havia creuat jo ara era el pas dels veïns del Baix Guinardó que li volien donar l’últim adéu. El seu garatge havia servit d’amagatall, de local social i de lloc de reunions per als camarades de partit. Mai havia perdut la militància ni les ganes de baixar al carrer per manifestar-se. Aquesta era ella, una dona que als noranta anys encara pintaves parets a cops de brotxes, feia sabó o cuinava delicioses postres.
Aquest dissabte m’assec davant de l’ordinador, rellegint algunes pàgines d’aquella història de vida que vaig acabar titulant com “La Passionària d’Arbeca”, per escriure quatre línies sobre la Montserrat, una dona feta a l’estil de la Dolores Ibárruri i la Federica Montseny.
Encara no tinc molt clar què en faré d’aquestes petites memòries. Les guardo com un petit tresor en un calaix, intentant pensar de quina forma les hauria de publicar. Mentre hi reflexiono, que soni una mica d’Antonio Machín: “Toda una vida”. Tota una vida d’una gran senyora.
Tiu, ara ets pots autoeditar! Tenir impresses aquestes petites memòries també és un luxe…
Quim said this on 25 maig 2009 at 09:39
M’agrada veure que hi ha gent, més enllà dels que hem sigut més propers, que recordarem a la Montse al llarg dels anys.
Marc said this on 6 juny 2009 at 20:58
Sempre s’han de contrastar les històries perquè sovint hi ha dues versions dels fets. En aquesta hi ha l’altra cara de la moneda, la més amarga, la que no és gens heroica ni bonica. A aquells que sent inocents, la Montserrat els va provocar el mal més gran que es pot infringir a una persona, als sers inocents que van patir les seves “herocitats”, els fills que va abandonar i mai va voler recuperar, els que van patir la mateixa guerra que ella sense tenir la capacitat de fugir ni d’exiliar-se perquè els va deixar atrapats a l’horror.
cesca said this on 3 agost 2010 at 22:32
Quan parlem de nosaltres mateixos tendim a justificar les nostres accions, i si al llarg de la vida s’ha patit una guerra cruenta al costat dels perdedors, la derrota i un exili cruel, alguns saben crear de tot això un “gran personatge”, i no oblidem que darrera de tot “personatge” hi ha la persona, i la seva qualitat humana la signifiquen els seus actes i no pas les visicituds que ha sofert. La Montserrat va viure penalitats, com molts que també les van sofrir, però quan s’acaba el “personatge” creat i comença la persona, aleshores no hi ha res. Va ser una dona egoista que tant sols va procurar sempre per ella. Mai li va importar ningú. La història d’ella és llarga i plena de crueltats cap altres persones, històries sagnants i esgarrifoses, amb diversa gent i sobretot amb els de la seva pròpia sang, fills al que va provocar mals irreparables. No ens podem quedar només amb el “personatge” la història està feta de tot. Al final dels seus dies va ser capaç de recòneixe-ho lleugerament, i davant l’evidència entonar un breu “perdó” que arribava ja molt tard. La conciència rosega, però no ho pot fer a algú que no en té. Ella era el símbol més clar d’algú que no té ni consciència ni sentiments.
Lluna said this on 6 agost 2010 at 15:11
Canviar els fets de la història no és possible, tenim la responsabilitat de ser fidels a la veritat. Per tant és important saber que malgrat les vicisituds de la Montserrat, ella va abandonar a 4 fills, al gran tenia 5 anys i l’abondanà a la seva sort. La guerra el va atrapar sol a Arbeca, enmig de les bombes, la família d’ella el va rebutjar i el nen va sobreviure entre la metralla miraculosament, en un poble abandonat. Sortosaments uns soldats republicans que van arribar al poble el van recollir, al coprovar com un infant estava abondonat enmig d’aquell infern. La Montserrat mai se’n va preucupar. Els anys van transcòrrer i tampoc mai el va voler veure ni li va interessar retrobar-lo. Era una dona que no sabia estimar, era freda i tremendament egoista. Cap persona ni res li importava, tant sols ella. Llegiu el relat “Tonet pell captiva”.
Ara bé quan ella explicava la seva història l’adornava amb penuries pròpies, i manipulava els esdeveniments que no li convenia relatar. S’ha de saber la veritat de totes les històries, i aquesta no és tal i com ella l’explicava, era molt i molt diferent.
Albert said this on 8 agost 2010 at 19:54
Aquest assaig és del tot incomplert, tant sols són explicacions en primera persona però manipulades per ella, i transgiversades segons conveniència. Hi falta la veritable història de la Montserrat, la més sagnant, el que realment va passar i el que fa fer, més enllà de les desgràcies d’una guerra cruel i injusta, que també, però relacionat amb els mateixos fets hi ha molta més història que no explica. La Montserrat a més del que ella va relatar, va ser una dona cruel que va provocar molt de mal. Era egoista fins a extrems insospitats, no tenia sentiments. No era aquesta velleta que ara ens semblava indefensa i bondadosa i que s’omplia la boca només amb les seves calamitats. El que ella explica va lligat indestriablement a la resta dels fets de la seva vida. Però no li convenia rodejar-se de gent que coneguessin la seva trajectòria, que de fet per edat cada vegada en quenden menys. Va ser sanguinària i despietada però la consciència no li rosegava perquè no en tenia. Estava mancada de sentiments de culpa, d’ètica i de honestitat. I tota aquesta realitat no la podia negar quan enfront hi tenia a persones que coneixien la seva vida, no tenia valor de fer-ho perquè sabia perfectament el que amagava.
Per la resta de gent, clar era una veina de molts anys que explicava el testimoni d’unes vivències adverses durant la guerra, i per qui no ho sap, s’ho creu tot i li dóna un valor rellevant, però s’ha de ser fidel a la veritat i ser honestos amb la història. Ja n’hi ha prou de mentides.
Xavier said this on 13 agost 2010 at 08:25
Companys, aquest article pretén ser una opinió més. Respecto les vostres opinions i estic segur que com qualsevol persona, la vista et porta a tenir clarobscurs. Una vida, un temps, un país.
Miquel said this on 13 agost 2010 at 08:35